Tot just ahir va fer disset anys de la consulta municipal per la independència de Catalunya que va organitzar Arenys de Munt. "Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?". Esta va ser-ne la pregunta i esdevingué la primera consulta de la història dels Països Catalans. Aquell 13 de setembre de 2009 poca gent es podia imaginar que cinc anys més tard arribaria el 9N, amb una doble pregunta: "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?" i "En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?", i que només tres anys després, lo 2017, enlluernaríem lo món amb lo referèndum del Primer d'Octubre: "Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?". Sí, probablement, los qui menys s'adonen d'un canvi són aquells que el viuen.
I és que si mirem per la finestreta d'un avió en ple vol, mos pareix que la cosa es mou prou lentament. I si mos oblidem que estem a 8.000 peus d'alçada, pot semblar fins i tot que som a terra ferma (turbulències a banda). Si, en canvi, contemplem l'avió des de terra, aixequem lo cap i el veem passar a tot drap, amb la fum dels reactors dixant una estela de modernor i velocitat. Viure el moviment d'independència des de dins, de vegades, mos fa perdre perspectiva. Mos pot fer creure que no avancem quan, en realitat, des de la consulta d'Arenys fins avui, l'independentisme ha fet passes de gegant, malgrat que no sempre amb la celeritat que voldríem, ni amb la intensitat i la direcció que caldria. I sí, també hi ha turbulències, especialment partidistes i, sobretot, espanyolistes.
"Som una Nació. Nosaltres decidim", fou lo lema de la manifestació del 10 de juliol de 2010, que a més de protestar per la retallada de l'Estatut, ja tenia un marcat accent sobiranista. Molts consideren aquell moment un punt d'inflexió en la història recent de la mobilització catalanista. L'any següent, naixia legalment l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i el 2012 es feia l'assemblea constituent d'esta entitat sense la qual, cal reconèixer-ho, no seríem on som. Aquell mateix setembre la pancarta de la Diada deia: "Catalunya, nou estat d'Europa". Comptat i debatut, fa una quinzena d'anys que les manifestacions de l'11 de setembre han agafat un caire innegablement separatista, hereves del 1714 i de tantes lluites de compatriotes. Amb alts i baixos, però sempre enormement massives, malgrat que alguns mitjans de comunicació avui tinguen les ulleres brutes.
Los qui menys s'adonen d'un canvi són aquells que el viuen. Des de la consulta d'Arenys de Munt fins avui, l'independentisme ha fet passes de gegant però el vivim tant des de dins que no sempre ho valorem. Cal seguir-hi sent, resistir i avançar
Un dels exemples més flagrants l'ha protagonitzat lo Diari Ara: "Crida a combatre l'extrema dreta" titulava en portada lo sendemà de l'11 de setembre. Que l'extrema dreta s'ha de combatre? Sí, però la manifestació de divendres va cridar alt i fort "Independència", paraula que no sortia al titular, ni a cap de les tres línies dels subtítols (per cert, La Vanguardia gastava un titular similar). Com se pot obviar la realitat d'una manera tan descarada i després pretendre tindre credibilitat? Fa especialment mal a la vista quan revises mínimament l'hemeroteca i recuperes les portades d'anys anteriors —curiosament quan lo diari encara el dirigia Carles Capdevila— i t'adones de com s'ha anat variant lo relat fins a diluir-lo de manera inexplicable. És clar que parlem del mateix diari que va renegar de la publicitat de l'1 d'Octubre, fent malabars per a justificar-ho.
És evident que tothom té dret a tindre la seua línia editorial, però el pitjor de tot és que ells hi eren, a la manifestació, i no es pot al·legar desconeixement. Aleshores? Després direm que les xarxes poden manipular... però és clar, si el mateix Govern de la Generalitat ha anunciat que cada any celebrarà la Diada a una comunitat autònoma diferent —enguany a Extremadura— ja m'explicareu vatros qui són los mestres d'este evident intent de dilució i retrocés. Siga com vulga, la dignitat de l'1 d'Octubre i la força de la gent seguixen ben presents i cada vegada amb més jóvens desacomplexats, disposats a llevar-mos a tots plegats lo llast de la motxilla processista i mostrant amb orgull l'estelada. Cal seguir-hi sent, resistir i avançar. L'11 de setembre no commemorem una derrota sinó el desig de persistència del poble català. Com l'ha denominat encertadament l'historiador Enric Calpena, és "la victòria del ser". I com també encertadament mos canta Lluís Llach, "i volem ser per caminar".