És possible una vida decent en un context d’indecència generalitzada? Quin sentit té la lluita per la dignitat quan la indignitat és la norma? Com cal repensar l’aspiració al bé en els moments en què la realitat del mal imposa el seu domini?

Un dels llibres que més m’ha impressionat, com a lector, abordava aquestes qüestions, en uns altres termes, però de manera radical. El va escriure Tzvetan Todorov i el va publicar l’any 1991 amb un títol que és, en cert sentit, un manifest: Face à l’extrême. Todorov es va proposar reflexionar sobre l’actitud ètica a partir de l’experiència radical de la vida en els camps totalitaris del nazisme, preguntant-se, precisament, com i de quina manera la vida moral i, amb ella, la possibilitat d’optar pels valors morals hi va ser sempre present. L’assaig no pretenia només oferir una lliçó històrica, sinó sobretot analitzar fins a quin punt, en una situació extrema com aquella, era possible d’extreure i fundar una moral quotidiana a la mesura i exigència del nostre temps. Separant-se de la perspectiva habitual a l’hora d’acostar-se des d’una perspectiva ètica a aquesta situació històrica, desplegada fonamentalment a partir de Els orígens del totalitarisme de Hannah Arendt i la seva concepció del mal radical, Todorov plantejava la possibilitat del que podríem anomenar el bé radical: la possibilitat de fer el bé en el context hegemònic de l’imperi del mal radical.

Moltes són les lliçons que se’n poden extreure, del llibre de Todorov, però avui ens interessa només una: el paper de la dignitat en la resistència al mal d’aquells que, amb tot en contra, van preservar l’aspiració al bé com una forma de no sucumbir en la inhumanitat. “La dignitat”, escriu Todorov, “heus aquí la primera virtut quotidiana. I no significa res més que la capacitat de l’individu de romandre un subjecte dotat de voluntat”. La dignitat, doncs, una virtut quotidiana, lligada, segons sosté Todorov, a una altra virtut quotidiana, la preocupació (le souci): “es tracta sempre d’un acte adreçat a un ésser humà proper, no a la pàtria ni a la humanitat. Aquesta preocupació per l’altre comporta en si mateixa la seva pròpia recompensa: hom es troba que és capaç de fer pels altres accions que no podria endegar per a si sol”. La dignitat, ara hi tornarem.

L’eudaimonia: l’estar bé com a estat més o menys perdurable, identificat com l’estar en el bé, el viure en el bé

Una de les qüestions filosòfiques fonamentals, des dels orígens, té a veure amb el sentit de la vida humana: no es tracta d’una pregunta només abstracta, deslligada de la vida humana concreta: és una pregunta, en realitat, per la qualitat de la vida humana. I, des d’una perspectiva ètica, l’objectiu últim de la reflexió no és només la comprensió, sinó el capteniment, la forma de comportar-se un mateix respecte a si mateix i respecte als altres: és a dir, un pensament pràctic dirigit a l’acció i a la millora de les condicions de la vida humana. Des de la consciència que la vida humana és una experiència sempre deficient, precària, vulnerable i incompleta.

Ja Aristòtil va plantejar la dimensió ètica de l’ésser humà quan el va definir com un ésser orientat a un fi que el perfecciona: el bé humà, la vida en plenitud. Però aquesta reflexió és indestriable de la reflexió al voltant de la vida en comú, perquè l’ésser humà és un ésser polític (que viu en la polis: entre d’altres i amb altres). Per això l’objectiu de la recerca ètica és sempre, també, polític. I encara pot dir-se més: “encara que el bé de l’individu i el de la ciutat s’identifiquen, és evident que cal tenir per més gran i per més perfecte el bé de la ciutat, tant a l’hora d’assolir-lo com a l’hora de preservar-lo”.

Aristòtil va identificar la felicitat com l’estat de plenitud al que aspira la vida humana conscient. L’eudaimonia: l’estar bé com a estat més o menys perdurable, identificat com l’estar en el bé, el viure en el bé. El pas del temps, tanmateix, ha restringit la noció de felicitat, banalitzant-la, a un estat psicològic, més que moral o polític. Un estat psicològic: gairebé un sentiment. Per això, en els darrers anys, la pregunta filosòfica pel sentit i la qualitat de la vida s’ha reorientat cap a qüestions i nocions que no es deixin reduir a un estat psicològic (o a un sentiment). D’aquí l’aparició, en els darrers anys, en la reflexió ètica, de nocions com decència, respecte o dignitat: nocions, totes elles, a cavall de l’ètica i la política, que actualitzen la reflexió al voltant del sentit i la qualitat de la vida humana.

La dignitat, avui, podria definir-se com una actitud que ens protegeix contra l’anorreament de la nostra humanitat, de la humanitat en nosaltres o d’allò que més pròpiament ens identifica com a humans

Acaba de publicar-se, sobre aquests temes, un llibre important del filòsof Peter Bieri publicat originalment en alemany l’any 2013: La dignidad humana. Una manera de vivir (Herder). Bieri distingeix entre, d’una banda, la dignitat com a propietat posseïda pels éssers humans (com alguna cosa que tenim, tots, essencialment) i, d’altra banda, la dignitat com una manera determinada de viure la vida humana (i, per tant, com una forma de pensar, de viure i de fer). Si la reflexió ètica sobre el bé, tradicionalment, des dels grecs, era feta des de la consciència de la incompletud i imperfecció de la vida humana (i, per tant, des de la consciència de la seva perfectibilitat i de la seva possible millora), pot dir-se, de manera anàloga, que la reflexió sobre la dignitat sorgeix, com el propi Bieri reconeix, del reconeixement que la vida humana està sempre i contínuament amenaçada i que “la dignitat és l’intent de mantenir a distància, inactiva, aquesta amenaça”. Així, la dignitat, avui, podria definir-se com una actitud que ens protegeix contra l’anorreament de la nostra humanitat, de la humanitat en nosaltres o d’allò que més pròpiament ens identifica com a humans.

En aquest context, que és inevitablement el nostre, les paraules de Bieri assoleixen una inquietant actualitat: “La nostra vida com a éssers pensants, vivents i actuants, és trencadissa i està sempre amenaçada. Es tracta de suportar de manera autoconscient la nostra vida sempre amenaçada. El que importa no és només deixar-se portar per les coses que patim, sinó afrontar-les amb una determinada actitud, aquella que diu: jo accepto el desafiament. La forma de vida pròpia de la dignitat no és, doncs, una forma de vida qualsevol, sinó la resposta existencial a l’experiència existencial de l’amenaça”.

El també filòsof Avishai Margalit ja havia caracteritzat el que podria definir una societat decent com aquella les institucions de la qual no humilien les persones. La dignitat, segons Bieri, és un dels noms de la decència. No és una connexió irrellevant: fins i tot la memòria de la llengua la preserva, en el seu interior. Sabem el que vol dir una persona decent, en català: segons el diccionari de l’IEC, algú “que obra dignament”, és a dir, que actua amb dignitat, amb respecte.

Avui, quan la humiliació s’ha convertit fins i tot en pràctica política, com un dels rostres de la persecució ideològica i de la repressió de la dissidència, és més important que mai, en aquest nou context hostil, reclamar la decència i la dignitat com a virtuts morals i polítiques i, com a tals, com guies possibles de l’acció moral i també de l’acció política.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat