El Comitè de Drets Humans de Nacions Unides ha donat la raó als independentistes catalans que van ser suspesos dels seus càrrecs com a representants públics sense que existís una sentència ferma contra ells. Els seus drets polítics van ser vulnerats. Però, com sempre hem defensat des d'aquestes línies, també han estat vulnerats els drets de la ciutadania, independentment de si vostè o jo els vam votar o no. Perquè apartar-los dels seus càrrecs va suposar una intromissió del poder judicial en l'esfera democràtica, sense cap justificació legal.

Diuen mitjans com El Independiente que "el dictamen, fet públic aquest dimecres, ha estat acollit com una victòria pels afectats i el moviment independentista en general". Continuen sense voler adonar-se que aquesta resolució l'hem de considerar una victòria des de les files en les quals, sense ser independentistes necessàriament, ens ubiquem els que sí que ens considerem demòcrates.

Els cops que s'han donat a l'ètica, als principis generals del Dret, als principis de la Democràcia, de l'estat de dret, de la Política han estat massa forts perquè la ciutadania, espanyola però també europea, continuï pensant que aquesta és una "qüestió d'indepes". I com més temps ens permetem deixar que decisions com la del Comitè de Drets Humans de l'ONU passin pràcticament desapercebudes i sense conseqüències, més es debilitaran els pilars d'una societat que necessita urgentment eines útils per fer viable el debat polític, la desobediència civil pacífica i, per damunt de tot, la llibertat d'expressió.

La Justícia, per desgràcia, sol ser lenta, cosa que li resta eficàcia. Tanmateix, cada vegada està més clar que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, així com el Tribunal Europeu de Drets Humans, molt probablement resoldran en un sentit similar al Comitè de Drets Humans de l'ONU. Lamentablement, quan aquesta resolució arribi, haurà passat tant temps que, com deia Antonio Vega, arribarem a veure les ombres en color.

En conèixer-se la resolució del Comitè, Raül Romeva va proclamar a les seves xarxes socials la importància del pas que suposa aquesta notícia, i va acabar les seves paraules apel·lant a l'amnistia. Un terme que hem de repetir, una vegada i una altra, perquè vagi calant i quedant clar que si Espanya vol intentar resoldre d'alguna manera mitjanament decent la situació insostenible que ha generat al voltant dels diferents independentismes, és fonamental que la legislació sigui actualitzada i l'amnistia sigui concedida no només per als líders del moviment independentista, sinó també per als milers de persones que han estat represaliades durant aquests anys per defensar, de manera sempre pacífica, les seves idees.

Aquesta resolució no és una victòria per als independentistes únicament. És un reconeixement a tots els que hem defensat per tots els mitjans els drets civils i les llibertats que a Espanya hi hauria d'haver i que, per desgràcia, no hi ha.

Acusar els dirigents independentistes d'un delicte tan brutal com és el de rebel·lió es va fer precisament per permetre que fossin jutjats per la Sala Segona del Tribunal Suprem (eliminant així la possibilitat que el jutge natural conegués del cas, i fulminant també la garantia de recórrer una sentència inicial en el seu cas). És ara quan des de Nacions Unides subratllen que basar una sèrie de decisions, entre les quals es troba la suspensió com a diputats, en un delicte que requeria violència que no va existir, ha vulnerat els drets dels independentistes.

Com bé assenyala, segons la meva opinió, el president Carles Puigdemont, aquesta resolució és una "altra bufetada" a la cara de l'Estat. I no puc estar més d'acord que els responsables de la vulneració dels drets dels independentistes no poden donar lliçons de democràcia i haurien d'assumir responsabilitats. Tanmateix, soc molt conscient que això, almenys de moment, no succeirà, ja que la reacció del govern espanyol, per exemple, ha estat la de "respectar" la resolució, però res més. El Consell General del Poder Judicial de moment no ha dit ni mitja paraula sobre això i és gairebé segur que no ho farà.

