L’inici gairebé immediat d’una nova campanya electoral ho distorsiona tot. Els partits tradicionals posen en marxa la maquinària de propaganda que bombardeja els ciutadans amb tota mena de demagògies. El dimarts posterior a la Setmana Santa vaig assistir a un esmorzar amb l’alcaldessa Ada Colau, organitzat per Nueva Economía Fórum, i Jordi Amat, presentador de la candidata dels comuns, va llegir-nos una peça literària digna de millor causa. Els oripells de l’Hotel Palace devien quedar impregnats de l’encens santificador que va distribuir sobre l’alcaldessa qui, amb la mateixa passió, ha deixat escrit que el procés ha estat una “confabulació d’irresponsables”. Com que les eleccions del 28 de maig són de caràcter municipal, resulta fàcil esquivar la política i fer cants celestials a les noves àgores que són els carrers pacificats per Colau, mentre t’oblides que ella és avui alcaldessa perquè el 2019 va pispar-li l’alcaldia a Esquerra, primer partit en aquelles municipals, amb els vots del xenòfob francès Manuel Valls. El 2015, l’aleshores alcalde Trias va ser bombardejat per les clavegueres de l’Estat per debilitar-lo. Colau se’n va aprofitar i va arribar a l'alcaldia, per dir-ho suau, amb trampes. Atès que no tinc detectat que Jordi Amat sigui precisament un home ideològicament molt d’esquerra, vaig pensar que un elogi tan desmesurat, buit de política i tan desmemoriat, responia tan sols a un encàrrec, a les afinitats electives que porten a fer amics entre els enemics dels teus enemics.

És un dels molts exemples que hauria pogut esmentar de persones reciclades en el postprocés. Per ser justos, Jordi Amat no ha estat mai un fervent independentista i abans de l’1-O ja estava en contra del procés. No li ha calgut fer el ridícul com altres articulistes i opinadors propers a CDC, que han hagut de passar a tota màquina de considerar-se puntals de la “confabulació” processista a cops de colze a sermonejadors de la “normalitat” repressora actual, que passa per alt la persecució política dels que desprenen l’olor de sofre que fan els puigdemontistes. Els conversos cristians també havien de renunciar a Satanàs. En un altre temps, quan la Fundació Ramon Trias Fargas era el col·lector per on entraven els diners a CDC, tots ells s'asseien a la gran taula de menjador de la sala que en deien de les tietes. Hi anaven convocats per Antoni Vives, llavors director de la Fundació i que després va ser el segon de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona. Eren dinars per a joves exhibicionistes. Tothom té dret a evolucionar, i uns ho fan més ràpidament que altres. Però potser està bé recordar-ho.

En l’esmorzar al Palace, Colau no va deixar cap canya dreta. Va rodar el cap de Trias, que evidentment s’ha convertit en el seu oponent fàcil de caricaturitzar, per començar perquè ell ha optat per presentar-se com el candidat de la dreta autonomista anti Colau. Em vaig mirar el regidor Jordi Martí Galbis, assegut en una taula del costat, i vaig pensar que sí, que aquest home representava el passat, atès que és regidor des del 2011, pertany al cercle convergent de Germà Gordó, l’artífex del 3%, i ara és el cap de campanya de Trias.  Ho he escrit i ho torno a escriure, Trias no serà alcalde perquè el pitjor enemic és ell mateix i la candidatura convergent que ha muntat. A més, el 25 % dels militants de Junts que van anar a votar (la participació només va ser del 30%) per ratificar o no la candidatura, s’hi van mostrar contraris i ja veurem si estan disposats a fer campanya a favor d’algú que, dia sí, dia també, diu que cal podar Junts d’independentistes.

També va rebre, és clar, Jaume Collboni, el cap del partit que encara ara governa amb Colau a l’Ajuntament de Barcelona. En això té raó Colau, no es pot repicar i anar a la processó alhora. Fer campanya contra Colau mentre tens a les teves mans part del pressupost municipal i tu has estat corresponsable de les polítiques dels darrers vuit anys, és per prendre’s de broma el candidat que ho fa. Però la política catalana ja té aquestes anomalies. Ningú té sentit del ridícul i suposo que a Collboni li caldrà recórrer a Pedro Sánchez per no quedar descavalcat. Em mirava el regidor Jordi Martí Grau, un polític criat en les entranyes del PSC i nineta dels ulls de Ferran Mascarell, si bé ara és el manobre de Colau, i pensava que el reciclatge és una característica de la modernitat líquida. Per això el discurs de Colau pretenia usurpar la glòria passada de Pasqual Maragall, a qui ella combatia quan era activista i no alcaldessa. Qui va rebre de valent va ser l’antic alcalde del PSC, Joan Clos, que per a Colau és avui dia l’agent tòxic dels fons voltors. Com que havia perdut la pista de Clos a Nairobi el 2010, quan era director del Programa de Nacions Unides per als Assentaments Humans (ONU-HABITAT), amb rang de Subsecretari General de Nacions Unides, activitat per la qual va ser guardonat el 2016, vaig haver de buscar què feia ara.  El “delicte” de Clos és que el 2020 va ser nomenat president de l’Asociación de Propietarios de Viviendas en Alquiler (Asval), impulsada per les grans immobiliàries, amb l’objectiu d’impulsar un pla d’habitatge social amb fórmules de participació entre el sector públic i el privat. Si el tingués davant, em tornaria a mirar Jordi Martí Grau i li preguntaria què pensa de veritat de les paraules de Colau sobre l’alcalde que ell va servir, del 1999 al 2013, com a gerent de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), i defensava coses com aquesta. Insisteixo, tothom té dret a canviar, però potser no tant.

Colau no va parlar en cap moment de l’altre Maragall, el candidat d’Esquerra. Ni una paraula a favor ni cap en contra. Em va estranyar, si els he de dir la veritat, perquè si bé el candidat d’ERC és un ancià i electoralment no és cap bombó, Esquerra pretén competir amb els comuns per veure qui té l’honor de representar millor la “true left” catalana. En el míting de presentació del candidat dels republicans a Santa Coloma, Junqueras va gosar dir que ells eren els hereus del PSUC. Si Francesc Macià i Lluís Companys aixequessin el cap, s’haurien espantat i es preguntarien si Junqueras estava parlant del mateix partit que ells havien fundat el 1931. L’arbre genealògic dels comuns inclou, indubtablement el PSUC, un partit que no ha estat mai independentista. La genealogia d’ERC no ha estat mai aquesta, perquè té l’independentisme en el seu ADN, l’utilitzi més o menys segons qui sigui majoritari a la direcció, perquè Estat Català va ser-ne una de les branques fundacionals. Però, vaja, tothom té dret a canviar i que de tanta cirurgia estètica et quedi una cara que no reconeguis ni tu mateix. També podria ser que Colau no esmentés Maragall perquè és millor no molestar qui tu ja saps que és el teu aliat perquè t’ha votat, sense obrir boca, els pressupostos i la majoria de les polítiques que tu has plantejat. El 28 de maig, Esquerra viurà a Barcelona un temps d’incertesa perquè, a diferència de Trias, no pot aglutinar el vot anti Colau. Les declaracions de Janet Sanz en una entrevista recent ajuden a entendre-ho. Per a la segona tinent d’alcaldia i número tres de Barcelona en Comú, després de les eleccions cal repetir el model de l’actual mandat: “A la pràctica, hem funcionat com un tripartit, amb ERC”. Començo a creure els qui fa temps que pronostiquen que guanyarà Colau.