El futbol té moltes coses a aprendre del rugbi, esport amb què comparteix origen, però no evolució. I una d’elles, vist el lamentable arbitratge de dimarts a San Siro, és l’ús del micro. Però no l’ús del micro per comunicar-se amb els assistents i amb la sala VAR, sinó l’ús del micro perquè tot l’estadi, i els espectadors a casa, escoltin les deliberacions i les decisions dels àrbitres en les jugades controvertides. Ho va dir Xavi Hernández amb tota la raó del món després del partit contra l’Inter. Els àrbitres haurien de sortir després del partit a donar explicacions, com fan els entrenadors. Té raó, sí. Però encara seria millor que les explicacions les donin a peu de gespa i en directe com, insisteixo, fan els àrbitres de rugbi quan, per exemple, s'anul·la un assaig per algun motiu que no s’aprecia. Què han d’amagar els àrbitres del futbol? Res, oi? Doncs endavant.

De tota manera, més enllà del pèssim arbitratge, reconegut fins i tot a Madrid, cal fer una reflexió. El Barça no és ningú a Europa des que va guanyar l'última Chamions el 2015. Fora de casa i contra els equips grans, va de garrotada a garrotada, esperem que fins a la victòria final. Això fa que, a diferència del Madrid, el Barça no guanyi amb la samarreta cap partit. No el respecten ni els rivals ni els àrbitres ni la UEFA. Per això, malgrat la injustícia, és trist veure com ha tornat el victimisme, ara pels arbitratges, que sempre és un mal negoci a la vida. Si una cosa va ensenyar Pep Guardiola, d’aquí les admiracions i els odis que l’acompanyen, és a guanyar. A ser guanyador. Amb Guardiola, el Barça va tenir l’ambició de ser el millor del món. I Guardiola ha tingut la poca modèstia d’exportar aquest caràcter primer a Munic —on poca falta els feia—, però, sobretot a Manchester.

El Barça de Guardiola va ajudar a un canvi de mentalitat en bona part de la societat catalana. El procés s’entendria menys sense el Barça del Pep. El procés va ser un canvi de mentalitat amb el qual una part decisiva de la societat catalana va treure’s els complexos de sobre

I això és el que el Barça encara no ha recuperat. Aquest caràcter guanyador, aquesta falta de complexos, aquesta ambició, aquest menyspreu pel victimisme. A Joan Laporta el van votar per això. La pancarta a Madrid amb el Ganas de volver a veros és això. Guanyar cada any al Bernabéu era això. Guanyar Champions era això. Amb Xavi i la segona part de Laporta, hi ha brots verds, però encara no ha crescut cap arbre. Sempre he pensat que el Barça de Guardiola va ajudar a un canvi de mentalitat en bona part de la societat catalana. Que el procés s’entendria menys sense el Barça del Pep. Algú pensarà que això és una bajanada. No és el meu cas. El procés va ser un canvi de mentalitat amb el qual una part decisiva de la societat catalana va treure’s els complexos de sobre. El problema és que allò es va acabar de mala manera i uns van seguir el camí d’Urquinaona i els altres de tornar al victimisme. I aquí estem.

I el que li passa ara a una certa Catalunya política és que, de derrota en derrota —no sabem si fins a la victòria final—, li han deixat de tenir respecte. I el que és pitjor, amb l’espectacle d’aquesta setmana, devaluant una institució tan important com el govern de la Generalitat, en lloc de recuperar aquest respecte per part dels rivals, dels àrbitres i de les institucions locals, espanyoles i europees, el que fan és facilitar que els anul·lin gols, que no els xiulin cap penal a favor i que anem caient tots plegats en un victimisme, un cabreig i una tristesa col·lectiva tan perfectament descriptible que preferim desconnectar i ja ens avisaran quan tinguin la bondat de decidir alguna cosa.