Segons un estudi d’alguna universitat americana (que són les úniques que infonen confiança a la majoria de la gent), la gent viu estressada. No sabem fer res sense estressar-nos. Som la generació que viu més estressada de tota la història de la humanitat: som a l’era de l’estrès. El segle passat, la gent treballava més hores que un rellotge i, si calia, cada dia de l’any; però no s’estressava. Actualment, encara que ens reduïssin la jornada laboral a dues hores al dia i treballéssim dos dies a la setmana, continuaríem vivint estressats. Per què? Doncs perquè ens agrada sentir-nos així, és el nostre modus operandi, la nostra manera d’estar al món i de relacionar-nos-hi; no coneixem cap altra manera de viure. La diferència entre el segle passat i aquest és que abans la gent tenia un propòsit a la vida i feia tot el possible per aconseguir-lo (mantenir la família, tenir un plat a taula, anar de viatge al poble del costat...), i això els feia estar entretinguts tota la seva existència. Ara, ho tenim tot i ho hem fet tot a la primera etapa de la vida i vivim més anys que mai; és lògic que no ens traguem l’angoixa de sobre. Penseu que un adolescent, amb només divuit anys, ja ho ha provat tot (sexe, drogues i rock and roll i ha viatjat per tot el món). Què ha de fer la resta de la seva vida per sentir-se realitzat?

Pensar és feixuc i fer-ho sovint es fa pesat. Val més deixar que els altres pensin per tu.

Quina solució hem trobat els humans postmoderns per anar tirant i esquivar l’angoixa? Doncs l’estrès; què, si no? Omplir el dia de tota mena d’activitats per no tenir ni un minut lliure per pensar i adonar-nos que la nostra vida és més trista que una truita de patata envasada del supermercat. La qüestió és farcir el nostre temps de tantes activitats com siguin possibles: fer un curs de macramé, de com ser influencer, de com viure sense estrès, de com fer cervesa artesana a casa; viatjar cada setmana a un lloc diferent; comprar una bicicleta de vint mil euros per fer dos-cents quilòmetres diaris; demanar hipoteques; tenir fills i apuntar-los també a moltes activitats..., i combinar tot això amb les xarxes socials perquè no ens quedi ni un segon lliure. Si, així i tot, encara ens resta temps, no passa res, els ajuntaments de tots els pobles organitzen activitats gratuïtes diàriament. El que hem d’evitar tant sí com no, si volem conservar l’estrès que tant ens ha costat acumular al llarg del dia, és socialitzar. Penseu que, amb una sola socialització, les pulsacions per minut ens podrien arribar a baixar en un tres i no res de 3.000 a 100 i tardaríem hores a recuperar l’estat d’agitació. En el cas que no us pugueu estar de socialitzar, és millor entrar a Twitter, començar a seguir vint persones noves i insultar-les sense que vingui a tomb. Ja farà el fet.

Tot i que aparentment pot semblar que l’estrès és nociu per a la salut, la realitat és que ens ha salvat la vida en moltes ocasions, i això compensa la seva part nociva. Per exemple: us ha parat mai algú al carrer amb un somriure d’orella a orella amb ganes d’entaular una conversa unidireccional? Sí, oi? (Hi ha gent molt pesada al món a qui li agrada socialitzar, què hi farem.) Doncs, a mi, l’estrès em va salvar d’aquesta situació. Li vaig dir: «Perdona, m’encantaria estar-me dues hores escoltant-te, però vaig de cul; encara he d’anar a plaça a comprar el menjar de la setmana, rentar els plats, passar l’aspirador, rentar la roba, anar a ioga, preparar el sopar i, si tinc temps, saludar la meva família que deuen estar fent altres activitats.». Un altre avantatge de l’estrès, que ja he mencionat més amunt, és que va molt bé per no pensar; el teu cor haurà de treballar més que mai, però la teva ment podrà descansar i fer-se un bany d’aigua calenta amb bombolles de colors. Pensar és feixuc i fer-ho sovint es fa pesat. Val més deixar que els altres pensin per tu, així mates dos ocells d’un sol tret: d’una banda, estalvies fer-te preguntes existencials i, de l’altra, et treus de sobre qualsevol responsabilitat perquè qui decideix és algú altre. Per tots aquests motius que he exposat fins aquí, penso que l’estrès ha arribat per quedar-se per sempre més amb nosaltres.