El preu mitjà del lloguer a Barcelona el tercer trimestre del 2023 va arribar a 1.171 euros al mes, un 11% més que el mateix període del 2022, creixent, no cal ser una fura per endevinar-ho, a un ritme molt superior que el dels salaris, que de mitjana és de 2.000 euros... bruts. Al conjunt de Catalunya, el preu mitjà del lloguer se situa a 830 euros. Amb aquests preus, les opcions de tenir un habitatge, ja no cal ni dir-ne digne, és una quimera, especialment per als joves que es volen emancipar, que diria que són tots. No és cap novetat que la majoria d’indicadors econòmics i socials posin en relleu aquesta precarietat juvenil. Sous menors als del conjunt de la població —no s’iguala fins als 34 anys—, taxa d’atur gairebé el doble que la de la població en general, llocs de treball per sota de la seva formació —sí, recordem-ho, la millor de la història—, la meitat amb contractes temporals... No és estrany que només 2 de cada 10 bípedes joves es puguin emancipar.

Els joves tenen molt difícil la integració laboral, l’accés a l’habitatge i, per tant, independitzar-se, formar una família i tenir fills

Segurament han sigut una generació que ha estat més protegida familiarment que les anteriors, però, en canvi, tenen molt difícil la integració laboral, l’accés a l’habitatge i, per tant, independitzar-se, formar una família i, si volen, tenir fills. Uns bàsics segons els estàndards convencionals. I tot això té diverses conseqüències. Una baixa taxa de natalitat —que es cobreix, lògicament, amb més immigració— i un baix arrelament, que n’empeny molts a buscar-se la vida a altres països. Com els que venen aquí, vaja. I el problema no és només que la inversió en educació acabi amb una fuga de talent. El problema és que és difícil construir un país d’aquesta manera. I potser això explica que, com mai a la història, hi hagi un divorci total entre tots aquests joves —no cal posar etiquetes ni lletres absurdes, encara que ho faré en el pròxim paràgraf— i els instal·lats, per dir-ho finament i sense fer servir les seves paraules, buscades amb mala llet.

I un darrer problema és que això porta a una mena de tantsemenfotisme, un nihilisme i una buidor, en el millor dels casos, i, en el pitjor, a un augment dels vots a les opcions que amb el seu discurs fàcil acumula el vot dels descontents. I no és precisament a l’esquerra. L’economia per si sola, el mercat, està vist que no hi dona solucions. Per tant, la resposta ha de ser a l'Administració, sobretot pel que fa a l’habitatge, de compra o de lloguer. Però, en fi, a part d’un titular de tant en tant, estan —estem— tots per altres coses. Potser ara que alguns dels Z —com Ada Santana i Ferran Verdejo— i uns quants millenials (o Y) ja han arribat al Congrés, hi faran alguna cosa davant dels X —hola, soc un d’ells, com Pedro Sánchez, i ara som majoria— i, sobretot dels, va, diguem-ho, boomers, que és la generació que ha manat des del 1977, quan ja va irrompre en una cambra majoritàriament ocupada per l’anomenada generació silenciosa.