És possible fer broma de tot? Sí, i la prova és que de tot se’n fa. Ens en podem riure, de qualsevol cosa? Oitant, fins i tot hi ha gent que és capaç de riure’s de la desgràcia dels altres. El debat, que reapareix amb una certa recurrència en els darrers anys, no afecta els límits de l’humor o la burla. El debat, més aviat, és de naturalesa ètica o moral: digues-me de què o de qui et rius, i de què o de qui fas burla, i sabré qui ets, des del punt de vista ètic o moral. Perquè, de vegades, el que passa és que, amb l’excusa de l’humor o la burla, podem ofendre o atemptar la dignitat de les víctimes que, en algunes circumstàncies de la vida, han patit sofriments i, fins i tot, la mort de manera extremadament cruel. De tot es pot fer humor? I tant. Però no totes les formes d’humor són, des del punt de vista ètic, bones, sinó que, en algunes ocasions, l’humor o la burla poden ser indici i mostra de comportaments, actituds o hàbits immorals, indignes o indecents.

La reflexió sobre el mal, una reflexió que travessa de punta a punta la nostra època, ha permès de reflexionar sobre la naturalesa del mal, sobre les seves causes i els seus efectes, sobre els que el provoquen i els que, amb el seu silenci, n’han estat còmplices. I ha permès entendre que, entre tots els mals que és capaç de produir el comportament humà, n’hi ha que poden considerar-se, pel seu abast i pel caràcter inexorable i irreversible, com a radicals. El mal radical, així, és aquell mal hiperbòlic que, com ens va ensenyar Hannah Arendt, es basa en la consideració de l’ésser humà singular com una cosa supèrflua, accidental o prescindible i, com a tal, eliminable sense més problemes. Per això, quan, des de la filosofia, s’aborda el problema del mal radical, en el segle XX, es pren com a exemple paradigmàtic, tot i que no únic, l’extermini de milions de persones, majoritàriament jueves, a mans dels aparells d’Estat del Tercer Reich. No és, val la pena insistir, l’únic exemple històric del nostre temps de mal radical, però sí un cas paradigmàtic.

Per això, si sempre és èticament reprovable burlar-se de les víctimes, menystenir-les, negar-ne el sofriment o banalitzar-ne les condicions del seu patiment o de la violència que contra elles es comet, encara ho és més en el cas de l’experiència històrica de l’extermini que coneixem, amb termes més aviat imprecisos i discutibles, com l’Holocaust o la Xoà. Però això que tan clarament es veu en aquesta catàstrofe històrica, que va acabar amb la vida de més de sis milions de persones, l’assassinat planificat de les quals va ser organitzat de manera científica i industrial, passa en tots aquells casos en què trobem víctimes de qualsevol mena d’odi.

El mal radical és aquell mal hiperbòlic que es basa en la consideració de l’ésser humà singular com una cosa supèrflua, accidental o prescindible i, com a tal, eliminable sense més problemes

Aquest dilluns, El Roto publicava al diari El País una vinyeta que ha provocat una estupefacció generalitzada. S’hi veu un home que té les mans entrecreuades al davant del cos. A la solapa dreta de l’americana, porta un llaç groc. I en el braç dret, un braçalet amb l’estrella de David, també de color groc. Una ratlla de la boca, indicant que està parlant, porta a la frase que el personatge diu: “A quien no le guste el lazo, puede optar por la estrella”. De seguida, i amb raó, El Roto va ser acusat de banalitzar el nazisme, l’Holocaust i les víctimes de l’extermini. Així ho van denunciar, a les xarxes, entre d’altres, Pilar Rahola (“Banalizar el holocausto para intentar destruir al adversario es propio de gente amoral, indecente y sin ninguna empatía con las víctimas” @RaholaOficial) o Quim Arrufat (“Prou! Com es pot banalitzar l’Holocaust tan obertament? Tan impunement? Tan fora de lloc? Com es pot treure tota gravetat, respecte i memòria a tanta mort, tanta tortura, i tot aquell extermini, per fer una brometa en una vinyeta? Quina vergonya” @quimarrufat). Alguns, com Ariel Kanievsky, van posar de relleu que s’atrevís amb víctimes que no poden defensar-se (“A este caricaturista le parece muy chistoso burlarse del exterminio de 6 millones de judíos, però seguro que no se atreví a sonarse los mocos con una bandera” @ArielKanievsky) i altres, com Blanca Llum Vidal, van denunciar  la doble dimensió de l’ofensa (“El Roto a El País banalitzant l’extermini de milions de persones; deshumanitzant els presos polítics; fent el joc a l’extrema dreta. Alguna cosa més?” @BlancaLlumVidal). Altres, com Bea Talegón, van ser més expeditius: “Pero, ¿qué mierda es esa?” (@BeatrizTalegon).

