Un amic que té oficina a Manchester i fa vida en una societat desperta, capaç de votar contra l'opinió del seu govern i de la premsa occidental més prestigiosa, em diu: "Això d'Erdogan és interessantíssim. Si debilites prou el teu país, després li pots donar pinso de gat i que se'l mengi. Llavors fas eleccions de tant en tant i encara passes per demòcrata." Ahir al vespre, mentre seguia l'evolució del vot a Istanbul, el meu amic va deixar de patir pel valor de la lira turca i em va començar a omplir el mòbil de missatges que em preguntaven, bàsicament: "Els catalans no som pas turcs, oi?".

Ell ja sap que jo no tindria un Patreon tan actiu si pensés que Catalunya és com Turquia. Però també sap, encara que de vegades li costi d'entendre, que ja fa temps que visc com si les darreres defenses del país haguessin caigut. Ja fa temps que no descarto de marxar a l'estranger o d'acabar, com tants altres escriptors locals del segle XX, consumit per la tristesa o per alguna malaltia. La gent tendeix a veure la política com un món a part, fet de simbolismes i de retòrica més o menys barata. Però igual que els gossos s'acaben assemblant als seus amos, els polítics també s'acaben assemblant als seus votants —i a la inversa.

Tots vivim sota la influència dels grans discursos polítics, igual que vivim sota la dictadura del sol i les estrelles. El que passi a Turquia evidentment arribarà a Catalunya, igual que va arribar a Catalunya la caiguda del mur de Berlín i la destrucció de les Torres Bessones. Jo, que vaig veure la força creativa que la idea de votar la independència alliberava en molts dels meus millors amics, ara veig esmaperdut com la por i l'ambició de pa sucat amb oli van enfosquint moltes persones que conec. Els catalans hem malgastat una ocasió d'or per afirmar-nos (no només de fer la independència) i com ha passat altres vegades, ara anirem a remolc de les desgràcies de la història.

Després de veure el cas turc, l'abstenció encara em sembla la sortida més intel·ligent possible, per aquest cicle electoral. No veig cap altra opció, a Catalunya, capaç de donar una imatge representativa i cohesionada del país que sigui més gran que el cinisme i el campi qui pugui que ha escampat el fracàs dels nostres polítics. Si no hi ha un missatge rupturista, el país quedarà atrapat, un altre cop, en l'oblit i en la frivolitat que ha destruït el règim del 78 sense generar cap alternativa. A tot arreu, la majoria de la gent tendeix a preferir les solucions ràpides i fàcils, basades en la mort o en l'autoengany, que no pas els escenaris de tensió i d'incertesa. No crec que ens ho puguem permetre, ara.

Amb el traspàs de Franco, moltíssims catalans que haurien votat a favor de tallar en sec amb l'herència dictatorial van preferir de votar la Constitució per tenir la festa en pau i no emprenyar l'exèrcit

Amb el traspàs de Franco, moltíssims catalans que haurien votat a favor de tallar en sec amb l'herència dictatorial van preferir de votar la Constitució per tenir la festa en pau i no emprenyar l'exèrcit. El procés d'independència va ser un intent de corregir tard i malament els resultats d'aquella decisió prudent i comprensible, però segurament equivocada. Ara molta gent es planteja de votar amb el nas tapat, perquè l'única alternativa que és capaç d'imaginar-se és una tornada al franquisme. Però el passat no torna mai igual, tant se val que Madrid enviï neonazis a la Bonanova per donar color a les eleccions, o que promocioni figures ridícules com l'Anna Grau per dissimular la mediocritat dels altres candidats.

La democràcia és una idea cristiana. No està pensada per mantenir la unitat dels estats a ultrança. Està pensada per protegir l'amor; per donar un context als ciutadans que els permeti de perseguir les seves ambicions i els seus somnis sense haver d'embrutar-se més del compte. Si alguna cosa bona va fer el procés va ser netejar la base del país d'actituds iròniques i descregudes. La idea d'una independència democràtica va liquidar els discursos tòxics que ridiculitzaven qualsevol acció o qualsevol actitud que reforcés la catalanitat. Per tornar a espanyolitzar la vida catalana de debò, Madrid necessita primer envilir els nostres vots obligant-nos a triar entre candidats de merda.

Si no aturem la dinàmica creada per l'estafa dels partits i per la repressió del 155, cada cop ens mirarem les nostres ambicions des de més avall i ens barallarem entre nosaltres per coses més petites. Si en aquest cicle electoral que ve ens abstenim, passarem uns anys difícils. Però si votem, qualsevol vot que donem als partits del Parlament esdevindrà una altra humiliació com la de Junqueras declarant en castellà o la de Puigdemont fugint com un conill per enredar després l'electorat amb la promesa d'un retorn. A la política, ara mateix ens hi juguem la qualitat de la nostra vida personal més íntima i la possibilitat gens remota que algun dia, si abaixem prou el nivell, acabem votant el nostre propi Erdogan com uns imbècils.

Val més viure en una dictadura, que votar una dictadura. O per dir-ho en català, val més viure en un país ocupat que votar un país ocupat.