Aviso per endavant. En aquesta muntanya russa d'estats d'ànim pel qual estem passant aquestes setmanes, avui m'he aixecat ingenu. Sí, gairebé innocent, com si tingués necessitat de creure que enmig de la ressaca que s'acosta sabrem resoldre algunes de les qüestions més enquistades que ens han fet gastar tant temps i energia abans que el coronavirus entrés literalment a les nostres vides.

Atribueixen a Albert Einstein tantes sentències que resulta impossible saber en quins termes exactes les va formular, però sí que és cert que va donar moltes pistes sobre el mètode per solucionar els problemes. La més coneguda potser sigui aquesta que ve a dir que si busques resultats diferents no facis sempre el mateix. Si afegim que el genial físic recomanava dedicar molt més temps a estudiar el problema que no pas la seva resolució o que, finalment, se solucionaria formulant-ho de manera diferent a quan es va crear, ja tenim una bona base per a les tasques pendents.

Aprofitem aquest interludi obligat per reflexionar sobre, diguem-ne, el conflicte territorial que cíclicament sacseja l'estat espanyol, o la corrupció, o les desigualtats d'un sistema que perdona el poderós i persegueix amb acarnissament el feble i així una llarga llista de qüestions pendents que, aparcades per la urgència sanitària, no desapareixen.

Una cosa concreta. Prenguem la qüestió nacional irresolta a Catalunya, a Euskadi i a Espanya; repensem si estan ben formulats els principis que cada part dona per fet: que som nacions amb dret absolut a ser independents, d'una banda, i que Espanya és indivisible en la seva actual concepció i pot exercir la força necessària per evitar una ruptura. Baixem encara més al detall: preguntem-nos què va sortir malament a la tardor de 2017 quan ni l'independentisme català no va aconseguir plenament el seu objectiu ni Espanya (entengui's l'Estat, no els espanyols) va resoldre un problema de profunda arrel política amb la repressió, intervenció, persecució ideològica i empresonament de líders el delicte dels quals va ser ser conseqüents als mandats populars.

Aquesta "nova realitat" no resoldrà vells problemes tret que vingui acompanyada de noves maneres d'abordar-los

A Euskadi fa quatre dècades que intentem fer complir un Estatut àmpliament recolzat per la ciutadania basca i permanentment sabotejat (LOAPA, recursos al Tribunal Constitucional, negativa a traspàs competencial, etc.). S'ha instal·lat un "es negocia quan es pot" (quan es necessiten majories en el Congrés) els efectes pràctics del qual no nego però que auguren nous problemes cada vegada que a la Moncloa s'instal·li un centralista (una mica més del normal, vull dir).

I a Espanya, mentrestant, el "comandament únic" és aclamat de manera general, com si aquest període d'estat d'alarma hagués tornat al seu ésser l'Espanya que mai no va haver de cedir a les aspiracions nacionals de gran part de catalans i bascos. I allà es troben còmodes tots: des de l'esquerra en les seves múltiples variants fins a la dreta colpista.

Si no som capaços d'innovar de manera disruptiva, de trencar els motllos que hem estat fent servir de forma mecànica, de pensar què podem fer des de la nostra posició per comprendre al de davant, de tractar-lo com a còmplice en la solució i no com a enemic a batre, sospito que estarem desaprofitant una bona ocasió. Aquesta "nova realitat" no resoldrà vells problemes tret que vingui acompanyada de noves maneres d'abordar-los.

I quan escric aquestes línies comprovo que hi ha altres assumptes que sent un problema evident no requeriran més que una lleugera empenta i no hauríem de perdre temps en això: la monarquia espanyola podrida de corrupció continua donant notícies evidents de decadència. Deixem que es cogui en la seva salsa suïssa i anem pensant en el que és important.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat