El dubte, associat als comportaments dels governants, té mala premsa. Tanmateix, seríem molt injustos si exigíssim als qui gestionen aquesta crisi provocada per la pandèmia que prenguin decisions sense dubtar. Que potser tots nosaltres tenim certeses que basin el nostre comportament en aquests dies turbulents?
L'anunci de permetre als menors que des d'avui surtin del confinament durant unes hores ha estat un exemple de pèssima gestió comunicativa i en això hi ha hagut tal unanimitat que fins i tot el responsable de la barrabassada (el Govern espanyol) ha admès l'error. Rectificar, com ha estat el cas, no és símptoma de debilitat. Més aviat al contrari: mostra clar i net les dificultats en les quals s'estan movent els governants en el seu ampli sentit institucional i en la seva extensió geogràfica. Dels dubtes, no se'n deslliura ningú, tret d'algun insensat com Donald Trump, la sociopatia del qual és tan evident com que aquest trastorn no té cura: egocentrisme desmesurat, desinterès per les normes socials, falta de respecte envers els seus semblants, inestabilitat emocional, etc.
Podem i hem d'exigir diligència als governants quan s'adopta una decisió i toca executar-la, però no seria just que no ho comprenguéssim i féssim nostres les incerteses que acompanyen el procés que desemboca en, diguem-ne, un nou decret que marcarà la nostra vida quotidiana en els propers dies: avui la sortida de nens i nenes; ahir el tancament de l'activitat laboral; i demà, la tornada a una cosa encara desconeguda.
Exposar els dubtes, explicar-los a una societat madura i comprensiva i prendre una decisió després de deliberacions complexes, no hauria d'estar penalitzat
Si la data de les pròximes eleccions a Catalunya ha quedat al congelador, fixem-nos en com dibuixava el lehendakari Urkullu aquest mateix divendres la ineludible cita amb les urnes: "mirar al futur és plantejar que si es donen les condicions, amb tota la prudència, amb tota la cautela, amb tot el rigor, abordem una reflexió sobre la conveniència de celebrar eleccions autonòmiques abans del mes d'agost". Al condicional amb què comença la proposta, li segueixen "prudència", "cautela", "rigor" i, per tancar, una cosa tan oberta com explorar si és possible fer-ho. És a dir, el desig manifest i la potestat de fer-ho queden supeditats a tots els dubtes que genera la crisi sanitària. És a dir, prendre una decisió políticament tan transcendental per als propers anys genera molts dubtes fins i tot en qui ho proposa. No és reprotxable, és responsable parlar des de la incertesa.
I com que es tracta d'anar apuntant tasques pendents, podem extreure alguna conclusió. Exposar els dubtes, explicar-los a una societat madura i comprensiva i prendre una decisió després de deliberacions complexes, no hauria d'estar penalitzat. El màrqueting polític imperant tendeix a confondre "dubte" amb "debilitat" i molts dels nostres governants han caigut seguint aquests cants de sirena en un comportament que empobreix el debat, el contrast d'opcions diverses, la complexitat dels mecanismes democràtics, l'anàlisi crítica de tot el que arriba a publicar-se en un butlletí oficial després d'un debat parlamentari devaluat. Així que, benvingut el dubte en aquesta normalitat que s'acosta.