Tots vostès deuen haver sentit alguna vegada la frase que el filòleg Jordi Carbonell va deixar anar l’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat. “Que la prudència no ens faci traïdors”, va cridar ben fort mentre les banderes onejaven i els congregats esclataven amb crits d’entusiasme i aplaudiments. Qui el 1980 va ser candidat de Nacionalistes d'Esquerra i molts anys després esdevindria president d’ERC, llavors era un activista independent que es malfiava dels polítics que, si bé encara no eren professionals, ja en mostraven les maneres. El debat entre reforma i ruptura era ben viu i en aquella primera celebració legal de la Diada cada grup polític prenia posicions. Encara recordo les batusses entre el servei d’ordre, bàsicament integrat per militants del PSUC, i els joves que volien desplegar banderes republicanes, que estaven explícitament prohibides pels organitzadors. Joan Subirats, l’actual ministre d’Universitats d’En Comú Podem, formava part dels primers, i servidor dels segons. Per a mi, ho confesso, la bandera republicana espanyola no ha tingut mai el significat que tenia —i té— la rojigualda. Soc de conviccions republicanes profundes. Fos com fos, allà ja es va veure que la transició no seria un camí de roses. Que seria una lluita entre prudents i imprudents.

He recordat aquest episodi de fa tants anys perquè aquesta setmana el retorn de Clara Ponsatí a Catalunya ha aixecat polseguera. Ha coincidit amb el judici exprés, l’endemà del passeig per Barcelona de l’eurodiputada que va acabar en detenció, de l’actual consellera Meritxell Serret. Totes dues estan acusades del mateix delicte, que no comporta presó, però la seva actitud política davant l’oportunitat que els ha donat la reforma del Codi Penal no té res a veure. Una reforma, per cert, que no és cap victòria d’Esquerra, sinó que és conseqüència que, a Europa, els delictes atribuïts als presos i exiliats no els avalava cap tribunal. Serret ha aprofitat l’ocasió per «regularitzar» la seva situació, en la línia d’acceptar la “culpa” i “normalitzar” la victòria de l’Estat sobre l’independentisme. Reconèixer el tribunal que et jutja il·legalment no és cap confrontació. Anna Gabriel ha optat pel mateix camí, lliurar-se a la justícia espanyola sense obrir la boca. Per això totes dues tenen el mateix advocat, Íñigo Iruin, que en aquest cas segueix el model aplicat als presos bascos, que el primer que feien era admetre la “culpa” per estalviar-se l’acarnissament, primer policial, i posteriorment judicial. Així és com va ser derrotada l’esquerra abertzale. El procés, en canvi, és un volcà adormit, tal com afirma Pilar Urbano en el seu nou llibre El alzamiento (Planeta).

L’estratègia de Ponsatí és una altra, molt diferent de la d’Esquerra. Si bé ha aprofitat la reforma del Codi Penal per deixar enrere l’exili, tornar és per a ella una manera de descosir les costures del règim del 78, aguditzant-ne les contradiccions, per resumir-ho a la manera leninista. “No he vingut a fer cap pacte amb l'Estat, sinó a denunciar la vulneració sistemàtica dels nostres drets”, va dir alt i clar. Però alhora també va advertir que tornava per denunciar la passivitat de les institucions catalanes, que es presten a avalar la vulneració de drets, com es va poder constatar amb la detenció innecessària de Ponsatí, i per reclamar que les institucions europees deixin de mirar cap a una altra banda davant la violació de l’estat de dret a Catalunya. No és poca feina, i no li serà fàcil aconseguir la rectificació que demana, sobretot perquè topa de cara amb la posició que defensa ara Esquerra i els mitjans de comunicació de l’establishment, tan lluny d’aquella oposició granítica dels republicans contra l’Estatut de 2006 i del “tenim pressa” de fa només cinc anys. La posició de Ponsatí també dissenteix del sector de Junts, que Trias representa molt bé, que és el mateix que frisa per acabar amb la carrera política de Laura Borràs i que no es va deixar veure a la concentració de suport a la seva presidenta que Junts va organitzar davant les portes del Parlament.

No cal que Ponsatí estigui al capdavant de res, però sí que pot ser la pega, i ja és prou responsabilitat, que uneixi voluntats diverses i rebaixi uns quants egos, que és el que ha matat l’independentisme.

