Qui dia passa, investidura empeny... o potser no. És cert que les negociacions del PSOE amb Junts avancen, sobretot ara que Santos Cerdán gairebé s’ha convertit en resident belga, de tantes hores que passa l’home a Brussel·les, intentant amansir la fera de Waterloo. Però com més esculls sembla que se superen, més difícil sembla arribar a port. És com un d’aquells miratges que es pateixen al desert, que com més es camina endavant, més lluny sembla l’horitzó.
És cert que gairebé tota la premsa a banda i banda del pont aeri dona per fet que hi haurà pacte, uns assegurant que Pedro Sánchez es menjarà tots els gripaus que li posi Puigdemont, i els altres assegurant que els gripaus se’ls menjarà el president. Però crec que aquesta convicció tan assentada parteix del desconeixement de la figura de Puigdemont i del seu entorn més proper. I d’aquest desconeixement neix l’error del PSOE en el seu procés negociador amb Junts, al qual fins ara ha tractat com sempre ha tractat ERC, amb la mirada rasa del polític, i no amb l’altura de l’estadista.
D’aquí que no hagi entès dues coses. Una, que Puigdemont no és un personatge tebi fàcil d’enganyar, com d’altres que s’ha cruspit Sánchez amb els seus dots de gran triler. I la segona cosa, que Puigdemont no és un diletant, i no rebaixarà els seus plantejaments bàsics per un acord precipitat i de baixa volada. Puigdemont ha situat la negociació sota el lema d’un “acord històric” que hauria de passar per una transformació radical de les relacions de les “velles nacions” amb l’Estat. És a dir, no es tractava de negociar una investidura, ni d'aconseguir la porpra de la Moncloa, sinó de canviar el paradigma tortuós que fins ara ha marcat la relació de Catalunya amb Espanya. I per aconseguir aquest “acord històric” calien uns quants acords previs que passaven per l’amnistia i pel relator internacional, però que eren la prèvia al tema de fons. Aleshores, vist així, podria semblar que tot avança: l’amnistia s’està negociant, tot i que no en els termes retallats d’ERC, que ha deixat fora casos flagrants de repressió lawfare, com el cas Volhov. I, respecte al mediador, malgrat la resistència de Sánchez, sembla que també hi ha avenços sensibles. Si és així, què fa pensar que com més s’apropa la investidura, més sembla allunyar-se?
Sánchez necessita que l’acord no canviï res substancial; que l’amnistia sigui una mena de perdó general, sense que l’Estat assumeixi cap culpa per la repressió generalitzada que hem patit; i que les cessions siguin concretes i sense càrregues de profunditat
D’entrada, perquè malgrat les necessitats, les urgències i, fins i tot, les bones maneres dels negociadors socialistes —ja l’anomenen “president”—-, el PSOE no ha mostrat cap gest que faci pensar que s’han cregut, ni un sol moment, això de l’acord històric. Ans al contrari, han justificat cada passa com una mena d’èxit d’Espanya davant la Catalunya “infectada”, segons simpàtica expressió del mestre Borrell. Parlen de “concòrdia”, “pacificació”, “retrobament”, com si els catalans estiguéssim perduts i eixelebrats, i ens calgués retornar a l'ordre establert. És a dir, ho plantegen com una derrota de l’independentisme. I tot ho circumscriuen a l’amnistia —que havia de ser un punt de sortida, i no d’arribada—, i a alguns acords concrets. Acords que, si són com aquest traspàs-no traspàs de Rodalies, n'hi ha per llogar-hi cadires. Realment, la capacitat de Sánchez de moure la boleta —és aquí, és allà, on és...— és extraordinària.
I aquest és el nus que no sembla fàcil de desfer: Sánchez necessita que l’acord no canviï res substancial; que l’amnistia sigui una mena de perdó general, sense que l’Estat assumeixi cap culpa per la repressió generalitzada que hem patit; i que les cessions siguin concretes i sense càrregues de profunditat. I alhora, Puigdemont necessita tot el contrari: que l’amnistia sigui l’assumpció de la culpa de la repressió, que l’acord sigui històric, transcendeixi una simple investidura, i que s’assumeixi el conflicte català.
Això, de moment, no passa. I com més s’avança, més difícil sembla que es pugui desfer el nus principal, perquè després dels termes que el president va posar a l’inici de les negociacions, és difícil imaginar que Junts acceptés un acord estil ERC, molt sorollós en la superfície, però sense cap canvi substancial en les regles de joc amb Espanya. És a dir, un acord autonòmic, de més o menys volada, però autonòmic al capdavall.
La partida, doncs, està emboirada i no veig fàcil la resolució. Però queden dies, i tot és impossible, fins que es fa possible.