L’Enric Vila i en Manel Vidal fa dies que s’escaramussen a Twitter i s’exposen les tares mútuament perquè poden fer-ho. La conversa entre algú que sembla prendre-s’ho tot seriosament i algú que sembla no prendre’s res seriosament acaba esdevenint un magma indesxifrable en què qui s’ho pren tot seriosament sembla un boig i qui no es pren res seriosament sembla un ingenu. La resta observem les gardeles més o menys distrets, més o menys interessats, perquè el preu de dir-hi alguna cosa seria sortir-ne amb l’ego malferit i l’intel·lecte blasmat. Quan dos gossos es barallen, la mossegada és per a qui prova de separar-los.
El debat nacional s'escola entre insults i desqualificacions i a nosaltres se’ns obsequia amb l'art escassíssim i poc nostrat de dir-se les coses a la puta cara
A l’Enric se li poden criticar moltes coses excepte que no sigui una persona constant. Això li vaig sentir a dir per primera vegada a un amic articulista en explicar-me que ell feia anys que llegia en Vila i mai no havia detectat cap canvi substancial en la seva línia política. Era una sobretaula amb molt de vi i la resta de bevedors se li van llançar al coll amb la tàctica de descrèdit habitual: “En Vila és un sonat”. Però en Vila no és cap sonat. L’Enric funciona per desgast. Per molt que sembli una paradoxa, fa servir el desgast per solidificar les seves idees, per donar-se la raó. Amb una intuïció afinada pels anys de lectura i d’estudi —això ningú l'hi pot negar— fa servir els atacs personals per exemplificar la seva visió del país i les seves previsions polítiques i culturals. De vegades empra aquesta intuïció per inventar realitats que les justifiquin i, empès per la fal·lera de refermar-se, cavalca de la sospita a la mentida sense escrúpols. L’Enric no es deu a res ni a ningú —ni a la respectabilitat del seu nom— quan decideix exposar públicament la seva obsessivitat.
En Manel no reconeix l'autoritat intel·lectual de l’Enric i l'esperona perquè li respon la constància amb constància. Així es validen mútuament davant del seu públic
Aquestes fixacions notòries contrasten amb les seves abstraccions a l’hora d’escriure —almenys a l’hora d’escriure per a aquesta casa— perquè fa temps que l’Enric no es pren la molèstia de lligar una idea amb l’altra a l’hora de parlar del país. Ho fa perquè entén el seu públic, perquè utilitza el seu personatge per filtrar als lectors i perquè aprenent a escriure ha perdut les ganes de fer-se entendre. Si llegeixes fidelment l’Enric Vila és perquè ell mateix t’ha posat al lloc on vols llegir fidelment l’Enric Vila, perquè ha fet que el busquis, perquè t’ha triat o ha tingut l’habilitat de fer-te sentir que això ha estat així. Per entendre’l has de ser tan constant en la seva lectura com ho és ell en tota la resta, t’has de construir a poc a poc una imatge d’ell on posar les idees inconnexes en context fins que semblin connectades, i has d’esperar que t’ho pagui amb la carícia a l’ego de poder dir “avui he entès l’article de l’Enric”.
Un no cessa en l’art de deformar l’intel·lectual en un vell tocatimbals delirós i l'altre no s'atura en l’art d’elevar l’humorista a falca imprescindible per a la cultura de Vichy
D’en Manel costa més fer-ne una descripció disseccionada perquè fa tant de temps que s’amaga sota capes i capes d’ironia que ja ningú sap qui és. També se li poden criticar moltes coses però no que sigui curt de gambals. O que sigui un mandrós. No ho és gens i La Sotana, El Soterrani i tot el que ha vingut després en són la mostra palpable. Això, a l’Enric, li és molèstia i esperó. La guitza és que en Manel no reconeix l’autoritat intel·lectual de l’Enric i li qüestiona allò que creu o sap que són troles. I té el desvergonyiment i la capacitat de fer-ho sense res més que el seu cap per avalar-se. No ha estudiat, no ha produït una mirada seriosa sobre el país —o no ha tingut la benignitat de mostrar-nos-la— i sovint no ens ofereix res més que la brometa fins que un dia, quan ell vol, escriu alguna cosa que ens recorda qui és i on pot arribar. En Manel esperona l’Enric perquè li respon la constància amb constància. És així com es validen mútuament davant del seu públic: un no cessa en l’art de deformar l’intel·lectual en un vell tocatimbals delirós i l’altre no s’atura en l’art d’elevar l’humorista a falca imprescindible per a la cultura de Vichy, un estatus que només els fidels poden arribar a comprendre i comprar. De l’enginy d’un a la trajectòria de l’altre i viceversa, així és com funciona l’espiral incessable.
Un recull meravellós de cartes de Vila a Vidal i de Vidal a Vila ens serviria de fotografia d’un moment concret del nostre país amb dos perfectes antagonistes
Si això hagués passat cent anys enrere, ara gaudiríem tots plegats d’un recull meravellós de cartes de Vila a Vidal i de Vidal a Vila que ens serviria de fotografia d’un moment concret del nostre país amb dos perfectes antagonistes. El nucli dur del debat nacional s’escola entre insults i desqualificacions —les d’en Manel més divertides que les de l’Enric— i a nosaltres se’ns obsequia amb l’art escassíssim i poc nostrat de dir-se les coses a la puta cara. Si de tot plegat ens en queda alguna cosa, que sigui això. Els tuits passen i Twitter s’acaba, i només els qui ens hem pres la molèstia de seguir l’estira-i-arronsa religiosament haurem entès que no eren dos simples xitxarel·los matant-se entre ells per matar el temps. Per això he volgut deixar-ho escrit aquí. Aquest és el context per a qui més endavant el necessiti.