El judici al fiscal general de l'Estat va passar de ser un procés judicial ordinari a convertir-se en un mirall deformant de la pròpia estructura institucional que havia d'encarnar. El que es va jutjar no és només la possible revelació de secrets o la utilització indeguda d'informació reservada, sinó alguna cosa més greu: la degradació del principi de neutralitat del Ministeri Fiscal i l'ús del poder com a escut davant la veritat. El que havia de ser la defensa de la legalitat s'ha transformat en la defensa d'un relat, i en aquesta confusió s'ha evidenciat la raó per la qual l'absolució és, avui, un horitzó impossible.
Des de l'inici, l'anomenada opinió sincronitzada —aquesta maquinària de propaganda que opera a cop de consignes, editorials i columnes bessones— s'ha desplegat com un intent desesperat per condicionar la percepció pública del procés. Però el soroll, lluny de diluir el problema, l'ha amplificat. Un innocent no necessita que es fabriqui un corrent uniforme d'opinió; qui recorre a aquest mecanisme revela debilitat argumental i por que la realitat parli per si sola. Aquesta estratègia, destinada a construir una versió paral·lela dels fets, ha acabat reforçant la tesi acusatòria: ningú gasta tanta energia a deformar la prova si no tem el que aquesta mostra amb claredat.
Les proves són, en el seu nucli, de caràcter indiciari, però això no les converteix en fràgils. En el dret penal, la prova indiciària és aquella que permet deduir l'existència d'un fet desconegut a partir de d'altres coneguts, sempre que entre tots dos hi hagi una connexió lògica, precisa i concordant. No són meres sospites: són peces que, col·locades en ordre, componen una imatge coherent del que ha succeït. En aquest cas, l'acumulació d'indicis —la seqüència temporal de decisions, els documents, les comunicacions existents i les esborrades, així com els testimonis dels qui van participar en els fets— conforma un patró que no deixa marge a la ingenuïtat.
A aquesta arquitectura d'indicis s'hi sumen els àudios aportats pel fiscal Ignacio Stampa en un altre procediment, però ja de domini públic, el contingut dels quals ha tingut un impacte silenciós però demolidor. S'hi descriu amb detall una dinàmica d'actuació en què la cúpula de la Fiscalia —més aviat l'acusat— hauria afavorit filtracions selectives, estratègies comunicatives destinades a protegir interessos personals i polítics i, també, maniobres afavoridores amb els mateixos interessos. Stampa no parla des de la conjectura, sinó des de l'experiència directa de qui va patir en la pròpia carn una maniobra institucional per apartar-lo d'un cas incòmode. Els àudios mostren que el fiscal general no desconeixia aquest sistema de funcionament. Aquest patró de conducta, reflectit a les gravacions, és precisament el mòbil del fet pel qual se'l jutja: la utilització d'informació privilegiada, obtinguda per raó del càrrec, com a instrument de pressió o de defensa política.
El dret penal no jutja intencions, sinó fets, però els fets adquireixen sentit quan es contextualitzen en una conducta continuada. Per això, la frase pronunciada per Álvaro García Ortiz —“la nit és dinàmica”— no va ser una anècdota, sinó un lapsus revelador. En la seva aparent trivialitat hi aflora un subconscient que reconeix l'existència d'un flux constant de decisions informals, converses creuades i maniobres coordinades. Aquesta nit dinàmica, a la qual es va agafar amb un somriure nerviós, és la metàfora involuntària d'una manera de gestionar el poder al marge dels canals formals i legals.
El problema ja no és només jurídic, sinó institucional. La Fiscalia es regeix pel principi d'unitat de criteri o actuació, recollit en el seu Estatut Orgànic, que exigeix coherència i coordinació jeràrquica en defensa de la legalitat. Aquest principi ha quedat fet miques. Durant el judici s'ha evidenciat una fractura interna sense precedents: fiscals de sala i provincials amb visions oposades, filtracions creuades, desconfiança i una sensació general de descomposició. El que hauria de ser una piràmide funcional s'ha convertit en un arxipèlag de veus que ja no parlen el mateix idioma. El dany causat a la institució és profund i no es repara només amb una sentència
En aquest context, la reacció pública de l'entorn del fiscal general ha seguit un guió conegut: negar l'evidència, atacar els acusadors i desacreditar els jutges. Però cada moviment d'aquesta coreografia ha tingut l'efecte invers. En intentar revestir el procés d'un halo polític, s'ha confirmat que la motivació original no era jurídica, sinó comunicativa, més aviat política. La filtració del famós correu electrònic —amb dades procedents d'un expedient reservat i difoses amb l'excusa de “defensar la veritat”— encaixa de manera mil·limètrica en el tipus penal de l'article 417 del Codi Penal: revelació de secrets o informacions no divulgables conegudes per raó del càrrec. No cal buscar dol específic ni intenció de danyar —que segurament n'hi havia—; n'hi ha prou que s'hagi trencat el deure de sigil inherent a la funció pública.
