Es miri com es miri, la llei d’amnistia suposa una desautorització del Poder Judicial. De fet, aquesta és la seva gràcia. Aprovant la proposició de llei, el Congrés dels Diputats reconeix tàcitament que els jutges van abusar de les seves prerrogatives —tergiversar els fets, pervertir les lleis— per reprimir un moviment polític legítim i que, per tant, convé prendre’ls-hi la iniciativa, això que se’n diu desjudicialitzar el conflicte. I és una manera de posar en evidència la necessitat de reformar profundament un estament que s’ha mantingut pràcticament intocable des de la dictadura.

Tanmateix, el problema és que els qui han d’aplicar la llei d’amnistia, són els mateixos que queden desautoritzats per la llei, així que no ha d’estranyar que facin tot el possible per rebentar-la. Ho han fet i ho faran. Ja es van rebotar quan es van concedir els indults als dirigents polítics que havien estat condemnats per la sala penal del Tribunal Suprem, presidida pel magistrat Manuel Marchena. Ara és la mateixa sala qui ha de marcar criteri sobre les acusacions de terrorisme i traïció contra els implicats en el Tsunami i específicament contra Carles Puigdemont.

Una oligarquia funcionarial pretén impedir sistemàticament reformes que restringeixin el seu poder, la qual cosa equival a limitar la sobirania que segons la Constitució espanyola “resideix en el poble”, i “del qual emanen els poders de l’Estat” i no al revés

De moment, els fiscals que ja van participar en l’acusació durant el judici del Procés ja s’han mobilitzat per assegurar-se que els seus col·legues posin en safata al tribunal de Marchena el manteniment de les imputacions que en un esforç de creativitat i molta esquira s’han tret de la màniga els jutges Aguirre i García-Castellón. Ningú no dubta que, digui el que digui l’informe definitiu de la fiscalia, les imputacions de terrorisme i traïció es mantindran vives. La qual cosa farà molt difícil, per no dir impossible, que la llei d’amnistia, si finalment és aprovada, s’apliqui d’acord amb l’esperit i la voluntat de la majoria parlamentària legítimament constituïda. I això planteja un problema institucional d’enormes proporcions i de conseqüències imprevisibles.

És bastant probable que el Poder Judicial i en general els poders que es consideren propietaris de l’Estat acabin sortint-se amb la seva, imposin la seva voluntat particular i rebentin els intents de reforma del sistema judicial i la reconciliació política entre Espanya i Catalunya. I si a més fan caure el Govern de Pedro Sánchez cantaran victòria i es repartiran condecoracions i ascensos.

Passi el que passi, la credibilitat del poder judicial serà irrecuperable, la sensació d’inseguretat jurídica es generalitzarà i el pacte constitucional del 78 quedarà definitivament mort i enterrat però sense substitut

Serà potser una victòria aclaparadora, aplastante, com es diu en castellà, però que inevitablement tindrà conseqüències. Constatarà que el sistema reserva a un grup de funcionaris la potestat d’impedir impunement que s’apliqui el que els legítims representants del poble hauran decidit per majoria; constatarà que una oligarquia funcionarial impedirà sistemàticament reformes que restringeixin el seu poder. Tot plegat equival a limitar la sobirania que segons la Constitució espanyola “resideix en el poble”, i “del qual emanen els poders de l’Estat” i no al revés.

Els que es proclamen vigilants principals del sistema s’hauran carregat el mateix sistema en la teoria i en la pràctica. I ben satisfets quedaran segurament, estufats pel seu poder. Tanmateix, tornarem al venceran però no convenceran, que deia Unamuno. Passi el que passi, la credibilitat del poder judicial ja és irrecuperable... La sensació d’inseguretat jurídica es generalitzarà. I quedaran moltes ferides obertes, el pacte constitucional del 78 quedarà definitivament mort i enterrat però sense substitut.

Potser el búnquer judicial acabarà sortint-se amb la seva, rebentarà l’amnistia, les reformes i farà caure el Govern de Pedro Sánchez, però el 2010 semblava que la sentència de l’Estatut tancava el plet i som al 2024 i no hi ha hagut manera d’aturar la infecció

Hi ha ferides que no cicatritzen fàcilment, que s’infecten, que supuren, que s’inflen, que rebenten... Tenim un exemple paradigmàtic i proper. La sentència de l’Estatut va tombar el que havia expressat democràticament la ciutadania catalana d’acord amb tots els requisits constitucionals. Alguns pensaven que amb aquella sentència s’acabava el plet que s’arrossegava des del 2006. La sentència es va dictar el 2010. Som al 2024 i no hi ha hagut manera d’aturar una infecció que fa dues dècades que determina la política espanyola.