Veneçuela, punt calent

En el programa Punto Rojo (un programa d’especials que estic fent per a una cadena que s’emet a tota Amèrica Llatina), vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar Maria Corina Machado, poc abans de rebre el Nobel de la Pau. D’aquella conversa rescato la idea-força que batega en el moviment opositor veneçolà, però també a tota la regió: “Veneçuela és avui un hub criminal i cal transformar-lo en un hub energètic”. És a dir, si cau el jou de les xarxes criminals que mantenen el règim dictatorial de Maduro, l’ideal de convertir Veneçuela en un motor econòmic de tota l’Amèrica Central i del Con Sud és un objectiu abastable. I aquest objectiu, lògicament desitjable per als milions de veneçolans que pateixen l’opressió política i la depressió econòmica que ha imposat el règim, és també clau per a l’estabilitat de tota la regió.

Els fets són inapel·lables i destrueixen els mites que determinades esquerres varen crear per tal de justificar l’etern suport a la dictadura cubana, i han reciclat a l’hora de justificar el despotisme bolivarià. Des de l’arribada de Chávez el 1999, la destrucció sistemàtica de tots els drets civils i polítics (amb més d’un miler de presos polítics) ha anat acompanyada d’una greu crisi econòmica i una degradació terrible de la vida quotidiana, que ha implicat l’exili de nou milions de persones. Però, alhora, Veneçuela ha esdevingut el punt de convergència de diverses organitzacions criminals, especialment vinculades a les activitats delictives de la droga, fins al punt de consolidar una de les organitzacions de crim organitzat més perilloses del continent: el Tren de Aragua. Tipificada com una “organització terrorista estrangera” pels Estats Units i considerada per InSight Crime com una de les bandes més perilloses del continent, amb ramificacions al Perú, Xile i Colòmbia, ha estat notícia aquests dies per la detenció de 13 membres que operaven a Espanya, 9 dels quals a Catalunya. Ateses les seves profundes implicacions amb el règim, no és estrany que Veneçuela sigui considerada directament un narcoestat.

A la criminalitat organitzada i la corrupció sistèmica, i gràcies als pactes amb l'Iran, se suma l’activa presència de membres de la guàrdia revolucionària iraniana i de les forces Quds, que es mouen per tot el continent gràcies als passaports atorgats pel règim de Maduro, i han aconseguit dominar la Triple Frontera. La fusió entre les xarxes de Hezbollah a la regió i les xarxes narcos és una evidència que la DEA persegueix des de 2008. A tot plegat cal afegir-hi el domini de la intel·ligència cubana en l’entramat del règim, responsable tant del disseny repressiu com de la seva aplicació. Cuba ajuda a la tirania veneçolana, a l’hora que en viu, en un procés vampíric sense el qual el règim cubà no podria sobreviure.

El terratrèmol de la caiguda del règim, i el seu efecte alliberador, tindrà uns efectes sísmics directes a Cuba i Nicaragua, però també a tota la regió

Per acabar de fer el quadre del desastre que significa el règim, cal afegir-hi la desestabilització que ha creat a tot l’entorn (a banda de la seva influència en tot l’eix bolivarià), especialment a Colòmbia, Equador i Perú, on s’han disparat de manera molt alarmant les activitats delictives, la inseguretat i els homicidis. Em deia no fa gaire l’expresident de Colòmbia Andrés Pastrana que la bolivarització de Colòmbia i el mimetisme de Petro amb Maduro havien portat el país a una situació d’emergència democràtica. Les dades ho avalen: a banda de perdre regions senceres en mans de grups criminals, s’ha disparat la xifra de producció de droga a dimensió gegantina. L’Informe Mundial de Drogues de 2024 parla de 253.000 hectàrees de coca, un augment d’un 9% respecte a l’any anterior. “Estem tornant als temps de Pablo Escobar”, m’assegura alarmada Íngrid Betancourt.

En aquest punt, la pregunta és obligada, si més no en els cercles democràtics del continent: com fer caure el règim? La resposta de les urnes ja no serveix, atès que l’oposició va guanyar democràticament de manera rotunda, i el règim va robar les eleccions amb total impunitat. Si no cau per les urnes, quines són les vies? I és aquí on estan obertes totes les opcions, des de la insurrecció interna, fins a la intervenció nord-americana, que ja ha enviat operatius militars de primer nivell: d’una banda, el desplegament de 10.000 soldats al Carib, juntament amb una desena de vaixells de la Marina i l’arribada del poderós portaavions Gerald Ford; de l’altra, l’arribada de tres avions d’atac fortament armats a l’aeroport de El Salvador, entre d’altres el poderós avió de guerra AC-130J Ghostrider. La qüestió és si tot aquest operatiu és preparatiu d’un atac o dissuasiu, i segons Trump, la decisió ja la té presa, resposta que també forma part del joc dialèctic intimidatori.

A l’espera de veure com avancen els esdeveniments, es poden afirmar algunes coses: una, que la carpeta Veneçuela s’ha obert als EUA, i la decisió de fer caure el règim és determinant; dos, que l’oposició està preparada per fer una crida a la població, i, segons els seus dirigents, tenen la capacitat de fer un procés insurreccional; i tres, que hi pot haver una combinatòria de forces internes —insurrecció— i externes —intervenció— per aconseguir la caiguda de Maduro. En aquest punt, la gran incògnita és saber què farà Rússia, la principal aliada de Veneçuela, amb un Maduro tòxic, que ja és més problema que solució per als seus interessos. Putin farà un Assad, i no mourà peça com va fer a Síria, o s’implicarà i tot escalarà? Sigui quina sigui l’opció, a la Situation Room de la Casa Blanca ja deuen conèixer la resposta...

En tot cas, el que sembla clar és que ha arribat el “moment Maduro”, i si finalment passa, el terratrèmol de la caiguda del règim, i el seu efecte alliberador, tindrà uns efectes sísmics directes a Cuba i Nicaragua, però també a tota la regió. És possible que estiguem a les portes d’un nou paradigma, semblant al que s’està produint a Orient Mitjà, un canvi de mapa polític, social, econòmic i humà que pot donar esperança a una població molt torturada. En tot cas, l’oposició veneçolana —i també la cubana— ho té clar, i així m’ho expressava un membre del Comando de Venezuela ( #ConVzla), la plataforma de María Corina Machado: “El procés ha començat i ja no s’aturarà. Estem vivint l’inici del final del règim”.