La veritat, quan es defensa vulnerant la llei, deixa de ser veritat i es converteix en manipulació
Els que sostenen que es va tractar d'un exercici de transparència obliden que la transparència institucional no es mesura pel que es revela, sinó per la legalitat del procediment mitjançant el qual es comunica. La veritat, quan es defensa vulnerant la llei, deixa de ser veritat i es converteix en manipulació.
Al llarg del judici, la línia de defensa ha anat mutant: de la negació inicial es va passar a la relativització, i d'aquí a l'argument de la “necessitat institucional” de sortir al pas d'informacions falses. Però el dret no admet aquesta lògica d'urgència moral. En un estat de dret, la finalitat no justifica el mitjà. Si un fiscal general utilitza la seva posició per difondre, directament o indirectament, informació d'una causa, encara que sigui per rectificar el que considera una falsedat, incorre en responsabilitat.
Els indicis són abundants i estan entrellaçats: l'ús de canals interns per obtenir la informació difosa, les comunicacions amb subordinats que van executar ordres verbals sense registre documental, les omissions selectives en els informes posteriors i, sobretot, els àudios de Stampa, que revelen que aquest comportament no va ser aïllat, sinó part d'una estructura criminal de manipulació de dades, processos i control de narratives.
El tribunal no pot ni ha d'abstraure's d'aquest context, perquè aquí rau la motivació del fet. No es va tractar d'un error puntual, sinó d'una pràctica consolidada, d'una manera d'exercir el poder que confon la jerarquia amb la impunitat. Per això, quan s'analitza la prova en conjunt —les peces, els silencis, els lapsus, els àudios, els testimonis, les proves destruïdes i la conducta processal de l'acusat—, la conclusió s'imposa per la força de la lògica: no hi haurà absolució.
L'absolució seria una anomalia jurídica i un suïcidi institucional. El tipus penal aplicat no admet amplis marges interpretatius: la revelació d'una dada reservada és objectiva i el perjudici per al bé jurídic protegit —la confiança en la neutralitat de la Fiscalia— és evident. A més, una sentència absolutòria deixaria oberta la porta al fet que el màxim responsable del Ministeri Fiscal pogués tornar a filtrar informació de causes en curs al·legant raons d'"interès públic". Seria el final del principi de reserva i, amb ell, el de la independència funcional de l'òrgan.
El més probable és una condemna amb prou pena per provocar el cessament automàtic del càrrec. Però més enllà de la sanció, el dany ja està fet. El Ministeri Fiscal surt d'aquest procés fragmentat, exposat i despullat de l'autoritat moral que hauria de guiar-lo. La crisi no es resol amb un relleu; exigirà una refundació ètica i una depuració de pràctiques que durant anys es van considerar normals i es van impulsar des de la cúpula fiscal, amb més o menys cianur.
Tanmateix, la derrota més profunda no serà la de l'acusat, sinó la d'aquells que van creure que la realitat es construeix a cop de relat. Han confós la sincronització mediàtica amb la veritat, l'estratègia de comunicació amb la justícia i la lleialtat institucional amb el silenci còmplice. El dret penal, amb tota la seva fredor analítica, té la virtut de desmuntar aquestes ficcions. La sana crítica dels jutges no es deixa impressionar pel soroll.
El judici al fiscal general passarà a la història més que pel seu resultat penal pel símbol que encarna: la constatació que el poder, fins i tot el que es revesteix de legalitat, pot corrompre la veritat si no troba límits. Les institucions no se sostenen sobre relats, sinó sobre fets, i els fets —per més que s'intentin dissimular— acaben emergint.
La nit podrà ser dinàmica, però la justícia, quan es desperta, és implacable.