En general, es denunciava, amb tota justícia, la banalització de l’Holocaust, ja que s’usava de manera gratuïta, per a una il·lustració-comentari d’actualitat i, per tant, fora de context, l’estrella de David en groc, el símbol amb què el nazisme va obligar els jueus a comparèixer en l’espai públic per distingir-los de la resta de la comunitat, de la qual, ben aviat, a partir de les lleis de Nuremberg, en serien exclosos: un símbol que va inaugurar les iniciatives governamentals que acabarien amb l’extermini de milions de persones. Dit d’una altra manera: milions de persones van ser obligades a portar en públic la marca de l’estrella groga de sis puntes com si fossin bestiar marcat d’un ramat, abans que se les privés de tots els seus drets fonamentals i dels seus béns, i que fossin transportades en els trens de la mort que les van conduir a les cambres de gas. Té El Roto, o qualsevol, el dret a usar l’estrella de David al braçalet en un altre context que el que va marcar, com a eliminables, a milions de víctimes? Sí, en té. Però això no impedeix que se’l pugui acusar, molt legítimament, d’indignitat moral, per banalitzar una marca que va ser l’avantsala d’un crim de massa.

Molts dels que van denunciar la indignitat i la misèria morals de El Roto l’acusaven de manipulació i d’ignorància pel paral·lelisme que feia entre el llaç groc i l’estrella de David. Dos botons de mostra: “No sé quins són els mecanismes mentals de l’autor, però la veritat és que el dibuixet no té cap mena de sentit, atès que els llaços són solidaris i voluntaris, i la franja amb el símbol jueu una imposició dels nazis” (@JAixalaGensana). “No entenc l’acudit. Serà que el Roto no trepitja el carrer fa temps i no sap que el llaç groc se’l posa voluntàriament el qui reivindica la llibertat dels presos polítics?” (@antiartistes).

Tots els tuits citats són expressions legítimes i encertades de denúncia de la misèria moral de l’autor de la il·lustració.

Però estranya, tanmateix, la poca atenció que s’ha prestat al que, en realitat, està dient l’esmentada il·lustració. Una il·lustració que no només banalitza l’extermini, barrejant-lo amb el llaç groc, sinó que, com totes les coses en aquesta vida, té un sentit inequívocament clar. Només cal mirar la il·lustració, llegir el que diu i pensar el que està dient. El que porta el llaç groc, adreçant-se directament a qui veu la imatge, diu: “A quien no le guste el lazo, puede optar por la estrella”. L’estrella, val a dir, com a alternativa a qui no li agradi el llaç. Cosa que equival a dir: si no portes el llaç, com el porto jo, pots optar per l’estrella, és a dir, pots triar la marca de la víctima, que va ser exterminada, que serà el que farem amb tu, si no portes el llaç groc. És difícil no sentir una repugnància extrema, no només per aquesta il·lustració que El País ha publicat per a infàmia seva, sinó per l’autor d’una monstruositat tan abominable com la que ha fet banalitzant les víctimes jueves de l’extermini i jugant a considerar els que porten el llaç groc com a assassins exterminadors capaços d’amenaçar els que, per no pensar com ells, si no trien el llaç groc, poden triar l’estrella. Hermenèutica bàsica, nivell elemental.

Es pot fer broma de tot? Sí. Ens en podem riure, de qualsevol cosa? Oitant! Però digues-me de què i de qui te’n rius, i sabré quin és el teu criteri moral

L’acudit de El Roto, amb la comprensible indignació generalitzada que ha provocat a Catalunya (podem estalviar-nos, per depressiva, l’anàlisi de la reacció fora de Catalunya), contrasta, tanmateix, amb un altre cas que sorprèn que no estigui provocant un escàndol semblant.

Em refereixo a l’obra de teatre Escape room que, des del passat 10 de novembre (fa més d’un mes!), s’està representant al Teatre Goya de Barcelona, amb una ocupació mitjana per sobre del 80% i, si prestem atenció a la seva recepció en les xarxes, amb gran èxit de públic. L’obra està escrita i dirigida per Joel Joan i Hèctor Claramunt  i interpretada per Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. L’obra s’anuncia com una obra d’humor negre: al cartell s’anuncia “Escape Room. Una comèdia” i, al tràiler, s’adverteix que “per fora, totes les escapes decepcionen, però ja veureu, ens ho passarem teta”, i hi afegeix: “Es pensaven que s’ho passarien de puta mare... però les passaran putes”.

La història, absolutament banal, té lloc durant un vespre en què dues parelles hetero decideixen entretenir-se en una escape room: una mena d’atracció macabra en la qual no saps què hi trobaràs i que basa la seva experiència forta en què els participants del joc es tanquen en una habitació i han de fer servir elements de dins la sala per poder escapar-se abans que s’acabi el temps definit.

