En els millors moments del Barça de Guardiola, van proliferar els llibres de futbol. N’he recuperat un que es diu Quan no perdíem mai. Són 15 mirades sobre el Barça, entre les quals hi ha un relat de Vicenç Villatoro que explica, crec que millor que ningú, a Xavi Hernández. El relat es titula "Elogi del mig del camp" i explica Xavi Hernàndez a través d’això que se’n diu classe mitjana de Terrassa, però que més que classe mitjana vol dir els del mig. Del mig de la societat. Villatoro s’hi sent identificat perquè ve d’aquest món, també geogràficament. “Els nostres barris eren una mena de segona corona del centre, tot el barri de Sant Pere, fins al carrer Ample i el mercat”, així com “el pla de l’Ametllera, la zona de Ca n’Aurell al voltant de la plaça del Progrés i fins a la Sagrada Família”. Després hi havia la Terrassa més burgesa amb tendència a convertir les cases d’estiueig de Matadepera en la residència de tot l’any. I després hi havia els barris de la immigració. Aquesta és la Terrassa dels seixanta i d’aquí ve la família de Xavi. I sobre aquest paisatge “físic, emocional i sentimental”, ens hem anat construint per aquests voltants. I estic convençut que això explica una manera de ser, que explica alhora l’adeu de Xavi.

Més que els hipotètics problemes de salut mental, la decisió de marxar té a veure amb aquests valors una mica calvinistes, sobris, d’aquella gent “que no brilla sempre, però sempre hi és, i quan no hi és, es nota i és un desastre”

Esclar que no és científic i també hi ha clixés i que tot és permeable, però quan Villatoro diu que el centre del camp és un concepte, al futbol i a la vida, es refereix no només als diners i a la cultura, sinó a una manera de ser, a la responsabilitat, a la feina callada, a la feina com a valor i, en bona part, a no lluir gaire i a la família com a clan. “Els jugadors del centre del camp, com les classes mitjanes en general, no tenen glamur ni èpica, no tenen qui els canti: ni futbolísticament ni socialment ni estèticament. Que els cercadors d’èpica la troben abans en l’obrer i l’aristòcrata que no pas en el manyà o el botiguer”. Al botiguer només el va cantar Capri i va trionfar perquè eren molts i ha fet fortuna la política quan l’ha trobat. El centre del camp no té carisma i a vegades els seus integrants el defugen, argumenta Villatoro. Ho han fet, no ens enganyem, Xavi i, sobretot, Pep Guardiola, que sí que ha trobat el glamur. Però, en el fons, aquest centre del camp és el que els explica.

L’educació rebuda per Xavi Hernández cimenta els seus èxits i, pel que ens ocupa, explica també el seu adeu. Més que els hipotètics problemes de salut mental, la decisió de marxar, on segur que hi té molt a veure la família, té a veure amb aquests valors una mica calvinistes, sobris, d’aquella gent “que no brilla sempre, però sempre hi és, i quan no hi és, es nota i és un desastre”. I que, sobretot pel que ens ocupa, és “la que evita el xoc”. I aquí hi ha la clau. Xavi no ha triomfat com a entrenador a Can Barça —o ha durat menys del que calia, com Guardiola, d’altra banda— per una cosa que sí que Guardiola ha sabut anar esmolant: l’instint killer. Perquè de la mateixa manera que Guardiola va matar Ronaldinho i Deco quan va aterrar, Xavi va haver de liquidar els seus excompanys Piqué i Alba, però després tinc la sensació que el de Terrassa s’ha deixat menjar per Laporta i el caprici de Joao Felix i, sobretot, oh paradoxa, pel poder atorgat a aquell a qui Guardiola va tallar el cap: Deco. I així com a Guardiola el va matar un entorn determinat i va haver de marxar per evitar el xoc, a Xavi li ha passat el mateix, paradoxalment, per cert, amb part de l’entorn de Guardiola. I els Hernández Creus, els del mig, han decidit que una cosa és l’orgull de l’èxit basat en la constància i una altra, suportar el conflicte permanent. Allò que els del mig sempre han evitat i temut. I abans que això és millor marxar, això sí, acabant la feina.