M’he passat la vida mirant de trobar el centre. La paraula té una sonoritat envoltant, gairebé zen, destinada a batejar indrets que emanen saviesa i des d’on es veuen les coses amb la temprança d’un mestre Jedi. En política, per exemple, el centre és la força i el paradís fiscal ideològic per a la gent de dretes que no vol que l’acusin de reaccionària; el lloc ideal per fer i desfer, aixoplugat sota el paraigua de l’equidistància.
I malgrat els esforços, mai he aconseguit arribar ideològicament a aquest nirvana anomenat centre. La meva ment d’addicte confés m’ha convertit en un ésser indisciplinat. M'agradaria ser centrista, però emano una radicalitat de persona ideològicament bipolar. De vegades, soc profundament de dretes i, de vegades, un home desacomplexadament d’esquerres. I sé que si assolís aquest centre idealitzat, aconseguiria disfressar les meves dues fòbies confessades: el madrilenyisme i el colauisme. I dic disfressar perquè, amb la meva ment d’addicte, el centre és com aquell paradís anomenat Shangri-La, una ficció construïda per satisfer la quarta paret i mirar sense que et caigui la cara de vergonya. Aquest centre te’l venen amb l’etiqueta de l’eterna joventut, però quan has de sortir-hi per fer recadus —barbarisme que em recorda els meus avis quan anaven a comprar a l’epicentre de la Garriga—, se’t veuen totes les arrugues ideològiques.
El continent i el contingut de l’article l'hi dec al congrés del PP celebrat a Madrid i, tal com expliquen els periodistes acreditats, ha sigut com una basa d’oli que ha servit per encimbellar el líder suprem Núñez Feijóo i envoltar-lo d’una cúpula de guardaespatlles militants que de centristes i centrats en tenen més aviat poc. Vull dir, que el seu viatge al centre té més d’espeleologia ideològica que d’expedició a Shangri-La; més de viatge al centre de la caverna, que d’un passeig triomfal cap als regnes de l’espiritualitat. I si no em creuen, cantaré seguidament l’alineació de la guàrdia pretoriana de Núñez Feijóo: Miguel Tellado, Alma Ezcurra, Cuca Gamarra, Alberto Nadal, Juan Bravo, Carmen Fúnez, Jaime de los Santos, Noelia Núñez, Elías Bendodo, Borja Sémper i Dolors Montserrat. I un pensament: si tots tenen la fila moral i les capacitats polítiques de Dolors Montserrat, certament són uns veritables saldos. I a tota aquesta tropa de centristes, hi hem d’afegir la nova portaveu al Congrés, una versió femenina de Miguel Tellado anomenada Ester Muñoz. Aquesta figura emergent del PP va menystenir la memòria històrica dient que els 15 milions d’euros que havia gastat el Ministeri de Política Territorial s’havien destinat a desenterrar uns ossos. Només una franquista de tradició podria parlar com un animal carronyer de la memòria històrica dels republicans.
Si no existíssim nosaltres, els catalans infidels, la dreta extrema o l’extrem centre no haurien de fer tants viatges obligats al centre
Amb tota aquesta tropa, el viatge al centre està condemnat a l’èxit. I per demostrar que això va de veres, el primer que han assegurat —en cas de posar la pica en Flandes a la Moncloa— és que garantiran que el català, l’euskera i el gallec passin a un altre centre, el del cubell de les escombraries, eliminant —naturalment— la immersió lingüística a Catalunya. Centrisme purificador aplaudit, m'hi jugo un pèsol, per dos declarats socialistes: el gerro xinès Felipe González i l’escriptor Javier Cercas. El primer, de tant reivindicar ser socialista abans que marxista, ja apareix a totes les travesses com el senyor X de la fachosfera. El segon, de tant blanquejar el falangisme, creu que la ultradreta són els altres. Quina vergonyeta d’entrevista, Javier.
Però si, donat el cas, aquest viatge cap al centre comencés a trontollar, sempre tindran la veu en off de MAR a través de l’ínclita Isabel Díaz Ayuso, o el GPS testicular del PP, el gran José María Aznar, un polític jubilat que ha fet dels seus complexos una arma de destrucció massiva, per redreçar la situació. Aquesta rampoina de pseudoestadista va tan sobrat d’autoestima, que sembla una caricatura del Superlópez més fatxa.
A cop segur, si el viatge al centre fracassa, sempre tindran el comodí dels catalans infidels com jo, obsessionats a portar la contrària a un partit antinacionalista com el PP, per justificar el fracàs. Perquè, no ens enganyem, som nosaltres, els catalans infidels, els que podríem provocar que aquest viatge al centre es desviés i que la política centrista del PP acabés confonent-se amb un extrem centre del color d’una dreta extrema especialitzada, com l’extrema dreta, en perpetrar el genocidi de les cultures i les llengües minoritàries. Les identitats nacionals es construeixen amb un enemic a batre, i si no existíssim nosaltres, els catalans infidels, la dreta extrema o l’extrem centre no haurien de fer tants viatges obligats al centre.
No és la primera vegada ni serà l’última que el PP reivindica i reivindicarà un espai polític que sol servir per salvaguardar les vergonyes extremistes. Serà, però, un viatge de curta durada, que deixarà d’interessar quan Núñez Feijóo i la seva guàrdia pretoriana guanyin les eleccions i puguin governar en solitari o en companyia de Vox. Perquè, ben mirat, el viatge al centre és com una cortina de fum per donar a les polítiques reaccionàries una pàtina de sensatesa paternalista.
A Espanya no hi ha hagut mai un partit de centre tradicional perquè on impera una ideologia tan transversal com l’espanyolisme —un espanyolista d’esquerres és, bàsicament, un patriota equidistant— el centre és un espai massa desdibuixat per recol·lectar-hi vots. Una fantasia, com aquell poema de José Agustín Goytisolo en el qual els prínceps són dolents, les bruixes boniques i els pirates honrats.