Pocs mesos després de la promesa socialista (és a dir, d’un futur incompliment) del traspàs de Rodalies a Oriol Junqueras, hem vist com el ministre Óscar Puente afirmava que d’altres comunitats també podran beneficiar-se d’aquest suposat privilegi ferroviari. Com ja va passar després de l’aprovació definitiva de l’Estatut i la posterior retallada del Constitucional, a Espanya li ha agafat una frisança federalista seguint aquell lema que l’Enric Juliana resumí en la frase “nosotros no vamos a ser menos.” Els lectors més veterans recordaran com la traducció d’aquesta espècie de federalisme basat a igualar l’aposta catalana va produir situacions autènticament vodevilesques, com ara la suspensió pel TC d’alguns articles de l’Estatut català que tenien una redacció pràcticament exacta en altres corpus legals. El federalisme repartia tot el cafè: per a nosaltres, sense cafeïna.
La investidura de Pedro Sánchez provocarà un fenomen similar. El president espanyol ja té el beneplàcit europeu perquè Espanya vagi descentralitzant-se encara que sigui al preu d’una dreta cada dia més trumpista. En el fons, a Sánchez ja li va bé que la turbocentralitat de Madrid perdi un cert pes decisori, perquè el nucli dur del PP i de Vox es troba al quilòmetre zero. Europa també ha aprovat la qüestió de l’amnistia car la majoria d’eurodiputats, diguin el que diguin, estan farts de la presència de Carles Puigdemont al parlament de Brussel·les (ja s’hi poden fotre fulles, perquè sembla que l’antic president tornarà a presentar-se a les eleccions del Vell Continent, sobretot per evitar que, arribat a casa, els conciutadans li recordem com ens ha pres el pèl) i també perquè saben que una negociació política oberta allunyarà la qüestió catalana dels tribunals europeus.
Qui realment necessita un procés de verificació són els partits independentistes. Cal que les formacions nostrades palesin la distància entre els compromisos assolits al Parlament i que s’admetin tots i cadascun dels consegüents incompliments
Les negociacions entre Junts i el PSOE que han començat a Ginebra (amb verificador inclòs) són només romanços amb els quals Sánchez intentarà salvar els mobles de l’antiga Convergència. Amb Esquerra sota control i el govern d'Aragonès en perpètua migdiada política, a les elits madrilenyes només els queda recuperar la vella CiU regalant una sortida política mitjanament digna a Puigdemont i afavorint que els convergents vagin purgant el partit d’aparents unilateralistes (la futura defenestració d’Aurora Madaula de la mesa del Parlament i la no inclusió del lawfare en l’amnistia van en aquesta direcció, i això només és el principi). De fet, i com va dir Artur Mas en una de les poques afirmacions mínimament sinceres que li hem sentit mai, si Espanya vira finalment a la dreta, el principal beneficiari de l’indult general serà el successor de Feijóo.
A mi tot això del verificador (que recorda a l’altra verga en vinagre de debat que tinguérem sobre el relator, després de l’1-O) em fa moltíssima gràcia. Perquè, de fet, qui realment necessita un procés de verificació són els partits independentistes. Primer, en un sentit literal: cal que les formacions nostrades palesin la distància entre els compromisos assolits al Parlament (i, per tant, amb la ciutadania) i que s’admetin tots i cadascun dels consegüents incompliments. Segon, com a derivada d’això (dispenseu; fent arguments amb numerets semblo el plom d’en López Burniol) s’imposa que, una vegada amnistiats, els principals responsables dels incompliments abandonin ben prest la vida política i tinguin la bondat de retirar-se a escriure llibres que paguem entre tots, com fa Quim Torra. I tercer, que reconeguin explícitament la submissió plena al marc constitucional.
Tot aquest procés de verificació ens resultaria molt més útil i, de pas, ens estalviaríem uns quants calerons amb vols i sopars a Ginebra. Que a Suïssa, ho saben el cunyat nadalenc i l’Anna Gabriel, fins i tot un cafetó se t’enfila als cinc euros.