El Codi Penal (CP) de 1995 va suprimir la redempció de penes pel treball. Des de llavors hi va haver moltes reformes del CP i de la legislació penitenciària que agreujaven les penes quant a la seva durada i execució. El 2016 estudis molt aïllats reflectien un índex de delinqüència inferior en un 27% a la mitjana europea, molt per sota d'estats tan segurs com Suècia, Dinamarca o Finlàndia. Però la taxa d'empresonament era la segona més alta d'Europa (133 per 100.000 persones). Les penes a l'estat espanyol duren un 900% més que a Dinamarca i més del doble de la mitjana de la Unió Europea. Les penes complertes en règim obert o de semillibertat són només del 17%, quan en la mitjana europea són del 27%. Una altra vegada la Marca España.

A finals de març d'aquest 2020 la comissària de Drets Humans de l'ONU, Michelle Bachelet, davant els gravíssims riscos de la pandèmia, reclamava la llibertat de les persones preses ancianes, de poc risc social i les que compleixin delictes no violents. En l'administració penitenciària dependent del Govern de l'Estat no es va complir aquesta sol·licitud. Per contra, la supressió de les visites i dels permisos penitenciaris va agreujar les condicions de vida de les persones preses.

La mateixa administració penitenciària de l'Estat, moltes vegades amb la col·laboració de l'ordre jurisdiccional penal i penitencial, corromp la finalitat constitucional rehabilitadora de les penes. La legislació penitenciària assenyala que els permisos penitenciaris han de ser atorgats des del compliment d'un quart de la pena, però hi ha alguns tribunals (com l'Audiència de Lugo) que no atorguen aquests permisos, malgrat que es compleixen els exigents requisits legals i concorren acords favorables unànimes de les juntes de tractament de les presons, fins i tot fins a la meitat del compliment de la pena. Moltes són les penes que es compleixen fins a l'últim dia en règim ordinari, sense cap benefici penitenciari.

La mateixa administració penitenciària de l'Estat, moltes vegades amb la col·laboració de l'ordre jurisdiccional penal i penitencial, corromp la finalitat constitucional rehabilitadora de les penes

La pena limita la llibertat de la persona, però no pot gravar el seu entorn familiar i personal. Les persones vinculades a ETA (inoperativa des de fa nou anys i avui fora de la lluita violenta), al moviment independentista gallec i a totes les declarades culpables de qualsevol delicte haurien de complir la pena prop de la seva família i residència. La dispersió de les persones preses és una eina repressiva impròpia d'un règim penitencial democràtic.

Després hi ha la qüestió de les persones preses polítiques vinculades al sobiranisme català. És absolutament urgent per raons humanitàries, polítiques i jurídiques acabar amb la vergonya del seu empresonament (que arriba a més de dos anys i mig en alguns casos). I això despenalitzant totalment o parcialment el delicte de sedició, absent en la major part dels sistemes penals europeus; o decidint un indult total o parcial ad hoc que posi totes les preses polítiques al carrer. La seva situació avui en dia constitueix un escàndol democràtic.

Sigui com sigui, el sistema jurídic que alliberi els presos polítics catalans caldria desenvolupar-lo deixant totalment operatives les vies de recurs jurisdiccional (la vigent, tan poc de confiança, del parcial Tribunal Constitucional i la ulterior del Tribunal Europeu de Drets Humans) que indefectiblement els donaran el reconeixement de la licitud de la seva conducta, malgrat que per desgràcia no els retornaran els anys, vida, oportunitats i —també— renda i patrimoni perduts.