Enmig d’un sopar d’una colla una mare diu a la seva filla: “ara que faràs setze anys t’hauries d’apuntar a algun lloc a fer de voluntària. De petita m’hi acompanyaves i t’agradava, si t’hi apuntes ara ho podries fer sola i que et vagin cridant”. La noia somriu. Li agrada el repte. És una persona formal, molt espavilada i complidora. “Sí que m’agradava acompanyar-te, m’ho passava molt bé. Potser sí que ho faré”. Un petit silenci, i la pregunta: “fent voluntariat no es cobra, oi?”. “Depèn de com t’ho miris. No et pagaran amb diners, però la gratitud d’ajudar als altres és immensa. A més, tu ja cobres fent classes a nens petits”. Als cinquantons de la taula la conversa ens porta a recordar la prestació social obligatòria. Alguns parlen de les tardes de Cau i campaments, altres dels milions d’hores invertits en entitats del tercer sector; alguns intentem convèncer-los que també vam fer molt voluntariat a la política. Cap dels joves de la taula fa res d’això.

Són bons estudiants, practiquen esport, ballet, música, molts són del ball de gitanes, etc. Però això del voluntariat els ha cridat l’atenció perquè ho desconeixen. Tot i que n’han fet, potser sense ser-ne conscients, durant quart d’ESO. A Catalunya fa uns deu anys que a quart d’ESO és obligatori el Servei Comunitari. És a dir, destinar com a mínim deu hores presencials a col·laborar amb entitats socials o projectes municipals. Aquesta activitat té reconeixement curricular. Aquí és on es trenca la contradicció que apunta el títol d’aquest article, ja que d’entrada sembla que si alguna cosa no hauria de ser el voluntariat és obligatori. Tal com deien molts dels que no van voler fer la mili i els obligaven a fer la PSS.

Parlo d'ajudar activament la seva comunitat, relacionar-se amb persones, fer-se responsable de coses concretes amb l’objectiu del bé comú. Com que les coses no passen perquè sí, defenso que cal provocar-ho

Ens ho agafàvem molt malament perquè s’entenia com un càstig a la renúncia militarista. Però ara que la fi del servei militar obligatori queda molt lluny en el temps, un plantejament com aquest es podria fer amb un nou aire, totalment positiu. Per a la cohesió social em sembla molt necessari. Per posar remei a l’individualisme i a l’aïllament també. Per a la llengua. I per al reconeixement i formació dels nostres joves en àmbits personals que van més enllà de l'estrictament acadèmic.

He mirat informes, enquestes i baròmetres de l’evolució del voluntariat jove a Catalunya. No m’han convençut. Per poder dir que ha crescut accepten una “diversificació” i “flexibilització” més propera a l’activisme que al voluntariat tradicional. Està molt bé el que va néixer per la covid; està molt bé l’activisme digital per les causes que defensen. Però això és activisme. I jo parlo d’acompanyar avis, persones en situació de discapacitat, visitar malalts, nens en risc d’exclusió. Ser monitors de lleure, formar part físicament de projectes municipals o d’entitats socials, etc. En resum, ajudar activament la seva comunitat, relacionar-se amb persones, fer-se responsable de coses concretes amb l’objectiu del bé comú.

Com que això sona bé, però com que les coses no passen perquè sí, defenso que cal provocar-ho. Fer el voluntariat obligatori. Com es fa ara amb aquestes deu hores de quart d’ESO però amb una mica més d’ambició. I que tingui recompensa. No monetària però sí curricular. Com passa actualment amb els monitors de lleure, que ho poden acreditar. Com hauria de passar en l’obtenció de punts per accedir a treballar a l’administració pública, a determinades titulacions, prestacions o beques. Això es fa en altres països, com França o Alemanya, on tot i no ser obligatori sí que és una condició per accedir-hi. N’estan debatent l’obligatorietat com una política de cohesió per fer front al populisme, el racisme i la desconnexió juvenil.