Espanya mai va ser una nació ni unió estable i voluntària de països i ciutadans.
Una mica d'història
Castella sempre va jugar a ser un imperi. Ho saben a la perfecció els catalans, que van lluitar fins a la mort el 1714, coneixedors del que els queia a sobre. També els fills d'Euskal Herria, defensors de l'equilibri social de les velles lleis, sobretot en la guerra de 1833-1840. O els portuguesos, quan van recuperar la seva independència el 1640, just quan andalusos i catalans es revolucionaven també en defensa de les seves llibertats. Pel que fa a Galícia, aviat va entendre que la unió personal del Regne de Galícia amb el de Castella en la persona de Fernando III (II de Galícia) el 1230 suposaria l'assimilació… recordem les revoltes gallegues de 1369 i 1474, quan amplis sectors de l'aristocràcia i de la burgesia de les viles gallegues van defensar la reunificació gallego-portuguesa i el nostre allunyament de Castella. Vet aquí la revolta civicomilitar gallega de 1846, que va voler restaurar les llibertats gallegues i la justícia social davant la dictadura borbònica de Narváez.
Després del setembre a foc i ferro de 1714, ocupada per la rapacitat dels Borbons, es va dissenyar una Espanya peninsular governada des de la mentalitat de l'Imperi
La Corona de Castella va exportar a les Índies les institucions pròpies del virregnat concebudes per a l'opressió del Regne de Galícia: adelantados mayores o governadors i capitanies. I, després del setembre a foc i ferro de 1714, ocupada per la rapacitat dels Borbons, es va dissenyar una Espanya peninsular governada des de la mentalitat de l'Imperi.
I, com deia el castellà Nebrija, “siempre fue la lengua compañera del Imperio”. La imposició del castellà no va ser un invent de Franco. Perquè ja els Borbons del XVIII van consagrar l'exclusivitat de la llengua castellana a les escoles públiques i privades. Al 1896 la llei va imposar la prohibició del català, basc, gallec i asturià en les comunicacions telefòniques.
La radialitat de les comunicacions peninsulars
El primer Borbó, Felip V, després de derogar les llibertats catalanes, valencianes, mallorquines i aragoneses, va aplicar la tasca de definir una xarxa de carreteres peninsulars radial, amb centre en la llavors petita vila de Madrid, malgrat que els eixos atlàntic (gallego-portuguès), cantàbric, mediterrani i la vall de l'Ebre constituïen (llavors i ara) els vectors que connectaven els territoris productius.
L'obstinació de l'Imperi a mantenir la radialitat arriba a l'absurd de pretendre que el seu eix mediterrani passi per Madrid
L'Estat liberal del segle XIX va traslladar aquesta radialitat a la xarxa ferroviària, fins a arribar a l'AVE actual, que penalitza el transport de mercaderies respecte del de passatgers i prioritza fins a l'absurd el hub madrileny. Recordem els 6.200 milions d'euros (més d'un bilió —amb “b” de burro— de les velles pessetes) que els fons europeus destinats al reequilibri territorial van enterrar en el nou aeroport de Madrid-Barajas. O el rescat de “les seves” carreteres madrilenyes.
L'obstinació de l'Imperi a mantenir la radialitat arriba a l'absurd de pretendre que el seu eix mediterrani passi per Madrid o per la recent priorització d'alta velocitat ferroviària Lisboa-Madrid en la cimera lusoespanyola de l'últim octubre, priorització decididament rebutjada per un govern portuguès que sap que la seva prioritat, al costat de les de la cooperació transfronterera europea, és l'eix Compostel·la-Vigo-Porto-Lisboa.
Recentralització econòmica i dúmping fiscal
Va ser, doncs, un projecte imperial i no inclusiu el que va empoderar Madrid com a capital política i centre del sistema d'infraestructures de l'Estat. Com va recordar Ferran Martínez a Valencia Plaza, des de mitjan segle XX (afegiríem nosaltres que, assenyaladament, des de la involució territorial de 1981-82) aquestes van ser les palanques per convertir Madrid en el centre neuràlgic de les finances, la seu de les grans empreses espanyoles (fenomen radicalitzat ad infinitum després de l'ona privatitzadora de les empreses públiques de la SEPI en els últims anys de govern de Felipe González i primers d'Aznar). Avui dia Madrid és la seu de més de la meitat de les principals 1.000 empreses espanyoles. El 60% de les licitacions públiques són adjudicades a empreses amb seu a Madrid. Gairebé el 30% dels funcionaris públics i el 21% dels empleats més qualificats treballen a la regió madrilenya. Malgrat tenir només un 1,6% del territori, amuntega un 19,2% del PIB estatal i va absorbir el 85,2% de la inversió directa exterior. La seva renda per capita anual està per sobre dels 35.000 €, un 36% per sobre de l'estatal i un 16% per sobre de l'europea. I tots aquests números amb una participació industrial en el PIB madrileny de només un 10%.
