Podria haver titulat aquest esbós ràpid de la nit electoral, sense que s'hagi acabat el recompte, "Amarga victòria", però aquest títol ja el va fer servir al seu dia un periodista paisà meu quan allò d'Aznar i Felipe. Al PP se li ha entravessat el seu immens creixement electoral, quaranta i tants escons més, i a Génova a aquestes hores els DJ no punxen i els simpatitzants fan grupets amb timidesa. Les expectatives, les expectatives és el que tenen, i que al pati de l'escola t'hagin fet el buit i només et serveixi guanyar folgadament perquè només tens l'opció de sumar-ne un. I si alguna cosa han demostrat aquestes vertiginoses eleccions, és que aquell un, Vox, repugna, que la immensa majoria dels electors no volen ni de lluny que s'acosti a tocar poder, que ni tan sols l'expectativa d'uns sondejos que parlaven al PP de poder intentar un govern en solitari, han servit perquè el poble es confiï. Tots a una per impedir que Vox governi.

Només aquest afany ha mobilitzat un vot progressista que feia diversos comicis que dormia en les seves picabaralles de la vida de Bryan. Andalusia —que va donar la majoria al PP a les autonòmiques per excloure Vox— ha sostingut el PSOE; com Catalunya, els resultats de la qual per als de Sánchez han estat també excel·lents. No hi ha dubte a qui ha beneficiat la joint venture amb ERC, que s'ha clavat una patacada de les ressenyables.

Sánchez content, perquè no s'ha desplomat; Feijóo, amb uns resultats com feia anys que no tenia el PP, i els dos ben fotuts en realitat, perquè les opcions no estan clares

Així que Espanya ha votat per frenar Vox i a més ha votat bipartidista. A l'hora que escric, els dos grans partits nacionals sumaven entre els dos més d'un 65% del vot i malgrat que Feijóo ha pujat en escons, ha guanyat en nombre de vots i en percentatge, és pràcticament impossible que pugui governar. La qual cosa tampoc no significa que Sánchez tingui cantada la investidura i aquí és on entrarà en joc la variable Junts. Això comptant que ERC i Bildu, que es van abstenir l'altra vegada, aquest cop acceptessin votar afirmativament i que Junts decidís entrar demanant el que fos a canvi. No sembla un camí fàcil, així que el bloqueig penja sobre la Carrera de San Jerónimo i la possibilitat de tornar a votar amb bufanda i guants esdevé més real. I això perquè el mantra que s'ha passat Rufián repetint tota la campanya no és possible, o sigui, ni PP ni PSOE no deixaran governar l'altre amb els seus vots.

L'efecte Vox ha estat decisiu. Les amenaces amb l'arribada del feixisme als comicis locals no van donar resultat a l'hora de mobilitzar el vot progressista, però la barreja dels pactes locals amb el PP, i les bogeries i aberracions que han proposat o exigit, amb el núvol negre i terrible que poguessin entrar al govern nacional, això sí que ha funcionat però d'allò més. Aquí Sánchez va estar viu quan va decidir estripar les cartes i convocar immediatament després de la patacada a les municipals.

El problema del PP es diu Vox. Sembla impossible, després d'aquesta oportunitat perduda, que el partit conservador aconsegueixi governar mentre no es desfaci d'aquesta amenaça permanent sobre les seves possibilitats de govern. Alguns pensaven que fer-los aflorar al poder serviria per debilitar-los —com li va passar a Podemos— però no se'ls ha donat espai, era massa perillós. Així que hauran de desfer-se'n d'una altra manera, per fagocitosi o ves a saber. Fixeu-vos que ni a Madrid capital la ultradreta s'ha mantingut: Vox ha caigut a quarta força en el que semblava un dels seus caladors naturals.

Nit estranya sense ningú que pugui fer bots als balcons. Sánchez content, perquè no s'ha desplomat; Feijóo, amb uns resultats com feia anys que no tenia el PP, i els dos ben fotuts en realitat, perquè les opcions no estan clares. Entre els dos conciten el 65% del vot nacional i, tanmateix, totes les decisions són en mans dels partits independentistes. Aquesta és la realitat, el que no sabem és on ens portarà.