Amb tota la patxoca del món, el 10 d’agost d’enguany, el Ministeri de l’Interior va fer públic el seu “Informe sobre el empleo de agentes de inteligencia por parte de la Comisaría General de Información de la Policía Nacional”. El títol, a part de pompós, antidemocràtic i en bona mesura il·legal —doncs suposa una ingerència en el dret fonamental d’associació—, cal situar-lo en el seu context. És conseqüència de la denúncia per la infiltració d’agents policíacs —quelcom temut i en part descobert pels afectats— en organitzacions que, en la millor tradició de l’autoritarisme del qual tant costa desprendre’s, venen a ser considerades de fet com desafectes al règim per pretendre un canvi del sistema constitucional, cosa que no és gens il·legal.

En primer lloc, cal recordar que està emès per un ministeri al cap del qual hi ha un magistrat que acumula tres de les sis condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans imposades a l’estat espanyol en matèria de tortures, en concret per no perseguir adequadament les denúncies presentades per les víctimes. És un aval que deu omplir d’orgull tota l’actuació ministerial. Cal recordar que, com a mínim, una de les condemnes va recaure quan Marlaska ja era ministre de l’Interior i tant ell com el govern espanyol ho van entomar com la cosa més natural del món. Només 3 (o 6)!, pensarien. Un èxit. El context no és només personal. Tenim l’escàndol del CatalanGate, avalat pel mateix Defensor del Pueblo i que només s’ha cobrat la dimissió/destitució de la directora general del CNI de l’època. No oblidem que un dels objectius de l’espionatge il·legal i presumptament delictiu —hi ha diligències judicials obertes—, era espiar els possibles socis del govern espanyol. És de suposar que a la Moncloa pensarien que res millor que obtenir les referències dels possibles companys de converses que per les vies de l’Estat, que sembla que tenen una funció institucional diversa.

S'han donat com a excuses —impossible justificacions— de l’anomalia dos arguments realment ben pobres. Un, el més sofert, és que es tracta de quelcom que fan tots els governs. Dos, que es tracta de prevenir delictes. Cap dels dos arguments se sosté.

El primer és una pura burla al sistema democràtic —una més!—. Potser ho fan tots els governs —o tots els seus deep states, que no és ni de lluny el mateix—, cosa que no justifica que es faci aquí, però en els règims raonablement democràtics, quan a algú l’agafen amb el carret dels gelats plega. Aquí, a Espanya, fins i tot és injust si no es recompensa, com a mínim amb una medalla. Tanmateix, la il·legal base adduïda per la Comissaria General d’informació de Madrid és pura superxeria. S’empara en l’article 11 de la Llei de Cossos de Seguretat de l’Estat de 1986, en concret al seu apartat 1. h), en sentit de captar, rebre i analitzar dades per prevenir la delinqüència.

En democràcia no s’espia qui és legal, sigui amic o contrari. I ara per ara no hi ha cap associació, sindicat o partit il·legalitzat ni la seva pertinença és, per tant, delictiva. Espiar és un vici que palesa l’autoritarisme resilient

Aquí rau la falòrnia de l’argument. Una cosa és captar, rebre i analitzar dades per prevenir delictes; una altra és anar-ho a buscar on no hi ha delictes. Perquè, digui el que digui el comunicat ministerial, les organitzacions —innominades— espiades no han comès com a organització cap acció delinqüencial —on són les actuacions judicials, les condemnes?— ni tampoc els seus integrants com a tals i a l’empara de les dites —innominades recordem— organitzacions.

Que a Catalunya hi ha un ampli moviment independentista, contrari a les previsions constitucionals i que tenen l’interès d’acabar, si és possible, amb l’estat de coses actual, és del tot cert. Però és legal. No només legal: és democràticament sa. Acabar amb l’estat de coses actual és l’objectiu de qualsevol organització política. Des de Vox a la CUP. Però les policies —dominades i/o segrestades pels deep state— només miren esbiaixadament a ens que, a part de la cridòria al carrer, no organitzaren cap derrocament per la força —el que seria delictiu a qualsevol ordenament jurídic— del sistema actual.

L’informe, doncs, és un pur raonament circular: fa actuacions d’intel·ligència —sobre la seva qualitat estalviarem paraules— per evitar delictes; delictes que motiven la intervenció de la intel·ligència; no, però, l’actuació de la policia judicial. Cosa més que greu, si tenim en compte que la intel·ligència policial qualifica aquestes organitzacions d’inconstitucionals, il·legals, violentes i terroristes. Si no ho són, que no ho són, la intel·ligència queda orfe d’objectius. És una clara manifestació d’aquella màxima que la funció crea l’òrgan.

Si la intel·ligència és com la que duia a terme el pare de tots els intel·ligents, l’eximi Villarejo, amb informes inconsistents, forçats, indemostrables, sense continguts originals o transcripció de converses delictivament enregistrades, cal reconèixer que no hi ha gaire perill. La ineptitud de la intel·ligència és tan gran que, sense especials contramesures per part dels possibles espiats, posades en marxa quan la flaire provenia de les clavegueres, els intel·ligents han quedat al descobert.

Però una cosa ha de quedar clara: en democràcia no s’espia qui és legal, sigui amic o contrari. I ara per ara no hi ha cap associació, sindicat o partit il·legalitzat, ni la seva pertinença és, per tant, delictiva. Per això, espiar és un vici que palesa l’autoritarisme resilient, que ni amb lleixiu marxa.