La vicepresidència dels EUA té, constitucionalment, molt poques funcions. Només les de substituir el president en cas d'incapacitat, dimissió o mort, i presidir el Senat amb vot qualificat en supòsit d'empat. Quan un partit té, almenys, 51 senadors sobre els 100 totals, els vicepresidents no solen concórrer al Senat i deleguen la seva funció. Heus aquí que l'elecció de la primera dona vicepresidenta (filla de persones pertanyents a les minories racials) no garanteixi exercici de poder en el curt termini a l'electa Kamala Harris. Si el president no cessa, la vicepresidenta no té més funcions que les que li pugui encarregar el president.

Però en aquest cas és difícil que aquest conte sigui el mateix. Biden compleix 78 anys el 20-N, la qual cosa incrementa (tampoc tant) el risc de substitució a favor de Harris en la presidència. El que sí que obre substancialment és la possibilitat que no repeteixi com a candidat, la qual cosa incrementarà les possibilitats de la californiana de ser la candidata demòcrata el 2024.

Aquest fet exigirà de la vicepresidenta una àmplia presència política que la faci present en tots els racons dels EUA. Però, al costat d'aquesta exigència, Kamala Harris haurà de desenvolupar des del minut un "in office" una agenda de reivindicacions feministes i dels drets de les minories amb propostes concretes que disminueixin les divisions radicals de renda i oportunitats de la població blanca amb aquestes minories. Propostes de defensa radical dels drets humans davant la brutalitat policial. I de reivindicació d'una sanitat pública per a tots, en la línia de l'Obamacare.

Kamala Harris és l'únic pont viable entre la Casa Blanca i l'esquerra del partit i els moviments socials. Una esquerra que no es quedarà de braços plegats quan passin mesos sense proposar solucions des de Washington sobre els profunds problemes de racisme i injustícia social

Al capdavant d'aquesta agenda Harris tindrà bona part de les elits del Partit Demòcrata (els Clinton, la presidenta de la cambra baixa Nancy Pelosi o el mateix president electe Biden), però la vicepresidenta és l'únic pont viable entre la Casa Blanca i l'esquerra del partit, representada pels socialdemòcrates de Sanders i per bona part dels membres dels Socialistes Democràtics d'Amèrica (on comparteixen les diputades federals de la cambra baixa Alexandra Ocasio-Cortez i Rashida Tlaib), i els moviments socials, entre ells el Black lives matter. Una esquerra que no es quedarà de braços plegats quan passin mesos sense proposar solucions des de Washington sobre els profunds problemes de racisme i injustícia social de l'Amèrica del 2020.

És veritat que Kamala Harris no és una revolucionària, sinó una progressista pragmàtica que no va dubtar a desenvolupar un relat de law and order quan va ser fiscal a San Francisco (2004-2011). Però com a senadora i candidata va defensar propostes que, sense arribar a ser les de Sanders, Ocasio-Cortez i Tlaib, desgranen una agenda vinculada al progrés de les minories i de les persones en risc d'exclusió.

És necessari recordar que els EUA són un sistema federal on l'Administració de Washington té amplis poders en les polítiques de defensa i exterior i capacitats molt més reduïdes en la política interior, només vinculades a la legislació de drets civils, mercantil i laboral, a les grans infraestructures comunes i al finançament de determinats programes d'ajuda sanitària i social que puguin executar les Administracions estatals i locals.