"Nosaltres sempre hem estat respectuosos amb la independència judicial. Són altres els que han parlat de la porta del darrere"
Pedro Sánchez
Molts es demanen si hi ha una porta del darrere en la justícia. La que el PSOE denuncia incessantment, però amb trampa propagandística. Les vegades que han portat a col·lació el missatge d'Ignacio Cosidó, el de controlar la Sala II per la porta del darrere. Poques vegades han recordat que és un missatge remès al grup del PP perquè no s'enrabiessin pel pacte a què havien arribat els populars amb el PSOE, en concret amb Dolores Delgado, ministra de Justícia. Un missatge obscè —pornogràfic, si es vol—, tant que algú de dins el va rebentar fent-lo públic, sí, tot i que parlava d'un acord assolit entre els dos grans partits. Quan s'hi fa referència, sol ser per aclarir que els conservadors han controlat aquesta sala en contra del PSOE, que Marchena, que anava a ser president amb l'aquiescència de PP i PSOE, és un puntal del lawfare, i s'obvia que la presidència de la Sala II se li anava a donar a Ana Ferrer. L'eslògan de la porta del darrere.
Les coses que anem sabent potser situen la polleguera i la porta en un altre lloc i no són els jutges els que estan sota el focus. Cada cop és més inquietant el que sabem d'aquesta Fiscalia —de qui depèn?—, que ha estat fagocitada en els seus càrrecs més rellevants pels membres d'una única associació, autodenominada progressista, però que, amb l'avanç del sanchisme, ha esdevingut cada cop més una pota decisiva de les vicissituds d'aquest. Què ha fet i fins on ha arribat una Fiscalia controlada per persones afins a un projecte de govern al qual semblen haver defensat més enllà del que el seu paper tècnic els reclamava? De sospites n'hi ha. Des de la condemna del fiscal general i fins als apunts de les agendes de Leire Díez (àlies la Fontanera) i Santos Cerdán, secretari d'Organització i negociador in pectore de Pedro Sánchez.
A les agendes confiscades a tots dos imputats —segons publica El Confidencial— apareixen sistemàticament contactes amb la meitat dels fiscals de l'Audiència Nacional, la majoria membres de la mateixa associació o amics i residents a Madrid. Tenir un telèfon, em diran, no vol dir res… o sí. Això és el que mira d'aclarir l'UCO en les seves indagacions. Perquè en aquestes agendes dels imputats apareixia el mòbil de María Luisa Llop, actualment fiscal a l'Audiència Nacional, càrrec que va rebre com a premi tan bon punt va aconseguir, des de plaça de Castella i al costat de Pilar Rodríguez —la seva cap—, que el segon termini de l'ajuda a Plus Ultra fos pagat, després que la jutgessa titular l'hagués paralitzat per possibles anomalies i que un substitut fes cas al seu informe i lliurés la pasta. A més a més, va instar el sobreseïment definitiu de l'afer que, si s'hagués acordat, hauria impedit que aquesta es reobrís i que es detingués Julito Martínez, el testaferro de Zapatero, i altres dirigents de l'aerolínia. Sí, aquella causa que ara sabem que és un fangar. Per aquest motiu es va obrir a Llop una investigació a la Fiscalia de Madrid —la que aleshores comandava Almudena Lastra, que va ser testimoni contra Álvaro García Ortiz— després d'aparèixer esmentada en converses incorporades al sumari per si hi hagués hagut influència indeguda i manca d'imparcialitat: "la fiscal en cap és amiga".
En una democràcia, ningú no pot viure pensant que el poden acusar si s'enfronta al poder o el poden exonerar si hi és pròxim
No són les úniques sospites que la Fiscalia havia habilitat un viarany de la porta del darrere. Tenim l'exemple de les reunions de Leire Díez amb Diego Villafañe —factòtum d'Álvaro García Ortiz—, en les quals es devia tractar sobre les denúncies que s'havia encarregat a l'exjutge embogit Sáenz de Tejada presentar per treure la jutgessa Biedma del procediment del germaníssim. O l'intercanvi de correus d'aquest amb el fiscal en cap de Badajoz, que aquest ha aportat a la causa, perquè s'informés de la inadmissió d'una querella contra Leire Díez i Sáenz de Tejada i, a més, s'intentés castigar l'acusació popular denunciant en comptes de castigar els denunciats. Tot això ho analitza en la seva causa amb cautela el jutge Pedraz.
I de què devia parlar a les seves cites Santos Cerdán —un polític de raça del sanchisme amb grans contactes al País Basc— amb el fiscal de l'Audiència Nacional encarregat dels afers de Vigilància Penitenciària i, per tant, dels tercers graus i dels beneficis penitenciaris que el govern basc atorgava als presos d'ETA i contra els quals es podia recórrer davant d'aquest tribunal? El mateix Cerdán que va greixar els pactes amb Bildu, abans de negociar l'amnistia, i que està implicat en tot això del "cupo vasco", que no tracta d'autogovern, sinó d'autocorrupció.
O prenem el viarany del darrere que ens va mostrar Juan Lobato en portar al notari els seus missatges amb la Moncloa, en els quals li van fer arribar el famós correu de l'advocat de la parella d'Ayuso a la Fiscalia per demanar un acord. Aquell error de lletrat novell que deia: "S'han comès, en efecte, dos delictes fiscals". Com i per què estava a la Moncloa aquest correu, de manera que des d'allà va ser tramès a primera hora del matí a Juan Lobato perquè l'exhibís a l'Assemblea? Això per no parlar de les engrunes de pa que semblen portar fins a Santos Cerdán en la filtració d'aquesta mateixa comunicació a alguns periodistes.
A hores d'ara ja hi ha massa indicis i dades tèrboles per demanar-se què ha estat fent la cúpula progressista fiscal per defensar els interessos del govern suposadament progressista. Sabent, com sé, que la majoria estan connectats no només per uns principis ideològics forts i comuns, sinó també per amistats molt estretes i, pel que s'ha vist, per interessos molt marcats. I això només és el que ha anat apareixent en els casos investigats. Fa por pensar a qui van poder oferir prebendes, a qui van poder incriminar, a qui van poder negar l'acord que a qualsevol altre donarien. El que sabem ens obre la sospita al que encara no hem conegut.
Sánchez volia donar-los el monopoli de l'acció penal. Com si amb aquest panorama no pogués sospitar-se per a què el farien servir. Una Fiscalia sota sospita és un perill per al ciutadà. Si alguna cosa ha de regenerar-se a les pròximes legislatures és això, perquè, en una democràcia, ningú no pot viure pensant que el poden acusar si s'enfronta al poder o el poden exonerar si hi és pròxim. A tall d'exemple, l'indult sobre la taula del ministre. Com a porta del darrere, és una de les més perilloses. Hauran de ser els jutges els que purguin en part el que ha passat d'amagat, però l'ensurt el portem a sobre tots.