La qüestió, per anar directament al gra, és que aquesta escape room no va de broma i atemoreix els participants del joc amb l’amenaça que no sortiran vius si no resolen una sèrie de proves. De seguida descobrim, amb els participants-actors d’aquest joc sinistre, que aquesta habitació del terror està dirigida ni més ni menys que per un dels majors assassins de masses del segle XX, l’oficial de les SS Josef Mengele, metge del camp de concentració d’Auschwitz i responsable de l’extermini de més d’un milió de persones, molt majoritàriament jueves, en les cambres de gas d’Auschwitz-Birkenau. I és que, en realitat, aquesta escape room és una simulació sinistra d’una cambra de gas, amb les dutxes de Ziklon B incloses. Han llegit bé: una obra de teatre, que es presenta com a comèdia, i que converteix en excusa per a l’entreteniment i la diversió l’instrument més mortífer que ha creat un ésser humà en els mil·lennis de la seva existència sobre la terra.

Vaig llegir el text fa mesos i em vaig esfereir fins a tal extrem que estava convençut que un artefacte teatral tan banalment abominable mai no arribaria a pujar a un escenari en la forma que el vaig llegir. Estava convençut que no hi hauria actors ni actrius que s’hi prestessin, que alguna amistat dels autors els faria veure la immoralitat de la seva proposta, o que, finalment, cap empresa teatral, ni pública ni privada, s’atreviria a portar a un escenari una obra que, en països civilitzats com França o Alemanya, seria inimaginable de trobar-la representada. Quan vaig veure l’obra anunciada em vaig quedar de pedra i, encara més, quan vaig descobrir i seguir la campanya publicitària que se’n feia. I quan descobria, en una perplexitat creixent, la reacció, majoritàriament satisfactòria, a les xarxes, amb gent que confessava com s’ho havia passat de bé, quant havien rigut i com, alguns, fins i tot, anunciaven que hi tornarien!

És difícil no sentir una immensa tristesa per les cultures que no són capaces de reaccionar davant de productes infames que banalitzen el sofriment de les víctimes com a excusa iconogràfica o visual per a una acusació política o com a excusa per a un entreteniment 

Es pot fer broma de tot? Sí. Ens en podem riure, de qualsevol cosa? Oitant! Però digues-me de què i de qui te’n rius, i sabré, millor que per qualsevol altra via, quin és el teu criteri moral, quina és la consideració que et mereixen les víctimes de la violència, el crim i l’extermini, i fins on pots arribar en la misèria moral de menystenir, menysprear i ofendre el dolor de les víctimes i dels sobrevivents de l’extermini. Digues-me de què i de qui et rius i sabré de quina fusta és feta la teva consciència moral.

Per sort, dues veus (fins on arriba el meu coneixement) s’han alçat, entre la crítica teatral, per denunciar la misèria moral d’aquesta aberració cultural: Teresa Ferré, en un article publicat a Nació Digital i Juan Carlos Olivares a La Vanguardia, dues veus d’una extrema dignitat enmig d’una aclamació absolutament irresponsable que converteix la cultura que acull amb silenci i aplaudiments una immoralitat digna del més profund menyspreu. Per sort, també, l’Amical de Mauthausen acaba de fer un comunicat, d’una contundència poc habitual, sobre Escape room, denunciant que “banalitzar l’assassinat de milions de persones a les cambres de gas no és només banalitzar, és atemptar greument contra la dignitat i el patiment de les víctimes, contra el record i la història, i contra els valors i els Drets Humans”. S’imaginen que s’hagués fet una escape room amb la sala del garrot vil on es va executar a Puig Antich? S’imaginen que l’escenari de l’entreteniment fos un dels camions de la mort que portaven les víctimes a una execució que acabava en infames cunetes de la Guerra Civil? S’imaginen que, en un parc d’atraccions, al costat de l’Hotel Krüeger, s’hi anunciés una “Cambra de Mengele”? Doncs això.

És difícil no sentir una immensa repugnància moral per la il·lustració de El Roto o per l’Escape room de Joel Joan i Hèctor Claramunt. I encara més: és difícil no sentir una immensa tristesa per les cultures que no són capaces de reaccionar davant de productes infames, com aquests, que banalitzen el sofriment de les víctimes com a excusa iconogràfica o visual per a una acusació política (El Roto) o com a excusa per a un entreteniment o un divertimento teatral (Escape room). “Una societat civilitzada”, va escriure el filòsof Avishai Margalit, “és aquella els membres de la qual no s’humilien els uns als altres”. Aspirem a una societat civilitzada, o ja ens acontentem de viure enmig de la misèria moral?

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat