Qui li hauria d’haver dit a Irene Montero que acabaria patint violència política per obra i gràcia dels seus camarades de la lluita progre feminista i, amb una concreció feridora, que seria la cara més amable de l’invent (una senyora tan senyorassa que fou ungida per algú que deu sonar familiar a la ministra; un tal Pablo Iglesias) qui l’acabaria obligant a cardar el camp del ministeri i de la política. Així, amb un veto personal i intransferible, digne del comunisme xinès, s’ha coronat la política del 15-M, de la gent que omplia les places i dels polítics que volien acabar amb la casta a base d’abraçades i piquitos. És una cosa tan cruenta com risible: malfieu-vos, fills meus, de la gent que irrompi a l’àgora pública abanderant la moral del poble i que tingui els bons sentiments per evangeli. La història de la humanitat ens ho acaba demostrant: les besades sempre preludien alguna forma de carnisseria.
Díaz ha fet signar als seus futurs diputats l’obligació de constituir un sol grup parlamentari, no fos cas que algun catalanet o algun valencianet es posi estupendo, gosi agafar el micròfon i dir alguna cosa que s’aparti de l’ortodòxia central
Violència política, criatura dolcíssima que fores, és que t’acabin fotent al carrer perquè els teus —i no pas Vox, Hitler o l’Esperit Sant de la Dreta Interplanetària— et responsabilitzin d’alliberar violadors i això, ja se sap, quedi poc cuqui d’explicar en una campanya electoral encapçalada per l’única política que riu més que ZP. Per cosis de la vida, Súmate no és que neixi restant; sorgeix del no-res amb la violència d’una orca assassina car, posats a sumar, Yolanda Díaz ha reclutat l’arxienemic Íñigo Errejón i l’eurodiputat vitalici Ernest Urtasun, regalant així només el número cinc de la llista de Madrid a la pobra Ione Belarra. Per si tanta humiliació fos poca cosa, Díaz ha fet signar als seus futurs diputats l’obligació de constituir un sol grup parlamentari, no fos cas que algun catalanet o algun valencianet es posi estupendo, gosi agafar el micròfon i dir alguna cosa que s’aparti de l’ortodòxia central.
Això de l’esquerra és una cosa digna d’estudi. Entenc l’enuig de Montero i família, perquè si et carden fora del Congreso, amb unes llistes tan castisses i amb penya tan ancestral de la vella política, tens tot el dret a plorar pels racons. Però, com sempre, el surrealisme d’aquest afer se l’endú Catalunya, que ha vist com la madrilenya Lilith Verstrynge acabarà ocupant el número quatre a la cursa de Barcelona. Ja em perdonareu, però això de tenir la basca madrilenya configurant les llistes electorals a Catalunya amb la filla d’un dels successors polítics de Manuel Fraga és una filigrana que ni els meus adjectius genials poden acabar dibuixant amb la justícia poètica que mereix. No m’estranya que Salvador Illa, a cada notícia sobre futurs candidats del 23-J i veient com als Nogueras, Rufián-Jordà i etcètera se li va sumant tota aquesta penya, hagi canviat l’aigua mineral pel xampany.
I diuen aquests napbufs que volen combatre el feixisme i no sé què més, ells que no poden ni organitzar un foc de camp sense acabar menjant ventresca. Sort que els antifes espanyols comptaran amb l’ajuda sumaríssima de la CUP, que ha decidit presentar-se de nou a Madrit, on els seus diputats actuals han descobert el sentit de la vida i la gràcia que té anar a fer quatre canyes i acabar amb la panxolina prou plena per no haver de sopar (també han acabat veient que això de la limitació per mandats és una cosa del passat, ja veus tu quina conya). Jo pensava, sincerament, que el processisme atacaria els abstencionistes amb una mica més de fantasia. Però amb tant de geni per metre quadrat ens ho estan posant facilíssim. Si dubtàveu sobre votar o abstenir-vos el 23-J, espero que aquest vodevil esperpèntic us acabi d’animar per dirigir-vos a la platja amb la consciència ben tranquil·la.
De moment, Pedro Sánchez ja té el company de viatge coix que volia per mantenir-se a la Moncloa. I el PSC, of course, ja pot iniciar una campanya jugant sense cap mena de rival notori. Que els vagi tot de gust. Pel que fa a la teva estimable persona, ministra Montero, sempre podràs acabar fent un pòdcast, que és allò que fem la gent sense gaire ofici. I qui sap si denunciar els companys de lluita per mobbing, bullying, womansplaining... o com putes es digui ara.