Quan ets jove, parles de la gent gran i els anomenes sense contemplacions “els vells”. Quan ja no ets jove, els vells es converteixen de cop en la categoria de “gent gran”. Cada cop n’hi ha més: l’envelliment és aquí. Per a la gent gran hi ha molts projectes assistencials, però pocs projectes “existencials”. Ho ha dit el Papa, que no és un jove sacerdot, i ho ha fet perquè cada mes tria un tema que proposa com intenció de pregària a través d’una xarxa mundial (Xarxa Mundial de Pregària del Papa). Com sempre, les preposicions són fonamentals, i no és una aliança de gent i col·lectius que resin pel pontífex, sinó “amb”. El Papa Bergoglio, robust mentalment i amb lleugers problemes de mobilitat al maluc, fa saber que ell veu en la gent gran “les arrels i la memòria d’un poble” que poden ajudar els joves a “mirar el futur amb esperança però també amb responsabilitat”.

Des de Roma s’organitzen jornades mundials per moltes causes, i diumenge 24 de juliol s’escau la “Jornada Mundial dels Avis i la Gent Gran”. Les Nacions Unides també van proclamar un dia, que coincideix amb la ja assenyalada data de l’1 d’octubre, com a Dia Internacional de la Gent Gran. Aquestes diades tenen dos objectius. El primer, recordar-ne l’existència —la gent gran hi és i no és un destorb—, i la segona, involucrar-se en reivindicar l’envelliment, difonent una imatge més positiva de l’existent. Ser gran no és només entrar a la darrera fase vital (una evidència que la vida i els seus capricis no sempre respecten). Ser gran tampoc és ser un llast social, un ésser només depenent, sol i amb fàrmacs. La gent gran té problemes, però també dignitat, saviesa, valors i són portadors de solucions. Empoderar-los amb visibilitat i formació no és només una feina que hagin de fer ells, sinó nosaltres, des dels mitjans de comunicació als poders públics i a les institucions privades.

El Papa es refereix als ancians com un col·lectiu particularment atent a la cura, la tendresa i la reflexió. Les religions tenen en particular respecte a la gent gran i els grans mestres habitualment no són els més joves d’una comunitat. Ni la gent gran són els més savis del planeta, ni els joves els més desmemoriats i eixelebrats. L’equilibri, el coneixement mutu, la relació intergeneracional és molt positiva. Posem a gent gran als nostres equips i reduïm aquesta visió productiva que arracona el que és vell equiparant-ho a inservible. El que sembla inútil és tantes vegades la nostra àncora, brúixola i consol.