A Catalunya existeix un conflicte que arrenca del procés del nou Estatut, entre el 2006 i 2010. Després d'un pacte en la Comissió Constitucional del Congrés que va suposar una reducció substancial dels màxims aprovats al Parlament i de l'aprovació plebiscitària del text per la ciutadania catalana, el PP va recórrer per inconstitucional l'Estatut davant el Tribunal Constitucional (TC). El TC va dictar sentència al juny del 2010 que declarava inconstitucional gairebé totes les ampliacions competencials, el marc financer i la igualtat jurídica entre català i castellà. Com diu el constitucionalista Pérez Royo, des del 2010 Catalunya no té constitució territorial. Com a últim apropament dins del marc autonòmic, Artur Mas intentaria pactar amb Rajoy el 2012 un pacte fiscal rebutjat pel PP.

Des de llavors, l'independentisme va créixer des de menys del 15% fins a prop del 47-48%. Desenes de pacífiques manifestacions (almenys fins al 14 d'octubre últim; el que va passar després requeriria una altra anàlisi), amb centenars de milers de persones al carrer i clares majories absolutes sobiranistes en els parlaments electes a la fi del 2012, setembre del 2015 i desembre del 2017. Enquestes que mostren un 70% de la ciutadania catalana a favor de poder decidir el seu futur i dues consultes ciutadanes (9-N del 2014 i 1-O del 2017) que, malgrat les seves evidents mancances juntament amb l'emissió de la voluntat popular, sí que van mostrar l'existència d'un importantíssim sector ciutadà que vol la independència.

Està clar, doncs, que això de Catalunya no és un problema de polítics que enganyen ingenus ciutadans ni un problema d'ordre públic, sinó un problema polític que només se soluciona mitjançant solucions polítiques.

El diàleg, per ser efectiu, no hauria de ser impedit per cap límit legal. Al contrari, hauria d'estar garantit per mediadors pertanyents al nostre espai polític

Qualsevol demòcrata de qualsevol part del món aconsellaria escoltar la ciutadania catalana, com en els dos referèndums sobre la independència del Quebec respecte del Canadà o el celebrat a Escòcia al setembre del 2014. Per cert, els tres amb resultat negatiu a la secessió i decidits de comú acord entre cada govern estatal i territorial malgrat la falta de fonaments constitucionals previs que permetessin cadascun dels referèndums d'independència, suplerts per la doctrina del TC canadenc i per l'acord entre els governs britànic i escocès.

Els problemes polítics no se solucionen amb bastó i Guàrdia Civil. Se solucionen amb diàleg. Dialoguem amb els altres, amb nosaltres mateixos només monologuem o, pitjor encara, parlem sols. El diàleg, per ser efectiu, no hauria de ser impedit per cap límit legal. Al contrari, hauria d'estar garantit per mediadors pertanyents al nostre espai polític (la Unió Europea). Persones neutrals, de gran prestigi europeu i internacional que siguin capaces d'anar teixint fonaments sòlids per als necessaris acords polítics, que segur que requeriran mutacions constitucionals i estatutàries i futurs referèndums.

No en queda altra, doncs, que demanar als actors polítics (governs estatal i català, partits estatals i catalans, i potser a les organitzacions de la societat civil en una altra taula de diàleg) que s’asseguin i parlin.

Please, sit and talk.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat