La situació que vivim a Catalunya des de fa uns quants mesos, més enllà del nostre posicionament polític i personal, ens ha motivat, com a psicoanalistes, a fer una reflexió sobre el que pot representar per a les famílies de les persones empresonades —i sobretot per als fills quan són petits— les condicions de l'empresonament. Cal excloure delictes de violència, abús o maltractament, ja sigui a la parella o als fills, perquè requeririen un allunyament —el fet de visitar-los podria ser contraproduent.

Per situar el tema començarem explicant la importància que té el vincle socioafectiu per l'evolució i el creixement de l'ésser humà. Quan naixem no tenim la capacitat de regular els nostres estats emocionals, i quan ens sentim amenaçats, intranquils, aclaparats o sobreestimulats per l'entorn —o per malestars interns—, necessitem que els nostres pares puguin regular aquests estats per nosaltres. La mare (primer) i el pare (després) van establint, mitjançant l'alimentació, el tacte, les carícies, les mirades, el to de veu i l'emoció que acompanyen les seves paraules, un vincle amb el nadó.

És en aquesta primera etapa quan es construeixen els sistemes d'autorregulació i quan les respostes fisiològiques i emocionals automàtiques es van establint al nostre cervell. Les experiències emocionals que viuen el nadó i el nen petit amb les figures parentals li deixen una empremta biològica. Gràcies a les neurociències sabem que si aquests vincles són saludables, propicien més connexions neuronals, que facilitaran una ment flexible i oberta a noves experiències.

La infantesa és una etapa de la vida en què es pot generar molt d'estrès si no hi ha una funció parental que proporcioni sosteniment i protecció. Sabem que les situacions que se'ns presenten com a impredictibles i incontrolables són causa de l'augment d'estrès en l'ésser humà, i el fet que els infants no puguin fer res per modificar-les fa que el període d'infantesa sigui particularment vulnerable.

Si hi ha una pèrdua sobtada del vincle presencial amb un dels pares, de manera que l'altre membre de la parella s'hagi de fer càrrec de la responsabilitat en la cura i sosteniment físic i psíquic dels fills durant el dia a dia, el nivell d'estrès de tots els membres de la família, i especialment en els petits, augmentarà; però també en els adolescents, que estan en una etapa vital de transició i pels quals seria fonamental, més que mai, un ambient de serenitat, estabilitat i confiança.

Per tant, defensem que és fonamental per a la salut física i emocional dels fills que puguin gaudir d'una relació directa, regular, propera i estable amb les figures parentals.

Tenint en compte el títol de l'article, ens preguntem:

La nostra societat protegeix realment els drets dels infants?

La nostra societat és justa, comprensiva, compassiva, generosa i solidària?

Quina imatge ens ve a la ment quan parlem d'una persona empresonada? 

Quan sentim notícies sobre les condicions dels presos, allunyats de la família, patint fred, aïllament, manca d’intimitat... Com hi reaccionem?

Quan fem comentaris de l'estil “tenen el que es mereixen” o “ells s'ho han buscat”, no amaguem una mena de intencionalitat venjativa? També podria ser una manera de treure les característiques humanes dels empresonats. Hem de pensar que poden tenir fills petits o adolescents que els necessiten i que tenen dret de tenir-hi una relació com més propera i estructurada millor.

Per tant, ara plantegem les dues condicions indispensables que cal modificar per tal de respectar els drets dels infants: (1) l'empresonament lluny de casa i (2) la durada i les condicions dels contactes.

L’empresonament lluny de casa

La configuració de l’estat espanyol, amb la capital al bell mig d'una extensió de gairebé mig milió de km2, fa que la distància entre moltes capitals de província i Madrid sigui una de les més grans d’Europa. Per exemple, el viatge d’anada i tornada a Madrid des de Barcelona significa haver de recórrer 1.250 km; des de la Corunya, 1.100 Km, i des de Cadis, 1.300 km.

El viatge, que s’ha de fer forçosament durant el cap de setmana, resulta esgotador, gairebé inhumà i, si atenem el cas dels infants, fins i tot cruel; és l'esforç que es fa per tenir un contacte de 40 minuts i en condicions inadequades, ja que té lloc amb un vidre entremig.

Aquesta injustícia envers els infants es podria resoldre amb una gestió administrativa adequada i bona voluntat, ubicant els empresonats en centres de reclusió propers a la residència habitual, atès que el sistema penitenciari espanyol disposa de 72 presons, distribuïdes arreu del territori.

Per als fills això representa un alt nivell d'estrès, que s'afegeix a la situació de separació i el fet de tenir els caps de setmana ocupats per un viatge massa llarg per anar a veure el pare o la mare a la presó. Els infants, a més, hi han d’afegir la pèrdua de les activitats socials regulars del cap de setmana, ja siguin escolars, de lleure o esportives. No cal ser un entès en la matèria per pensar en el nivell de patiment i angoixa que es pot desvetllar en els nens i adolescents quan han de triar entre jugar un partit (o anar a una festa) i anar a veure el pare o la mare a la presó. Si aquesta persona estigués més a prop del domicili, els infants i adolescents tindrien la possibilitat de tenir una vida social més normalitzada, ja que en la societat actual l’acceptació social és bàsica per a la supervivència i, si està en joc, es genera molt d'estrès.

La durada i les condicions dels contactes

AFIRMEM i RECLAMEM que en els contactes hi ha d’haver un mínim de qualitat si no es volen perjudicar greument els vincles afectius d’aquests fills amb els seus pares o mares.

Com viu un nen petit i un adolescent les trobades amb el pare o la mare a través d’un vidre, sense poder fer o rebre una abraçada, ja irritat i cansat després de llargues hores de viatge? Què es pretén amb aquesta mesura? Castigar els fills?

Si tenim en compte la importància de la regularitat en la relació per protegir un vincle emocional sòlid, entenem que la freqüència mínima ha de ser setmanal, però el que proposem és canviar la durada i les condicions de les trobades. Caldria pensar en la possibilitat d'una estada d’un mínim de dues hores, si ells ho desitgen.

És urgent treballar a favor que els fills puguin reunir-se amb el pare o la mare en un espai adequat que permeti la proximitat física, seure i jugar plegats, disposar d'algunes joguines i alguns estris perquè els nens puguin dibuixar i entretenir-se mentre els pares i familiars parlen.

Alguna d’aquestes propostes ja estava recollida a l’estudi de recerca que va fer la Universitat de Barcelona el 2006 amb el títol La presó a l'entorn familiar: Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, coordinat pel Dr. Pep García-Borés i el seu equip d’investigació, en què s’explicaven les repercussions de l'empresonament sobre les famílies. En aquell moment ja es denunciava com “els centres penitenciaris no acostumen a disposar d’instal·lacions adequades perquè els nens es trobin mínimament còmodes durant els contactes amb el seu pare o mare pres/a”.

Tot el que reclamem és per afavorir la salut mental de molts infants i adolescents que estan en aquesta situació; també, per protegir com a societat els drets d'aquests adults del futur. Si no ho fem possible, cal ser conscients del risc en què els posem quan augmenta el seu nivell d'estrès i irritabilitat, amb greus conseqüències per al seu futur.

I per això insistim en la URGÈNCIA de traslladar els presos a centres penitenciaris propers als seus domicilis i revisar i modificar el temps i condicions de les trobades pares-fills. Pensem que és necessari fer un esforç de conscienciació dels patiments a què estan sotmesos molts dels fills dels empresonats a causa de les condicions que denunciem.

Acabem recordant que Espanya va signar la Convenció sobre els Drets de l’Infant, convertida en llei l’any 1990. Són drets que posseeixen els nens i adolescents per la simple raó de néixer; són inalienables, irrenunciables, innats i imprescindibles per a una bona infantesa. Són, per tant, de compliment obligatori.

 

Maria Isabel Elduque, Montserrat Garcia-Milà i Rosa Montoliu són psicoanalistes de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi (SEP) i de l'Associació Psicoanalítica Internacional (API)