Fa un mes que són a la presó. Un mes exacte. Va ser el 16 d’octubre. Ho vam saber, immediatament, per les xarxes i els mitjans. I la primera reacció va ser d’estupor, d’estupefacció, d’incredulitat. Quan van deixar anar el major Trapero, tothom va pensar que també Jordi Cuixart i Jordi Sànchez quedarien en llibertat. Era previsible que el procés judicial continués, pensàvem, encara que al final ja es veuria que els càrrecs de la fiscalia contra ells eren insostenibles des d’una perspectiva jurídica. Tot i això, aquella tarda era inimaginable l’empresonament, encara que el temíem, si no era com a mesura, més que de revenja, de càstig, amb voluntat d’exemplaritat, d’atemorir, per tal que tothom pogués veure les urpes i els ullals del llop, com una mostra de la força autoritària de l’Estat. Però la justícia, en teoria, hauria de tenir poc a veure amb això, almenys en teoria, almenys en els països democràtics, almenys en un estat de dret. Però tot això és la teoria, és clar.

Pocs haurien pronosticat, aquell 16 d’octubre, que un mes després Jordi Sànchez i Jordi Cuixart encara hi serien, en presó. En presó, ho sabem, preventiva: la mesura més extrema i excepcional del codi penal, reservada només per a un altíssim risc. Els han aplicat una mesura reservada exclusivament a perillosíssims terroristes o a criminals capaços de provocar alarma social. A ells, precisament, que han estat impulsors de les més multitudinàries concentracions i manifestacions pacífiques de l’Europa contemporània! És per això que els han empresonat: pel que pensen, no pas pel que han fet. Perquè és una presó preventiva i, per tant, no hi ha condemna ni encara ni tan sols judici: se’ls empresona preventivament pel que són i pel que representen, que consideren un perill. Però, amb el seu empresonament, és com si s’haguessin empresonat milions de persones pacífiques, les que han estat amb ells als carrers, durant aquests darrers anys: com si es consideressin aquests milions de persones radicalment pacífiques també com a molt perilloses.

Perquè, a més, se’ls acusa d’una autèntica falsedat, tan evident als ulls de qualsevol que és un insult a la intel·ligència i a la decència: un delicte de sedició, basat en l’afirmació de “l’actuació de persones, organitzacions i moviments dirigida a aconseguir fora de les vies legals la independència de Catalunya respecte a la resta d’Espanya en un procés que encara es troba en marxa”. Qui digui que Jordi Cuixart o Jordi Sànchez no són presos polítics és que, simplement, és imbècil o no s’ha molestat a llegir el text de la jutgessa de l’Audiència Nacional.

És difícil mantenir l’equilibri i l’exigència de racionalitat i serenitat amb un abús tan matusser i bàrbar de la llei en contra de la lletra i l’esperit de la llei mateixa

Fa un mes, sí. Però, des d’aleshores, han passat coses, moltes coses. I totes d’una gravetat extrema. El Consell de Ministres, a proposta de Rajoy, va cessar el president i el vicepresident legítims de la Generalitat, i tots els consellers del Govern legítim de Catalunya, i va dissoldre, a més, el Parlament de Catalunya, legítimament i democràticament elegit per les urnes. No estranya que, davant la incompetència de Rajoy i del Consell de Ministres per cessar els càrrecs electes del Govern i per dissoldre el Parlament, àmbits que queden explícitament fora de les seves competències i de l’àmbit d’aplicació previst per a l’article 155, a Catalunya continuïn sent considerats, de manera molt majoritària i habitual, com el president, el vicepresident i els consellers legítims de la Generalitat. Excepte, és clar, per a la ciutadania i els mitjans de comunicació amb mentalitat colonial, que han assumit la legalitat i legitimitat del cessament dels càrrecs electes, encara que contradigui explícitament l’ordenament jurídic que suposadament pretenen defensar.

Després vindria, per al vicepresident i set consellers, l’empresonament, també per raons preventives, absolutament injustificables, davant de suposats delictes d’intenció. I, per al president i quatre consellers, l’exili a Bèlgica per tal de denunciar internacionalment la manca de garanties evident del sistema jurídic espanyol. Una altra mostra de la violència d’Estat contra ciutadans i les seves famílies, als que se'ls oposen mesures que els deixen en absoluta indefensió. Una violència no menor a la desplegada, amb tota la seva brutalitat, davant dels ulls de tot el món, l’1 d’octubre.

És difícil mantenir l’equilibri i l’exigència de racionalitat i serenitat amb un abús tan matusser i bàrbar de la llei en contra de la lletra i l’esperit de la llei mateixa. I cada dia que passi, per això, repetirem, allà on siguem, al davant dels altres, com un imperatiu de decència, “llibertat per als 10”.

En qualsevol cas, davant l’horitzó d’eleccions per al proper 21-D, només una consideració. Som al davant d’una situació molt semblant a la de fa quaranta anys, quan, davant l’exigència ciutadana de recuperació de la Generalitat i les institucions d’autogovern, no es van convocar unes eleccions perquè el partit que obtingués majoria parlamentària configurés govern. Es va exigir, amb tota la raó del món, el restabliment i la restauració de la Generalitat de Catalunya amb el retorn de l’exili del president Tarradellas al capdavant. Amb això, es va reconèixer que la Generalitat i les institucions d’autogovern havien estat il·legítimament estroncades i anul·lades per la dictadura militar i que, per tant, no podien convocar-se, sense més, eleccions que suposessin un punt i a part respecte a la Generalitat legítima, tot i que convertida en il·legal pel règim franquista.

El 21-D ens hi juguem molt: o retornar la democràcia a les institucions d’autogovern de Catalunya, o entregar-les a les autoritats colonials

De manera anàloga, és difícil considerar les eleccions del 21-D com unes eleccions en què simplement pugui dirimir-se una nova majoria parlamentària, com si no hi hagués Govern. Perquè n’hi ha un, de Govern, i és legítim mentre no sigui cessat o dissolt per les úniques instàncies que podrien fer-ho. Per això, semblaria raonable que les opcions democràtiques que concorrin a les eleccions del 21-D, i que no vulguin treure profit d’aquesta anomalia democràtica que ha cessat el Govern i n’ha empresonat a més de la meitat, forçant a l’exili a l’altra meitat, tinguin com a primera aspiració parlamentària la restitució del Govern legítim, amb el seu president al capdavant, abans de qualsevol altra iniciativa possible, pràctica o efectiva.

Tot fa preveure, si hem de fer cas a les declaracions del mateix president de la Generalitat a l’exili, a la carta que ahir es va fer pública del vicepresident del Govern des de la presó, i a les declaracions del diputat de la CUP per Girona fa pocs dies, que aquesta pot ser la via per iniciar el redreçament de la legalitat i la legitimitat de les institucions d’autogovern de Catalunya, ara anul·lades per un cop de l’Estat que, amb tota la seva violència judicial i carcerària, ha deixat de ser de dret per estendre i limitar al territori de Catalunya un estat d’excepció de facto.

Realment, el 21-D ens hi juguem molt. O retornar la democràcia a les institucions d’autogovern de Catalunya, o entregar-les a les autoritats colonials. O defensar els drets i les llibertats fonamentals, o legitimar la violència policial, judicial i carcerària. O estar amb les víctimes, començant per les deu ara empresonades, o estar amb els carcellers. O estar per les llibertats, o estar amb l’autoritarisme i la repressió. Mai unes eleccions hauran estat tan transcendentals com les del 21-D.

Hi ha gent que ja ha decidit que no es posarà de genolls.

José Antich
Editorial Rajoy i la Segona Guerra Mundial José Antich