La Catalunya dels anys 80 i 90, en plena implantació del que seria l’estructura de l’Administració pública com a comunitat autònoma, es van posar en marxa alguns projectes importants que tindrien incidència en l’especialització productiva del país. Parlo de projectes allunyats de l’especialització industrial que havia caracteritzat el nostre sistema productiu, i propers al que als Estats Units classifiquen com a "indústria de l’entreteniment" (entertainment), concepte que inclou cine, televisió, concerts massius, arts escèniques, parcs d’atraccions, esdeveniments esportius i restauració vinculada, entre d'altres. El nostre sistema estadístic recull una part substancial d’aquestes activitats en sectors com l’audiovisual, les indústries culturals i creatives, i el turisme i el lleure.

Els grans projectes que el segle passat van contribuir al creixement d’aquest sector es corresponen amb el que es poden considerar somnis de grandesa, una mena de vocació catalana per mostrar al món que existim i que som capaços d’organitzar coses al millor nivell internacional. D’aquesta dèria en són exemples els Jocs Olímpics d’estiu del 1992, Port Aventura i el Circuit de Catalunya. El primer va posar Espanya al mapa del món i fou una palanca d’impuls del turisme a la ciutat de Barcelona; el segon fou una inversió privada netament orientada a impulsar el turisme de masses, que es va bastir amb gran complicitat per part de la Generalitat; el tercer, el Circuit de Catalunya, va ser una dèria d’impulsors privats que hem acabat pagant, en part, els contribuents.

En aquesta llista de projectes que han reforçat el sector de l’entreteniment i, en conseqüència, del turisme, s’hi podria afegir la inauguració recent de la Sagrada Família i la celebració d’esdeveniments esportius internacionals que posen Espanya (i Catalunya) al mapa del món i n’augmenten l’atractiu. Un exemple el tenim en la Copa Amèrica de vela (celebrada el 2024), de la qual es desconeix l'impacte real, però sí que se’n coneix l’aportació de 45 milions d’euros de diners públics (incloent-n'hi alguns de la batllessa Ada Colau); això sense comptar les aportacions públiques en espècie ni els avantatges fiscals espanyols a equips i organitzadors. Hi ha qui xifra el cost total per al sector públic en 70 milions. En qualsevol cas, la Copa Amèrica es pot considerar un paradigma d’iniciativa privada, teòricament interessada a situar la ciutat i Espanya al mapa del món amb l’excusa de captar turisme d’alt poder adquisitiu, això sí, amb el suport dels diners públics.

Per si no en teníem prou, ara treu el cap a l’horitzó l’anomenada Ryder Cup del 2031, una competició internacional de golf entre Europa i els Estats Unit, que se celebrarà a la tardor d’aquell any en un complex de propietat privada a Caldes de Malavella, amb el segell Costa Brava-Barcelona, i amb el compromís de posar-hi diners tant l’Estat espanyol com la Generalitat, el Consorci de Turisme de Barcelona i la Diputació de Girona. Estem parlant, pel cap baix, de 46 milions d’euros per un esdeveniment d’una durada de quatre dies. El fet requerirà la construcció d’un tercer camp de golf específic en uns terrenys de 160 hectàrees adjacents a dos camps de golf que ja hi ha. La Generalitat sembla que és favorable a la construcció d’aquest tercer camp i s’espera que hi doni llum verda.

Els arguments que es posen sobre la taula per a justificar el suport públic són de manual català i espanyol: la projecció internacional pel fet de ser una competició que té grans audiències globals; l’atracció de directius empresarials i visitants amb capacitat de despesa; disposar ja d’una infraestructura de golf de bon nivell; tenir a l’entorn una oferta turística consolidada en termes d’allotjament, gastronomia, paisatge, etcètera, o fins i tot que el projecte pot contribuir positivament a una cosa tan necessària com és passar del turisme de masses a un turisme de més valor afegit i més productivitat.

Les festes privades que se les paguin els que les organitzen, sense els diners dels meus impostos

Personalment, no tinc res a dir respecte al fet que se celebrin a Catalunya espectacles esportius com la Copa Amèrica de vela o la Ryder Cup 2031. Però si es paga amb diners públics, ja és una altra cosa. El rendiment social de la inversió en el Ryder està per demostrar, el que és cert és la despesa. El retorn d’esdeveniments d’aquesta mena és una incògnita per molt que en el relat facin servir les expectatives de turisme de qualitat, de consolidar una destinació turística internacional en l’àmbit del golf, de creació de llocs de treball, de generar activitat econòmica, etcètera. Però fins i tot si se subscriu aquest relat argumental per donar-hi suport públic, hi ha altres aspectes de la Ryder Cup (per no parlar de la Copa Amèrica de vela, que és aigua passada) que plantegen dubtes, més enllà de la paradoxa que governs d’esquerres donin diners dels contribuents a esdeveniments esportius minoritaris i, en certa manera, elitistes.

El primer dubte és si és adequat posar diners públics en un esdeveniment que se celebrarà en un complex privat (d’un multimilionari irlandès, l’ànima de la candidatura a la Ryder Cup), que en serà el principal beneficiari, directe i segur. El segon és si la construcció exprés d’un nou i enorme camp de golf constitueix un bon ús del territori i si l’activitat, que des del punt de vista operatiu es caracteritza pel seu gran consum d’aigua, és compatible amb l’escassetat d’aquest recurs al nostre país. El tercer és si és adequat que s’inverteixin milions d’euros dels nostres impostos en potenciar la visibilitat internacional, que no farà res més que fer augmentar un sector sobredimensionat com el turisme i que xoca amb els múltiples fronts de crisi que té Catalunya en àmbits com l’habitatge o els serveis públics (transport ferroviari, sanitat, educació...). I quart, tornant al punt de partida d’aquest article en relació amb la indústria i l’entreteniment, si és adequat destinar a un esdeveniment concret com la Ryder Cup pràcticament el mateix pressupost que el país destina a la suma d’Emprenedoria i foment empresarial (17 milions d’euros) i Internacionalització (35 milions d’euros) o el que gasta en donar suport a la innovació en el sector industrial.

Tot sembla indicar que les respostes a aquests dubtes que acabo d’exposar han quedat clares per part de les nostres administracions públiques; posaran diners, aplanaran el camí de la Ryder Cup i sortiran a la foto política, molt probablement amb el rei d’Espanya inclòs. La cosa deixa un mal regust per a un partidari com jo que les festes privades se les paguin els que les organitzen, sense els diners dels meus impostos.