Hom pot preguntar-se si fa tan sols un lustre TV3 hauria emès un concert de Joan Manuel Serrat, malgrat tractar-se de l'últim. Entre el públic que es va congregar en el Palau Sant Jordi el passat dia 23 de desembre, tercer de les trobades amb tal motiu, no només es van poder veure socialistes més o menys coneguts, cosa prou previsible per la filiació política del Nen del Poble-Sec (una de les seves cançons va ambientar un espot de la campanya de Carmen Chacón en les últimes generals a les quals es va poder presentar) sinó també "comuns" com Jéssica Albiach, tots ells amb voluntat manifesta de ser vists en l'única ocasió de les tres en què l'esdeveniment va ser gravat. Els republicans més significats, president al capdavant, havien acudit a la convocatòria del dia anterior, potser per evitar-se el tràngol de presenciar el crit de "en castellano" que es va sentir ja avançada la nit i que va motivar un canvi d'idioma en un dels discursos que va realitzar Serrat per emmarcar les cançons que anava desgranant.

Sí, jo també ho vaig escoltar, tota la vida el cor dividit entre Llach i Serrat, amb ambdós i una guitarra vaig superar un cert assetjament escolar (llavors no s'anomenava així) sofert durant el batxillerat. Em resultava, doncs, impossible no presenciar el seu últim espectacle, encara que comparteixi amb certes crítiques que faltaven alguns dels seus millors temes i que en els que es van oferir no sempre semblaven allotjar-se unes intencions neutrals d'oferir art, potser perquè l'art, com la ciència, gairebé mai és neutral. Se'm va semblar més aviat, amb una fredor curiosa, afectuosa i meditada, un acte a més glòria de Pedro Sánchez que, complagut i acompanyat del ministre Iceta i de la seva dona, ocupava un lloc a les grades que dubto molt que hagi pagat.

Tot estava mesurat i ben mesurat, com allò del reportatge allargat durant setmanes amb què Victoria Prego va fer als anys 80 un repàs de la transició per a, com ens va explicar Huertas Clavería a una conferència impartida en els 90 a la Universitat Pompeu Fabra, apuntalar un període que va des d'un rei que Franco va nomenar successor seu al Felipe González que va encimbellar la població, tràmit una contundent majoria absoluta.

La "Catalunya sencera" a la qual es refereix en tantes ocasions Pere Aragonès era la que es trobava asseguda al Palau Sant Jordi. Però ni és tot Catalunya, ni sens dubte és la mateixa Catalunya a la qual ells s'hi haurien referit fa molt poc temps. És senzillament la Catalunya del tripartit. Perquè ara l'objectiu és expulsar definitivament del poder a una part de l'independentisme, trobar en les aliances amb socialistes i comuns un espai en el qual competir per la presidència, però sense fer-se mal. El mal s'ha de fer a aquest quart en discòrdia, eliminar-li l'oxigen de qualsevol aliança s'ha convertit en el camí per a la mutació. No són conscients els republicans que l'abraçada d'os socialista és perillosa. Ja va ocòrrer en el passat i van encimbellar Maragall i Montilla a la presidència de la Generalitat. Llavors ERC venia de la irrellevància, però ara són els altres els que no tenen res a perdre. "Cop a cop, vers a vers." A cop d'emoció es va obrint camí la idea del tripartit. El concert, un vers més.