Violació, indemnització, llibertat

El cas Alves —i algun altre de recent— ha vingut a posar damunt la taula diversos punts: d'una banda, alguna de les innegables virtuts de la llei del només sí és sí; de l'altra, que el missatge d'assegurar les proves postviolació comença a esdevenir efectiu i, en fi, que la dona és senyora de com exercir les seves accions penals i civils davant d'aquests fets criminals.

D'entrada, la nova llei ha passat de posar l'accent en el mitjà violent o intimidatori de l'accés carnal en totes les seves variants a posar-lo en el consentiment. Si la víctima, majoritàriament una dona —deixem de banda menors i persones amb discapacitats—, no vol, no vol, i atacar-la suposa un delicte. Els maldients —masclistes, fossin homes o dones— amb lascívia mal continguda deien que, a partir d'ara, caldria a anar a lligar amb un notari perquè aixequés acta del que manifestava la dona requerida sexualment. Simplement, és una estupidesa.

Per una vegada, la llei és clara. Diu l'article 178 del Codi Penal: "1. Serà castigat amb la pena de presó d'un a quatre anys, com a responsable d'agressió sexual, el que realitzi qualsevol acte que atempti contra la llibertat sexual d'una altra persona sense el seu consentiment. Només s'entendrà que hi ha consentiment quan s'hagi manifestat lliurement mitjançant actes que, en atenció a les circumstàncies del cas, expressin de manera clara la voluntat de la persona. 2. Als efectes de l'apartat anterior, es consideren en tot cas agressió sexual els actes de contingut sexual que es realitzin emprant violència, intimidació o abús d'una situació de superioritat o de vulnerabilitat de la víctima, així com els que s'executin sobre persones que es troben privades de sentit o de la situació mental de les quals s'abusi i els que es realitzin quan la víctima tingui anul·lada per qualsevol causa la seva voluntat".

O sigui, ara el que ha de quedar palès no és el mitjà, sinó l'absència del consentiment. La llei en dona alguns criteris, però no els limita. I hi ha violació quan hi ha penetració vaginal, anal o bucal, tal com ho descriu l'art. 179 CP. El disseny del delicte és ara molt clar i especialment protector de la llibertat sexual en pivotar el càstig en l'absència de consentiment. Allò masclista que les dones quan volen dir sí, en realitat, diuen no, ha passat a la història. Com ha passat a la història que, iniciat un flirteig més o menys intens o, fins i tot, amb actes sexuals explícits, la persona afectada pot posar-hi fi en qualsevol moment. Haver començat un joc sexual no dona cap mena d'autorització per arribar fins al final si la persona no vol: no hi ha cap dret adquirit a prosseguir si una de les parts no vol prosseguir. Cada pas ha de tenir el seu consentiment o un consentiment inicial clar inequívoc de fins on es vol arribar.

El cas Alves ha vingut a posar damunt la taula alguna de les innegables virtuts de la llei del només sí és sí; que el missatge d'assegurar les proves postviolació comença a esdevenir efectiu i que la dona és senyora de com exercir les seves accions penals i civils davant d'aquests fets criminals

Dit això, la defensa estàndard en casos de violacions i altres ingerències sexuals criminals és alternativa o cumulativa. Una va d'al·legar la lleugeresa moral de la dona —que és una mica pendó, vaja—, que va provocant amb vestimenta o gestualitat... L'altra consisteix que sí, que sí que hi va haver sexe, però consentit, òbviament. O sigui: denigrar la víctima o deixar-la per mentidera. Cada cop aquestes defenses tenen pitjor encaix. Des de molt abans de la nova llei, la declaració sòlida de la víctima, raonablement mantinguda en el temps malgrat el tràngol viscut, és prova de càrrec suficient per condemnar el delinqüent sexual.

Aquesta declaració arriba a un màxim de solidesa quan la víctima, amb el xoc i tot, normalment amb ajut de tercers, amics o membres de seguretat dels locals, fa el que va fer la víctima del cas que ens ocupa: anar al més ràpid possible que li sigui practicat un reconeixement mèdic —no només genital, sinó integral— amb lliurament de vestigis de proves físiques, com ara roba, interior o exterior, trencada, tacada, rebregada... Si, a sobre, quan es tracta de llocs d'esbarjo, la seguretat privada activa els protocols dels sectors i precinta o, almenys, recull restes fisiològiques de víctima i victimari del lloc dels fets, l'acusació disposarà d'uns elements perifèrics d'un gran valor que corroboraran la declaració de la persona sexualment agredida.

Els consells, que de totes bandes hom adreça a les dones que han patit una agressió sexual, malgrat la dificultat inicial de seguir-los, cada cop són seguits per dones que no consenten que es trepitgi la seva dignitat. I si en els llocs públics —des de sales de festa a envelats de festa major— es fa real l'obligació de mantenir la seguretat de les dones, tot és més fàcil. En el cas actual, sembla que tot ha funcionat com calia. O el que és el mateix: la prevenció i seguretat, la sexual també, de qui participa en esdeveniments públics no està renyida ni molt menys amb l'esbarjo.

La víctima, com ens comuniquen els mitjans que ha passat ara, a més, ha renunciat a ser indemnitzada. Està en el seu dret. És una manifestació de voluntat que pot reforçar la convicció del seu relat. Es tracta, en tot cas, d'una elecció personal i intransferible. No és ni de bon tros necessària ni s'ha de veure, com alguns i algunes han fet, com una càrrega a la víctima per demostrar l'atac patit. No crec que sigui un mitjà especialment adient. Més aviat demostra certes conviccions personals de l'ofesa que veu la reparació del seu mal en una dura pena de presó —la que preveu el codi, de fins a 12 anys—.

A més, tots els que han al·ludit per a bé o per a mal a aquesta renúncia, són incapaços de veure el seu efecte penal, que va més enllà dels diners. Veda a l'agressor la possibilitat de negociar, de comprar fins i tot la víctima, sigui per apartar-se del procediment o per disminuir càrrega de la seva acusació. Sense indemnització en joc, no hi ha res a negociar amb ella, atès que el perdó és irrellevant penalment.

Però hi ha més: una vàlvula per obtenir una pena atenuada, fins i tot molt atenuada, és la reparació de la víctima per part del victimari. Però, en aquest cas, la víctima no vol ser reparada més que per la llei, és a dir, per la imposició d'un càstig. Un oferiment de reparació que la víctima es nega a acceptar —no hi està obligada—, a més de suposar un reconeixement dels fets, difícilment pot ser acceptat pels jutges, atès que fretura de destinatari. A tot estirar, sabent la voluntat de l'ofesa, es tractaria d'un postureig, o contraproduent o, en cas d'entendre's positivament, no passarà de ser una mena d'atenuant analògic amb no poc esforç interpretatiu. Sense saber-ho o amb plena consciència, s'ha tancat pràcticament una porta al presumpte victimari per apaivagar un càstig penal que no té res de suau.

Un cop més, alguns i algunes —massa— parlen perquè tenen boca, però no tenen ni pesquis ni coneixement de la matèria sobre la qual pontifiquen; ex cathedra, és clar.