“Sóc tatuadora perquè sóc pobra”. És possible que una nit d’insomni o una tarda de mandra hagis ensopegat amb el vídeo-reportatge de cinc minuts sobre Whang-Od, l’última tatuadora de la tribu kalinga de les Filipines. Amb una música hipnòtica i una càmera minimalista, el minireportatge, que parla d’amor, superació i transcendència, ha esdevingut un fenomen viral a mig món.

Encara que aquest entranyable reportatge s’hagi colat al teu Facebook, Tumblr o favorits de Youtube, és molt probable, però, que no l’hagis vist des de la seva font original, la xarxa Buscador de Historias.

Joan Planas és un director català de documentals premiat en festivals internacionals. També és el principal impulsor de Buscador de Historias. El projecte constava de 22 minidocumentals que va penjar a Youtube de franc. Ell esperava recuperar almenys una part dels diners invertits en la producció gràcies als ingressos publicitaris que Youtube assigna en funció de les visualitzacions de cada vídeo.

La història de la tatuadora de seguida va destacar, i es va convertir en la més vista. Però el que no s’esperava Planas és que poc temps després es trobaria el seu vídeo penjat en un altre canal de Youtube amb prop de 10 milions de visites. Deu milions que Youtube comptabilitzaria al compte del pirata que havia copiat i tornat a pujar el vídeo. I aquella només va ser la primera còpia il·lícita. Planas porta un any demanant a diversos portals i pàgines de Facebook que atribueixin correctament la seva feina amb un link directe al vídeo original. Molts no ho entenen i Youtube no sempre és ràpid a l’hora d’esborrar contingut piratejat.

El cas de Joan Planas no és l'únic. Milers de comptes de xarxes socials paròdics com La Retaguardia, Mas Enfurismat o Gerardo Tecé els porten persones creatives que es trenquen les banyes per arrencar-nos un somriure, un “m’agrada” o un “compartir”. Però no sempre.

Al desembre, la Plataforma d’Autors de Continguts Originals (sí, PACO) va remoure la xarxa amb una campanya contra el perfil multiplataforma Cabronazi, especialitzat en acudits gràfics o memes d’humor negre. Cabronazi té més de sis milions de seguidors a Facebook i, tot i que PACO va demostrar que tot (sí, tot) el seu contingut era copiat, la xarxa social de Zuckerberg no li va tancar la pàgina. A causa del rebombori, però, Cabronazi ha iniciat una discreta política d’atribució (que no retribució) als autors, encara que segueix sense compartir el contingut directament des de les pàgines originals.

Fa alguns anys, l’únic sistema vàlid per recompensar la creativitat era pagant. Comprant un disc, una cinta de vídeo, un quadre o un còmic. Avui la tecnologia ens ho posa molt més fàcil, només cal clicar sobre el botó de retuit, compartir o agradar, i les plataformes ja compensen els perfils més seguits. Youtube, per exemple, comparteix el 45% dels seus ingressos amb els creadors dels continguts amb més visualitzacions. El creador d’un vídeo amb un milió de visualitzacions es pot endur entre 5.000 i 8.000 dòlars, segons la mateixa companyia.

Per això, la propera vegada que vegis el vídeo de la tatuadora, fixa’t si te l’han passat des de l’enllaç de Youtube original o ve d’alguna web fantasma que s’aprofita de la feina d’altri per aconseguir visites. Així els pirates no s’aprofitaran de la teva mandra, perquè no és el mateix compartir bon contingut que apropiar-se’l per guanyar-se la vida.

I quan riguis amb aquell gif graciós, aquella foto crítica, recorda que darrere el contingut sempre hi ha un autor que hi ha dedicat temps i esforç. Fes RT, Like o comparteix —no descarreguis o copiïs. Pensa, a més, que amb la cerca inversa d’imatges, a Google es pesca abans un tuitaire pirata que un polític corrupte. Avisat/da estàs.

Adrià Alsina és politòleg i periodista. Ha treballat com a consultor de comunicació internacional per organitzacions com el Banc Mundial, l’OCDE o el Banc Interamericà de Desenvolupament.