Estimat, qui es dedica professionalment a això de la política no és ni com tu ni com jo. Que no, pesat. No en tens ni idea, només has vist el món per un forat, coneixes els polítics perquè surten a la tele i encara gràcies. Tu el que fas, en realitat, és fer suposicions, sí, tu imagines coses i tens molt bon cor, tu fas un càlcul de probabilitats sobre com deuen ser ells i elles, però en calçotets i calces, com els he vist jo, tu no els has vist. Conforme, però això serà altre dia, que sí, un altre dia t’explicaré per què els conec tan bé, almenys a alguns polítics catalans. A tu el que et passa és que estàs desesperat, com a bon votant independentista. Bé, estem desesperats. Però tu identifiques un individu amb una bata de metge i ja et veus salvat, que ens estalviarà la vida. Veus la societat com si fos un malalt greu i que algú, molt bona persona, amb una creu roja i grossa damunt del pit la guarirà de tots els mals. Mira, els polítics, i faràs bé de creure’m, són éssers completament diferents a la resta dels éssers humans. Tenen un do que pot esdevenir també una patologia. Se’n diu lideratge. I podran fer un gran bé -o un gran mal- a la societat, potser sí, però per damunt de tot, pensen en ells. Van a la seva. El gran patriota és en realitat un perfecte egoista, un egocèntric amb la cara més dura que la pedra. Una persona que necessita aquesta determinada droga. La de sentir-se el centre de tot i de tothom. Una persona temeràriament enamorada d’ella mateixa. Viu per sentir-se damunt de tot i de tothom.

Els polítics es fan dir, gràcies a la vella tradició republicana, procedent de la burgesia multiplicadora de diners, dels ciutadans puntuals, eficients i honrats, que els polítics són persones respectables, honorables. Fins i tot, molt honorables, com s’anomena el nostre president de la Generalitat. Aquests títols neixen de la necessitat que tenim de confiar en els altres perquè la societat rutlli amb rapidesa. No podem estar mirant els bitllets sempre a contrallum ni revisant tots els canvis quan fem mercat. El banquer o el venedor de verdures necessàriament ha de ser honorable i d’aquí, d’aquest prestigi, d’aquest bon nom, neix la necessitat d’escollir els més decents perquè ens governin. Perquè hi puguem confiar. Sí, és clar. Fins que un dia clarivident decideixes pesar l’autèntic pes de les llimones del Carib que has comprades al Mercadona. Fins que un altre bon dia decideixes controlar a què es dediquen realment els nostres polítics. I el que descobreixes no t’agrada gens. Ja deia el clàssic que hauríem d’escollir els ciutadans més honrats i decents i hauríem de controlar-los com si fossin els lladres i mentiders més perillosos. No fem això, no. No controlem gairebé ningú. N’escollim els més lladres i mentiders i, a sobre, els tractem com si fossin els més honrats i decents.

El polític acostuma a tenir una psicologia alterada, més o menys greu, perquè la política és una experiència difícil de pair. D’entendre fins a les darreres conseqüències. La política et fa viure experiències trepidants i nocives per al cervell. Si triomfes en la política pots fer gairebé tot el que vulguis, la teva paraula esdevé llei de cop i volta. Un dia i un altre. Pots canviar la vida de qui vulguis. Hi ha polítics molt intel·ligents, com ara Jordi Pujol, que han suportat la tortura però no l’adulació. Perquè l’amor propi és el taló d’Aquil·les dels polítics. Per a la majoria dels humans comprar-nos, per exemple, una nevera nova és un projecte de gran risc que demana mesos de preparació i d’execució. Un polític amb poder, en canvi, pot bastir un gratacel, un port, una nova ciutat, d’avui per demà com si diguéssim. Pot gastar gairebé sense límits i com si els diners fossin seus. El poder estova el cervell de manera que molts polítics acaben dient coses absurdes, idiotes, contràries al principi de realitat. Shakespeare ensenya en els seus textos sobre el poder que el més semblant a un home amb poder és, concretament, un boig. I un boig dels que has de lligar si no vols acabar com ell. El polític, a més a més, ho té tot fet perquè té un exèrcit de servidors. De manera que, alguns, no saben com omplir-se la vida, el temps.

Per sort he fet gairebé de tot per guanyar-me la vida. Un determinat estiu, quan encara no circulaven les llistes negres als mitjans de comunicació, vaig participar en un programa de Catalunya Ràdio, un programa com un altre, d’entreteniment, sense pretensions, una emissió purament festiva i frívola. Algú va decidir que havíem de fer debats absurds entre els que allà xerràvem per no callar. I un dia debatíem si era millor la platja o la muntanya. I un altre si ens agrada més el fred o la calor. Polèmiques d’aquestes tant ridícules com eficaces per matar el temps. Alguns oients trucaven a la ràdio i allà es produïa un absurd diàleg perquè aquí tots estem molt solets en aquesta vida i necessitem parlar i que algú ens escolti. Ho necessita la meva gata Gal·la Placídia que em clava sermons de marra-miaus quan torno a casa i ho necessita la veïna de casa que m’explica al cancell que l’han d’operar de no sé què, mai no saps qui et pot abordar.

Fins que va arribar un dia en què parlàvem de si era millor el xampany francès o el cava català. Amb un company ens ho vam jugar a cara o creu. A ell li va tocar defensar el cava i a mi em va tocar defensar la posició contrària. De manera que, dòcilment, vaig començar a explicar per antena que el raïm del xampany no és el mateix que el del cava fins que la directora del programa em va fer callar en sec. Entrava una trucada. La trucada d’un oient molt important. Tots ens vam quedar atònits perquè a l’altra banda del fil telefònic, de cop, vam sentir la veu inconfusible del vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, l’honorable senyor Josep-Lluís Carod-Rovira, tot ell, inclosos tots dos guionets del nom. Que volia dir-hi la seva. Que naturalment el cava català era el millor de l’univers i que tampatantam. Els del programa ens miràvem entre nosaltres, en silenci, mentre la segona autoritat de la Generalitat Recuperada es dedicava un dia laborable d’estiu, a la tarda, a parlar per ràdio de la inqüestionable superioritat del cava davant dels pèrfids productes francesos. A mi em va semblar estrany que una persona tan important es dediqués a una cosa tan innecessària com protagonitzar un programa de ràdio i fotre un sermó identitari.

Fins que, amb el temps, he anat veient que Carod-Rovira no és un polític gens especial. L’agenda dels polítics es fa sempre sobre la marxa i sovint no tenen absolutament res a fer, com va confessar, en certa ocasió, M. Rajoy a uns humoristes camuflats. Uns diuen que treballen per al socialisme, uns altres que treballen per fer una independència, d’altres que treballen per retallar llibertats i intensificar el protagonisme de la policia. Però tots s’ho agafen amb força calma, sense ofecs. Alguns es passen les hores mortes a twitter o xerrant i xerrant amb aquest i amb l’altre. Divagant. Reunint-se i tornant-se a reunir. D’això diuen treballar, però vistos els resultats, després de tants anys, potser que admetem que viuen de la popularitat, del carisma, de la simpatia, de la personalitat, però no de fer gaire feina com fem la majoria dels administrats.