Entrem en la darrera setmana de campanya electoral. Cap dels debats que he pogut seguir m’ha interessat gens ni mica. L’acumulació de banalitats cansa. O si més no, em cansa a mi. Les campanyes electorals només interessen al microcosmos politicomediàtic, que es retroalimenta amb els titulars que fabriquen els assessors o bé amb les pífies dels candidats, que són moltes. És insostenible pretendre mantenir l’atenció de la gent amb una colla d’estaquirots que monologuen, menteixen i sempre volen tenir raó. Potser arribarà el dia que els polítics entendran que per enfortir la democràcia cal que canviïn d’actitud i es deixin estar de debats televisats que tenen una quota de pantalla ben petita. Cada dia estic més convençut que el cinisme del conservador Winston Churchill ha fet molt de mal a la política democràtica. Els seus imitadors s’han convertit en una plaga.

Diumenge que ve s’acabarà el xou i es retiraran dels carrers els pocs cartells que ara s’hi veuen. L’endemà caldrà acceptar el veredicte de les urnes sense oposar-hi més resistència que els laments dels perdedors. De moment, les enquestes prediuen el triomf d’Ada Colau, a pesar que hagi desnacionalitzat la capital catalana. La tercera onada de l’enquesta del diari Ara, publicada ahir, mostrava que Colau ha anat recuperant el terreny perdut a les enquestes i arriba a l'última setmana de campanya amb moltes opcions de revalidar l'alcaldia. Fa temps que ho pronostico. Si les eleccions ja s’haguessin celebrat, l’enquesta indica que els comuns haurien aconseguit un 20,5% dels vots i entre 9 i 11 regidors. La candidata dels comuns hauria superat en més de dos punts Jaume Collboni i Xavier Trias. Els socialistes i Trias, que amaga les sigles del seu partit per reivindicar-se com un convergent de tota la vida, haurien empatat en la segona posició, amb el 18% dels vots i entre 7 i 9 regidors al consistori.

Sembla que Collboni va perdent pistonada i no assolirà superar ni Colau ni Trias. La polarització que ha propiciat el candidat, malgrat tot, de Junts ha tingut dos efectes. Per una banda, ha perjudicat els socialistes, perquè l’establishment, que per norma general està més aviat situat a la dreta, veu en aquest Trias descafeïnat, tènuement sobiranista i opositor acèrrim de Colau una millor garantia, millor que Collboni, per tornar a les plàcides aigües de l’oasi català. És normal. Inclús hi ha socialistes que ho reconeixen en privat. Al capdavall, el PSC forma part de la coalició governamental espanyola integrada pels aliats de Colau a Madrid que malda per tornar a la “normalitat”. El PSC ha hagut d’encarar les eleccions amb la falsa dicotomia que ells no han format part del govern municipal de Colau quan en realitat han estat el seu principal suport. Sense ells, i la crossa d’Esquerra, Colau hauria patit molt més per imposar el seu model de ciutat. No sé què passarà, però em fa l’efecte que Colau ha demostrat més coherència davant d’uns electors barcelonins sociològicament esquerrans, per als quals Collboni és poca cosa.

Guanyarà Colau perquè el debat sobre el seu model de ciutat s’ha convertit en el centre de la disputa electoral; les alternatives que proposen els altres partits són, per al gran públic, una incògnita. El “fora Colau” no és prou argument per mobilitzar l’electorat

Si un fa un cop d’ull als resultats electorals dels darrers quaranta-quatre anys, està clar que Colau és la candidata del corrent majoritari a Barcelona. El mainstream que arrasa a la capital catalana és esquerrà i ja li estan bé les superilles, les vies verdes, els carrils bici i la no ampliació de l’aeroport. El discurs anticapitalista s’imposa entre les classes mitjanes més o menys populars i als barris tradicionalment obrers. Si llegeixen el reportatge publicat per Laura Cercós Tuset en aquest diari ho constataran. I això que el 2019 Esquerra, amb un discurs semblant al dels comuns, va aconseguir superar Colau perquè es va imposar als barris de la classe mitjana adinerada. El PSC no en va tenir prou mantenint la majoria en els barris més obrers. Aquest és el segon efecte que ha provocat Trias. Ha reactivat l’electorat progressista que, sobiranista o no, no vol que tornin els “convergents”. Els de l’espoli del Palau de la Música.

Si Colau conserva el que ja tenia i obté el vot, per entendre'ns, de la Vila Olímpica, Sagrada Família o Sants, que el 2019 va caure en mans d’Esquerra, ja ho tindrà fet. Com que els republicans han punxat estrepitosament amb el candidat, i han hagut d’afrontar la campanya amb un partit desinflat, que només sap recórrer a la demagògia de Junqueras per engrescar la penya, segurament els comuns podran guanyar-los en els barris on el 2019 els “groguets” van quedar en primera posició. Per això guanyarà Colau, perquè el debat sobre el seu model de ciutat s’ha convertit en el centre de la disputa electoral. Les alternatives que proposen els altres partits són, per al gran públic, una incògnita. El “fora Colau” no és prou argument per mobilitzar l’electorat. Tal vegada Trias convenci alguns dels electors de Pedralbes, Sarrià, les Tres Torres i el dels dos Sant Gervasi, el de la Bonanova i el de Galvany, que són els barris on el 2019 va guanyar Ciutadans, el partit que, precisament, va fer alcaldessa Colau amb els vots del xenòfob Manuel Valls. Però difícilment el gruix d’aquests electors confiarà en Trias, perquè el candidat de Junts ha hagut de fer uns quants equilibris per no perdre l’electorat independentista que seguia Puigdemont i que no comparteix la dèria de Trias de reivindicar-se com a candidat de l’establishment i de declarar-se poc o gens independentista.

Estem arribant al final de la campanya. Una part de l’independentisme fa crides a l’abstenció per demostrar als jerarques de l’1-O la decepció que els han causat. Fins i tot la nova victòria de Puigdemont des de l’exterior, aquest cop a l’ONU, amb el dictamen de la Comissió de Drets Humans sobre la violació dels seus drets parlamentaris —i, per tant, democràtics— per Espanya, ja no és suficient. El crit de “Puigdemont, el nostre president” cada dia és menys audible, sobretot perquè el seu partit l’ha silenciat. Tot això s’ha acabat. A més, Trias no és Puigdemont ni de lluny. Almenys no ho és per als electors que rebutgen tornar enrere. Fa uns dies vaig parar l’orella en una cafeteria perquè em va interessar la conversa que mantenien dues dones de mitjana edat. Eren fervents puigdemontistes. La meva sorpresa va ser quan una d’elles va dir: “Encara que l’avali Puigdemont, no penso votar Trias”. Glups! “Gent com Trias—va continuar la dona—, que suposadament eren del partit de Puigdemont, el 30 de gener de 2018 es va aliar amb Esquerra per impedir la seva investidura”. Em va sorprendre tanta finor analítica. Sobretot, perquè servidor té proves ben palpables que això va anar així. La traca final va ser quan l’altra dona va dir, sense embuts: “Crec que votaré en blanc”.

Dilluns que ve en sentirem a parlar.