A tothom li agrada guanyar. Una partida de cartes, una disputa política, un Mundial de futbol. Un dels arguments que s’ha fet servir aquests dies, també des de dins del nacionalisme català, per explicar l’adhesió d’alguns catalans a la selecció espanyola ha estat aquest: que a la gent li agrada guanyar i que fa massa temps que la catalanitat és indestriable del sentiment de derrota. De vegades, però, la línia entre mirar d’explicar un fenomen i justificar-lo és massa fina. Argüir que experimentar la frescor de guanyar un Mundial de futbol fa vàlida la dimissió de la pròpia identitat, més que autocrítica, és autoodi. Desertar quan la cosa es posa magre, abandonar quan la resistència es fa feixuga, blanquejar la debilitat mental i espiritual dels qui prefereixen trair-se que ser fidels a si mateixos, no ens acosta a cap esperit de victòria fecund. Acceptar la dicotomia prefabricada que cal triar entre la victòria o la pertinença és negar-se la possibilitat de guanyar essent un mateix. I és, d’una manera subtil, però certa, comprar el marc mental de qui treballa incessantment perquè abjuris de la teva identitat.
En aquest escenari, explicar sense matisos que la catalanitat va lligada a un sentiment de derrota és acceptar la premissa que la catalanitat són, sobretot, els últims deu anys de vida política del país. I s’assembla força a disculpar-ho. El problema dels últims deu anys de vida política és que, mirant d’articular les aspiracions nacionals dels catalans, la classe política va acabar segrestant-les i desballestant-les. Però hi ha una certa mandra, penso, en el fet d'utilitzar les renúncies dels polítics per justificar la renúncia a la catalanitat. O en proveir-se de la caricatura del perdedor per dispensar l’espanyolització. La robustesa del sentit de pertinença pot quedar tocada després d’una xarbotada com la d’aquells anys, però per quedar substituïda cal alguna cosa més que una derrota política. Assenyalar el naufragi de l’independentisme com la causa principal i recent de l’adhesió acrítica dels catalans a les victòries espanyoles —de la mena que siguin—, exculpa la violència contra els catalans que sol amagar-se rere les victòries espanyoles en qüestió.
Argüir que experimentar la frescor de guanyar un Mundial de futbol fa vàlida la dimissió de la pròpia identitat, més que autocrítica, és autoodi
El problema no és que a la gent li agradi més o menys guanyar: el problema és que el sentit de pertinença està tan tocat, tan desmenjat i, en alguns casos, tan poc cultivat, que hi ha catalans incapaços d’emprar-lo de contrapès quan els cants de sirena de l’espanyolisme fan acte de presència. Qui escriu no és catalana perquè es delecti en les desfetes; qui escriu és catalana malgrat les desfetes, que no és el mateix. Abans de guanyar res políticament, és feina del nacionalisme català alçar un discurs en què la catalanitat tingui un lligam real amb la història, amb la llengua, amb el territori, i amb la comunitat que la fa. Un lligam, vull dir, que no sigui intercanviable per victòries esportives en moments d’atarantament polític. Els anys de procés van ser temps perdut per a dur a terme això que explico, i per a socialitzar una idea de catalanitat menys volàtil, veritablement fonda. Per a socialitzar una catalanitat gruixuda i menys depenent dels vaivens de l'efervescència.
A mi també m’agrada guanyar. Per sentir que una victòria —esportiva, per exemple— va amb mi, però, he d’entendre que aquells qui la fan efectiva pertanyen a la meva comunitat —política, en aquest cas. I ja ho entenc que tot plegat és nacionalisme banal i que el seu èxit rau en el fet que aconsegueix presentar-se com una proposta deslligada de la política, però un "és que a la gent li agrada guanyar" fred i despullat és la mena de raonament que lliura les poques armes que ens queden a qui vol veure’ns desarmats. Si per guanyar has de corregir la teva pertinença i esmenar la teva identitat, qui guanya no ets tu. Si a la celebració d’un Mundial de futbol cap dels jugadors es relaciona amb la seva afició en la llengua que fas servir per parlar amb els teus pares, amb els teus fills, amb els teus amics o amb tu mateix, qui guanya no ets tu. Normalitzar la deserció en nom de la set de victòria, i ja em disculpareu el to solemne, és legitimar la covardia. Rendir-se per no haver de resistir és l’antònim d’imposar-se. I és l’actitud radicalment oposada a la moral de combat que mena a les victòries pròpies, palpables i efectives. Qui se suma a la victòria de l’adversari —i qui justifica els qui s’hi sumen— ja ha perdut.