Durant tots els anys de procés i postprocés, l’esquerra catalana parlamentària, ERC i la CUP, van alimentar la ficció que els comuns —i Podemos, i derivats— podien ser un aliat per a la causa independentista. Fent-ho, alimentant aquesta ficció, en realitat van alimentar la possibilitat d’una Espanya plurinacional en què els interessos dels espanyols no es giraven contra els catalans. Ni els discursos oficials del procés —basats en un anhel de democràcia i de drets civils desnacionalitzats— ni els discursos oficials del postprocés —pacificadors, escombrant cap a l’eix social per pur temor— van voler desfer la ficció que una altra Espanya és possible. L’esquerra espanyola ha estat sempre el cavall de Troia d’aquesta idea, i l’esquerra —i una part de la dreta— catalana ha fet de més i de menys pensant-se que comptava amb adeptes dins del sistema de partits i l’estructura administrativa, cultural, lingüística, judicial i econòmica de què deien voler-se independitzar. L’esquerra catalana va procurar jugar-se aquesta ficció a favor per justificar la reculada, la van fer servir d’excusa per explicar per què no estaven fent allò que havien promès que farien. Buidada la idea d’independència, ara era el moment de teixir aliances d’esquerres. Però els espanyols, a l’hora de la veritat, sempre fan d’espanyols. Aquesta és l’aliança que mai no fan saltar pels aires.

Aquests dies Podemos ha envestit contra els catalans. Podríem fer veure —com han fet els socialistes per no haver de posar-se la paraula catalanofòbia a la boca— que tot plegat es tracta d’una campanya per desprestigiar els Mossos, un menyspreu institucional, però faltaria perspectiva. L’espanyolisme de l’esquerra espanyola sempre s’ha ocupat de confrontar la lluita de classes —o qualsevol lluita de l’esquerra— amb la lluita per a l’alliberament nacional. Ho fan amb un joc de contraposicions que l’esquerra catalana normalment s’empassa, i ara toca vincular catalanitat i racisme —o confrontar catalanitat i antiracisme— valent-se de les velles tàctiques de l’opressor, fent que la catalanitat sigui sospitosa d’allò que, en funció del posicionament polític, sigui considerat el pitjor crim. Davant l’onada reaccionària i xenòfoba, els catalans som sospitosos de xenòfobs pel simple fet de voler decidir com a catalans. O de voler continuar sent-ho. És una associació que l'espanyolisme furibund de Ciutadans sempre va fer servir de manera deixondida. Catalanitat i anhel d’autogovern implica sospita, fins i tot per a l’esquerra espanyola. També per a l’esquerra espanyola. Sempre, per a l’espanyolisme. De dretes o d’esquerres, la intenció és desarmar ideològicament el nacionalisme català perquè, arribat el moment, no li quedi res amb què defensar-se. I fer, així, que l’única posició política moralment acceptable sigui la de renunciar a tot el que impliqui ser o semblar nacionalista català per a renunciar, així, a l’eterna sospita. A l’esquerra catalana no hi falten submisos.

Els espanyols, a l’hora de la veritat, sempre fan d’espanyols

Durant els anys del procés i, sobretot, del postprocés, uns han fet veure que es creien l’Espanya plurinacional i els altres han fet veure que es creien que els altres se la creien, i tots tan amics. Això ha estat així en la mesura que Podemos ha necessitat la complicitat política d’ERC —i de la CUP— per estabilitzar Espanya i ERC —i la CUP— han necessitat els comuns per estabilitzar Catalunya. La ficció cau ara perquè la feina està feta. Perquè les renúncies nacionals d’uns i l’ambició de tocar poder dels altres han arribat al seu cap de carrer. El pacte de ficcions, però, no ha estat del tot reeixit per a les dues parts. A Madrid, ERC s’ha convertit en una crossa completament absorta pel sistema de partits espanyol. La distància ideològica amb l’esquerra espanyola en termes nacionals és mínima i se’ls fa impossible reivindicar qualsevol victòria que aquesta absorció hagi pogut significar per als catalans. A Catalunya, les renúncies d’ERC són tan òbvies i el record del govern del 80% massa recent per obviar que han estat el pont vers el govern del PSC. Els seus estirabots contra l’esquerra espanyola essent espanyolista no tenen cap credibilitat, Oriol Junqueras fent-se el milhomes amb Pablo Iglesias no té cap credibilitat, perquè totes i cadascuna de les seves renúncies polítiques han adobat el terreny perquè l’esquerra espanyola pogués ser obertament espanyolista sense trobar resistència. La CUP, en tot això, no ha sabut —o no ha volgut— fer d’oposició, perquè no ha volgut posar en escac una base dividida.

Ara la realitat és crua, però és més honesta. Pablo Iglesias pot retreure la seva visita a la presó a Oriol Junqueras per distanciar-se del PSOE i semblar una alternativa —per poder continuar fent de Podemos, vaja—, i Oriol Junqueras fa la toia —en castellà— perquè no pot tornar-s’hi. Perquè l’esperança de poder fer reformisme espanyol l’ha engolit fins a tal punt que el té lligat de mans i peus, també quan l’humilien. L’esquerra espanyola té captiva la part de l’esquerra catalana que sempre està disposada a renunciar a ella mateixa per no semblar ves a saber què. Els espanyols sempre procuren tenir psicològicament segrestats els catalans perquè això que passa a l’esquerra passa a l’engròs, però és a l’esquerra espanyola en què la hipocresia d’uns i l’esperança dels altres és tan evident que es fa impossible de creure. I de fet, és bo que sigui així: és bo que la sorpresa sobreactuada d’una part de l’esquerra catalana no tingui credibilitat, perquè vol dir que la dinàmica de submissió —aquesta vegada, vinculant xenofòbia i catalanitat— sobre una part dels catalans no té poder. El seu xantatge ideològic no és útil quan encara et queda una mica d’autoestima. La seva Espanya plurinacional de cartró pedra es fon quan ja no necessiten els catalans per lluitar contra el feixisme, quan és més útil electoralment que els feixistes siguin els catalans. Ara la realitat és crua, però quan tornin a necessitar parlar d’aliances a l’esquerra i de fraternitat, quan les lluites compartides els tornin a ser avantatjoses, si l’esquerra catalana no ha fet la feina, si no s’ha sumat a un discurs nacionalment fort i desacomplexat, l’esquerra catalana tornarà a alimentar totes les ficcions que mantenen Catalunya lligada a Espanya.