L'Estat de les Autonomies va oferir a Madrid, a més, la possibilitat de convertir-se en una comunitat autònoma amb competències fiscals equiparables a qualsevol altre territori, quan l'efecte seu de la seva qualitat de capital política i centre neuràlgic aconsellava i) reduir l'esmentat efecte seu descentralitzant institucions i serveis públics o afavorint l'especialització d'altres ciutats, com ocorre en els sistemes federals alemany, australià o canadenc i ii) definir Madrid com a districte federal o com a part de Castella, evitant la possibilitat de l'actual dúmping fiscal.
Perquè la induïda retroalimentació de l'economia madrilenya generada per l'efecte seu, juntament amb àmplies inversions públiques de les quals es beneficia i una política econòmica que privatitza serveis i aprofundeix en les desigualtats, fins i tot intramadrilenyes (molts sous en els sectors de cures i hostaleria són veritablement baixos), van atreure a Madrid residents d'altres territoris de grans rendes i patrimonis, per gaudir del seu marc fiscal favorable a les grans fortunes, bé en l'IRPF i patrimoni, bé en l'impost de successions.
El resultat del procés de recentralització econòmica, potenciació de l'efecte seu i hub de tota classe d'infraestructures de transport i dúmping fiscal Madrid va buidar la Meseta i està a punt de buidar el mateix estat espanyol, en un continu efecte aspirador.
Convé puntualitzar que aquest procés, com ja vam veure, té arrels en l'antiga Corona de Castella, va continuar amb els Borbons, es va aprofundir amb l'Estat liberal, la Restauració i el franquisme, i va presidir la gestió dels governs del PP i del PSOE durant tota la Transició, sense que l'esquerra espanyola fes la menor autocrítica a aquest procés, excepte puntuals crítiques de l'últim govern socialista andalús.
Cert és que en els últims cinc anys va sorgir una potent crítica des de la Generalitat Valenciana, governada pel PSPV i Compromís, arrelada pels estudis de l'Institut Valencià de Recerques Econòmiques. Una crítica que, per primera vegada des de posicions socialistes, relaciona l'efecte seu o aspiradora amb el dúmping fiscal, sense analitzar-lo aïlladament.
Quan escric això rebo un missatge de Whatsapp a través d'una personalitat de la Federació Socialista madrilenya que denuncia que la deterioració dels serveis públics madrilenys només és possible per la recaptació induïda per l'efecte seu, però que considera que Madrid constitueix el laboratori de la dreta espanyola per a tot l'Estat d'aquesta deterioració com a via a la seva reducció i privatització. Benvinguts a la realitat.
Les solucions polítiques
Sense el PSOE, per la seva posició fonamental en el panorama polític, no serà possible una solució politicoterritorial a aquest problema. En aquest sentit, aquesta conscienciació de la perifèria socialista és positiva, però no és suficient, ni serveix per arribar a una solució. No mentre sigui tabú la institució monàrquica, clau de volta del sistema de la llotja del Bernabéu i la descentralització real del poder polític i econòmic.
Espanya no va construir al llarg de la història una convivència democràtica de ciutadans, sinó un imperi de súbdits
Com va escriure en el seu blog Iñaki Anasagasti (allotjat al diari basc Deia), Madrid constitueix la seu de les elits extractives de l'Estat: la Casa Reial, el corpus polític, alts funcionaris, cúpula judicial i militar, consells d'administració i principals assessors de les empreses més grans… Una població que no produeix, però que necessita molts recursos. Unes elits que mantenen el poder econòmic i polític (governi qui governi en la praxi, vid. cas Pérez de los Cobos), que maneguen el deep state i que, com diu Anasagasti, “…no conciben un modelo territorial que no rodee la Puerta del Sol, pero además han sido capaces de generar un proyecto de Estado que aglutine a los que ellos llaman la periferia que cada vez más, es aquello más allá de la M-30”.
Aquestes elits abusen de la gent i fins i tot traeixen la mateixa ciutadania de l'Estat, com va escriure recentment Paul Preston, però van ser capaços de compartir cosmovisió amb sectors populars prèviament abocats contra els sobiranismes català, basc, valencià o gallec, els sectors del “a por ellos” que són els que més sofreixen de l'absurd d'aquest Estat dominat per aquestes elits extractives de la llotja del Bernabéu. Però aquest consens entre molts dels de baix amb els de dalt només és possible perquè Espanya no va construir al llarg de la història una convivència democràtica de ciutadans, sinó un imperi de súbdits.
Si l'esquerra espanyola entengués que la clau del progrés econòmic, de la llibertat i de la justícia social passa per la reformulació dels poders polítics i econòmics de l'Estat en clau federal o confederal (i sempre plurinacional), hi hauria una oportunitat per a aquesta transformació. Però, després del camí que va adoptar el PSOE després del discurs reial del 3-O, després del seu suport al 155 i de la seva defensa de la irresponsabilitat i corrupció monàrquiques, els sobiranistes perifèrics tenim dret a ser desconfiats.
Estic amb l’Iñaki Anasagasti quan diu que Espanya estarà més prop d'una reorganització en clau federal i plurinacional que doni visibilitat a la seva economia i el seu deute si Catalunya aconsegueix la independència. Perquè, com va dir el polític del PNB, “si el 20% del PIB estatal desaparece, España tendrá que cambiar de modelo de gestión, sí o sí”.