Turull considera que el judici de l'1 d'octubre es va moure en termes de revenja i no de justícia. I compartint absolutament el seu diagnòstic, penso que és moment d'emprendre una veritable campanya d'informació —tan difícil en aquests temps— mitjançant la qual la ciutadania dels diferents territoris d'Espanya pugui ser conscient de les enormes atrocitats comeses pels diferents poders de l'Estat.

És ara quan s'hauria d'apostar per explicar què és el que ha succeït i qui ha col·laborat per poder atropellar de tal manera la Justícia, la Democràcia, la Llibertat, la Informació veraç. És el moment en què bona part de la societat espanyola s'ha començat a adonar de la manipulació dels mitjans habituals de comunicació; del paper d'un personatge com l'excomissari Villarejo. És sens dubte necessari que ens asseguem a dialogar, en espais oberts a la ciutadania, per explicar, punt per punt i de la mà d'experts en Dret, en Comunicació, i en Política, què ha succeït a Espanya durant els últims quaranta anys.

Ni els partits polítics, ni els mitjans de comunicació no serveixen ja per aconseguir un canal que generi la confiança necessària per presentar les proves.

La batalla per la defensa dels drets de la ciutadania, l'ha de donar la ciutadania. Els polítics, dins de les funcions limitades que tenen, es troben atrapats en una espècie de teranyina de la qual és pràcticament impossible sortir il·lès: aquells que vulguin afrontar les seves responsabilitats públiques per denunciar les corrupteles, el sistema clientelar, i ventilar la fetor de les clavegueres ho hauran de fer plaça a plaça, parlant i escoltant els qui mereixen despertar de tant engany.

Estic segura que fer comprendre des del respecte, les diferències, però també des del tarannà democràtic més sincer i profund, és l'única manera de construir una societat que no permeti que els drets i llibertats siguin atropellats amb tanta facilitat. Una idea que, jutjant per com està el panorama social i polític en aquests temps, és més un ideal que una cosa assequible. Però no per això em resigno a intentar-ho, una vegada i una altra.

Comprendre des del respecte, les diferències, però també des del tarannà democràtic més sincer i profund, és l'única manera de construir una societat que no permeti que els drets i llibertats siguin atropellats amb tanta facilitat.

L'avenç del totalitarisme, tan visible en la reacció de l'Estat espanyol respecte al procés, com respecte a la pandèmia de la SARS-COV2, com ara amb la guerra a Ucraïna, és un risc per a la convivència, per a l'avenç de qualsevol societat. L'endormiscament de la població i la col·laboració necessària dels qui obtenen benefici a l'ombra del poder són els nostres grans obstacles.

La destrossa generada en l'àmbit independentista és evident. La divisió entre les formacions, les traïcions, la deslleialtat, han destruït la unitat que tant temia l'espanyolisme.

La desconnexió de la ciutadania, recalcada per una pandèmia que ha arrasat amb la salut, amb l'economia i amb els principis més bàsics d'una democràcia és un problema greu que més tard o més aviat haurem d'abordar.

El que s'ha fet contra l'independentisme català, ha suposat sense cap dubte un antecedent (com ja va succeir amb el basc, entre altres moviments polítics ferotgement atacats), que serveix per apaivagar les protestes, les denúncies, per fer desaparèixer la més mínima llum de lluita davant les injustícies que ens afecten tots com a poble.

Ara que des de les instàncies internacionals reconeixen el que alguns pocs sempre vam dir, no podem deixar-ho passar sense que se sàpiga. Aquesta resolució no és, repeteixo, una victòria per als independentistes únicament. És un reconeixement a tots els que hem defensat per tots els mitjans els drets civils i les llibertats que a Espanya hi hauria d'haver i que, per desgràcia, no hi ha.

Una resolució que no és vinculant, però que hem de posar en relleu per a qui, des del desconeixement absolut i avalats per tant miserable còmplice, s'han sentit legitimats per intentar destruir qualsevol que hagi defensat el que mai no s'hauria d'haver destruït, perquè és patrimoni de tots.