Sergi López va visitar dilluns La Revuelta per promocionar Sirât, la pel·lícula que protagonitza i que acaba de guanyar el Premi del Jurat al Festival de Canes. Però el moment estel·lar no va ser la promoció, sinó quan va regalar una caixa de gambes de Vilanova i la Geltrú a David Broncano. El presentador va quedar tan entusiasmat com, suposo, els pescadors del Garraf.
Però el millor de tot plegat és que van fer portar una planxa al plató, ignoro si ja preparada, i van acabar cuinant amb oli de Jaén d’una garrafa que ja tenen a l’escenari i menjant-se les gambes en directe. Total, una promoció de la gamba de Vilanova i la Geltrú que si es volgués pagar no es podria. De fet, no es va quedar aquí la promoció de la gastronomia catalana, perquè el director de Sirât, Óliver Laxe, que era a la graderia, va voler burxar l’actor català parlant de la gamba de Mataró. En realitat, volia dir la de Palamós, com el va corregir el mateix Sergi López.
López va assegurar que, en realitat, la pesquen tota al mateix lloc, cosa que diria que no és exactament veritat. La de Palamós es pesca al canyó de la Fonera i la de Vilanova als clots que hi ha davant de la seva costa. Això sí, es vulgui o no, la gamba és la mateixa, l’aristeus antennatus.
Òbviament, a Vilanova han agraït el compromís amb el territori de Sergi López, que al costat de Broncano i com uns platets xinesos en equilibri van combinar cinema, cuina i orgull local amb l’humor i la bogeria. Una entrevista impossible de guionitzar i que Laxe va definir com a “posttelevisió sensorial i sinestèsica”. Com si fos Ferran Adrià havent menjat bolets.
Ara, Catalunya és la bogeria desfermada de Salvador Illa, o sigui, un país anestesiat
Ara es parla menys del fenomen de Broncano després de l’embranzida inicial. Però el programa té molta salut al final del primer curs a TVE, tot i que ja feia unes quantes temporades que explicaven la seva vida a Movistar.
Si la tele i la política es retroalimenten, ara mateix, segurament, el programa de Broncano seria impossible a una altra tele pública, la catalana. Perquè ara Catalunya és la bogeria desfermada de Salvador Illa. O sigui, un país anestesiat. O en plena desinfecció, que diria Miquel Iceta. Que viu, per cert, una trepidant nova vida política a la UNESCO. En canvi, la realitat a Madrid s’assembla cada vegada més als seus programes i viceversa. Bé, fins i tot la realitat els supera.
Si allò de Broncano i les gambes no es pot guionitzar, passa el mateix amb tota aquesta història d’una tal Leire, un tal Dolcet, un tal Aldama i no sé qui més, perquè no sé exactament qui són, però que ahir dimecres al matí van deixar Berlanga a l’alçada d’un dircom del PSC, com aquella tarda d’un altre 1 d’octubre, en la qual una altra socialista va dir “l’autoritat soc jo”. Ara, a Madrid, es porta més Torrente que Berlanga.