Aristòtil ja va formular fa vint-i-quatre segles, en l’Ètica a Nicòmac, que “no investiguem per saber què és la virtut, sinó per ser bons, ja que, en cas contrari, seria totalment inútil”. Cosa que equival a dir: l’ètica no serveix, de fet, per lluir belles paraules o per descriure la bondat del que fem o del que aspirem a fer, sinó sobretot per orientar les nostres accions de tal manera que puguin ser considerades com a bones des d’una perspectiva moral. Si l’ètica té alguna utilitat, i és indiscutible que la té, no és pas de l’ordre de les paraules, sinó de les accions. Les paraules amb què, des d’una perspectiva ètica, diem el que cal fer i el que no, el que s’ha de fer i el que no pot fer-se, haurien d’orientar la nostra acció moral, des d’una perspectiva individual, en allò que afecta a la nostra vida particular, però també des d’una perspectiva col·lectiva, en la mesura que la nostra acció, que té una dimensió privada, té també una dimensió inequívocament pública.

Per això ens ofèn, especialment, el comportament de certs responsables polítics i certs servidors públics que, havent-se d’ocupar del bé comú, acaben mirant només pel seu bé propi o, fins i tot, per ser més clars, ni tan sols pel “bé” propi, sinó per la pròpia butxaca o el propi interès. Només cal estar al dia de les notícies polítiques, socials i econòmiques, per saber que hi ha massa coses (més d’un cas ja sempre serà massa), en la pràctica política vinculada a les administracions públiques, que no resisteixen la mínima anàlisi en termes ètics o morals. Corrupció, finançament il·legal, comissions, adjudicacions irregulars, favoritismes, privilegis, malversació de cabals públics, manca de transparència, portes giratòries, tràfic d’influències, aprofitament privat dels beneficis del càrrec....

És per això que, tot i que al nostre país el sistema educatiu sempre ha considerat l’Ètica, en el millor dels casos, com un ornament prescindible i opcional, com a matèria voluntària, és un fet que, de manera recurrent, es reclama més ètica (com si, quan parlem d’ètica, pogués haver de més o de menys) en els comportaments públics dels responsables polítics de les administracions. I és una demanda més que raonable i legítima: completament comprensible.

Tanmateix, de seguida podríem preguntar-nos: més ètica? Però no és la llei la que hauria d’impedir tots aquests comportaments irregulars? I també és cert. Perquè, en realitat, si aquest comportaments no els impedeix la llei, com a societat tenim un problema greu. Però, si ja ho fa la llei, aleshores què hi pinta l’ètica? Perquè la trobem tant a faltar?

La realitat és que, en un determinat nivell, la llei no els impedeix, aquests comportaments, ja que, de manera gairebé unànime, molts són, d’una banda, massa reiterats i sovintejats, i perquè, d’altra banda, en general, acostumen a restar impunes, escandalosament impunes, palesant una certa incapacitat del sistema per auto-corregir-se, és a dir, per a redreçar, amb rapidesa i eficàcia, aquestes distorsions determinades per comportaments inadequats des d’un punt de vista ètic, però també sovint, curiosament, des d’una perspectiva legal. Una legislació acurada, en termes de qualitat democràtica, que apostés per la transparència i per la correcció, en tots els nivells de l’administració, deixaria molt poc marge, en l’acció política o en les responsabilitats de les administracions públiques, als debats de naturalesa estrictament ètica, a l’hora de considerar que és millor, des d’un punt de vista moral, davant diferents alternatives possibles.

Ens cal un rearmament ètic. Hi ha coses que no poden passar, de cap manera i sota cap concepte

Sí, és una consciència generalitzada, davant la constància reiterada i reiterativa de notícies sobre el funcionament de les administracions públiques que traspassen impunement els límits de la legalitat i, massa sovint, de la moralitat: ens cal un rearmament ètic. Hi ha coses que no poden passar, de cap manera i sota cap concepte, i que tanmateix passen, de manera inequívoca i clamorosa. I n’hi ha d’altres que no és bo que passin, perquè acaben minant la confiança cívica en l’autonomia, l’eficàcia i la legitimitat de les administracions. I, quan passen, el sistema hauria de ser prou ràpid i eficaç per corregir la distorsió, per apartar de l’administració de la cosa pública aquells que en són responsables, i per esmenar els efectes, quan tinguin lloc, d’aquests comportaments inadequats.

La querella de la Fiscalia contra Forcadell fins i tot ha provocat una moció de suport ni més ni menys que en el Parlament britànic

Però és curiós: mentre que la llei deixa (ha deixat, de fet, fruit d’una democràcia, com l’espanyola, més inspirada en la tradició de la picaresca que en la de les exigències ètiques) marges molt amplis d’indefinició normativa que han permès escàndols que farien avergonyir una democràcia madura, mentre això passa, dèiem, la llei ha acabat envaint espais en què més aviat hauria d’abstenir-se. Penso en tres casos molt concrets, però flagrants, que il·lustren, més que la severitat de la llei (que hauria de tenir com a horitzó la justícia), la seva arbitrarietat o el seu ús partidista i ideològic. Em refereixo, primer, als Centres d’Internament d’Estrangers, en què la llei sanciona penalment una simple falta administrativa; segon, a la querella de la Fiscalia Superior del Tribunal de Justícia de Catalunya contra la presidenta del Parlament de Catalunya simplement per haver permès una discussió parlamentària, fet que constitueix un escàndol de tal magnitud que fins i tot ha provocat una moció de suport ni més ni menys que en el Parlament britànic; i tercer, a la detenció, absolutament injustificable, d’uns ciutadans a causa d’haver exercit el seu legítim dret a la llibertat d’expressió.

Curiós, per no dir patètic: mentre la llei s’absté, en el sistema espanyol, d’intervenir rigorosament (i de manera homologable a les democràcies madures) en el comportament dels responsables polítics i dels servidors públics que han transgredit la normativa en totes les variants tipificades de la corrupció, aquesta mateixa llei (i, per suposat, els que haurien de vetllar per la seva correcta aplicació en termes de justícia) transgredeix els estrictes marges del que hauria de ser el seu domini d’aplicació i entra a penalitzar incorreccions administratives, a criminalitzar el debat polític i a reduir l’exercici d’un dret fonamental com la llibertat d’expressió.

El llenguatge col·loquial fa escarni d’aquesta actitud: qui no té feina, el gat pentina. Que, aplicat al cas, podria traduir-se així: mentre la llei es declara en vaga davant de problemes indecents de moralitat pública i aplica el principi econòmic del laissez faire, laissez passer, dedica el tems i les energies dignes de millor causa a intervenir amb el principi de dura lex, sed lex en qüestions de vulnerabilitat social, sobirania política i drets fonamentals. Realment, sembla que l’Estat espanyol ha deixat enrere la fase del dèficit democràtic (a la qual s’hi havia acostumat amb gran comoditat) per entrar, directament, en el que Giorgio Agamben va anomenar, amb tota justícia, estat d’excepció.