Els que estan acostumats a pensar condicionats pel sectarisme partidista, creuen que la tornada de Ponsatí respon a una estratègia dibuixada amb tiralínies per Junts de cara a les municipals dels 28 de maig. Segons aquesta versió, Ponsatí hauria contribuït amb el seu gest a avalar Trias. La tesi se sosté amb la prova —que no ho és— que a les portes de la Ciutat de la Justícia sí que hi van acudir algunes persones rellevants de Junts que no combreguen amb les tesis de Ponsatí ni de Borràs. Un fenomen tan rar només s’explicaria, segons aquesta versió conspiranoica del món, si en realitat tot plegat no formés part del teatre electoralista de Junts. Que poc que coneixen Clara Ponsatí! No nego l’oportunisme dels dirigents de Junts que van donar escalf a Ponsatí, que no milita al seu partit, i, per contra, van deixar sola la seva presidenta. Ponsatí, per si de cas, ja ha deixat clar que possiblement s’abstindrà a les eleccions municipals. No hi ha cap candidat que representi el que ella defensa, que no és altra cosa que continuar lluitant en comptes de fer-li la farina blana a l’estat opressor. Es tracta de no rendir-se, dit en poques paraules, de reactivar el volcà.

A l’article “El càstig final o la resurrecció”, publicat en aquest diari el 17 de gener d’enguany, vaig escriure que el retorn de Clara Ponsatí podia alterar la política catalana: “Ella és l’única persona capaç de liderar amb èxit el famós quart espai independentista —encara que em costi de veure’n la viabilitat—, atès que ERC ja s’ha rendit, Junts no sap si és carn o peix i la CUP va a la seva bola, com sempre”. Ponsatí diu que no es veu amb cor d’encapçalar una alternativa. No dic que no sigui així, perquè el desgast personal dels darrers cinc anys no ha sigut poc. Però ella mateixa ha declarat que està disposada a ajudar la gent jove que vulgui fer-ho. Ella i molts més. El conductor del cotxe que va transportar Ponsatí des de Perpinyà a Barcelona era Jordi Graupera, qui, a més, és col·laborador seu al Parlament Europeu. Graupera ja va intentar una aventura política que no va acabar de sortir bé quan va tornar dels EUA. Però ell té el talent, la força i la intel·ligència per liderar una alternativa a la paràlisi actual. Potser ho farà millor ara que no pas abans, després d’alliberar-se dels seus fantasmes exposant-los en públic a La perplexitat (Destino) un llibre que amoroseix la supèrbia que sempre se li atribueix amb una mirada introspectiva que colpeix. A més, té l’edat per fer-ho: el 4 de maig farà quaranta-dos anys.

Si la prudència ens pot fer caure en la traïdoria amb molta facilitat, com advertia Carbonell, la imprudència, no prendre precaucions, pot condemnar-nos a mort. Per tant, no hi ha pressa per prendre decisions que seran de gran transcendència. Cal esperar a conèixer el resultat de les eleccions municipals, i, sobretot, saber com perjudica l'abstenció als partits del Procés. Abans de fer res, cal que s’acabi de veure millor el gir cap al federalisme d’Esquerra, de bracet dels bascos i de Yolanda Díaz, i que la divisió de Junts es resolgui d’una manera o d’una altra. Si Junts acaba com la UCD i els antics convergents expulsen Borràs, tal com sembla demanar grollerament Magda Oranich, i transformen el partit en una mena de CDS, llavors el panorama canviarà. En el partit de la ruptura podrien confluir-hi independentistes que abans confiaven en Esquerra, Junts, la CUP i Primàries. No cal que Ponsatí estigui al capdavant de res, però sí que pot ser la pega, i ja és prou responsabilitat, que uneixi voluntats diverses i rebaixi uns quants egos, que és el que ha matat l’independentisme. La gent confia en aquesta dona menuda però amb un nervi d’acer. Escriu Graupera, citant el filòsof francès Emmanuel Levinas, que som més forts que les nostres circumstàncies, i per això hi ha història. És a dir, hi ha llibertat. Només ens cal estar disposats a guanyar el futur amb una torrentada de lava.