Les eleccions del 23J han passat i els resultats han deixat, ja de dia, força perplexos a la majoria. Tot i que en boca dels protagonistes —de nit i a peu de recompte— també la majoria dels partits s’havien proclamat vencedors. Els números deixen clar què ha passat en cada cas, però el relat és realment creatiu; bé, més que creatiu, una lliure invenció. Em va semblar especialment esperpèntic el de Rufián, cap de llista d’Esquerra Republicana.
Per un moment semblava que s’havia convertit en Rajoy, que aquest l’havia posseït. No tant per les idees, sinó per la interconnexió estrambòtica de les paraules i la impossibilitat sintàctica de les frases amb les quals va donar compte del resultat obtingut. Un galimaties que no puc pas reproduir, però només cal posar el programa de TV3 de la nit electoral i assistir en directe al moment.
La majoria diuen que han guanyat i ara intenten imposar, en cada cas, el relat del que passarà pròximament, però el cert és que el govern d’Espanya és a l’aire. De govern clar no n’hi ha, i per més que s’afirmi que les eleccions no es repetiran, no és pas així. La possibilitat hi és i és la més coherent de totes, malgrat que ara tots els discursos neguin la major. La demonització de persones i/o col·lectius és una pràctica molt habitual en la política i també en la societat espanyola. Més encara si som catalans o catalanes. També és eina d’ús corrent fer recaure les culpes sobre qui no les té i demanar responsabilitat sense haver-la exercit de manera recíproca; ni prèviament, ni amb voluntat de fer-ho posteriorment.
El govern d’Espanya és a l’aire, concretament a l’aire de Waterloo
Avui tornava per l’AP-7, aquesta vegada per una ruta diferent de la que faig habitualment, i també he trobat un accident i quilòmetres de cua. Ara ja la situació és crítica i tinc molt clar que és el resultat dels anys i panys de política de desatenció a Catalunya, de menysteniment directe a la seva ciutadania per part dels governs de l’estat. No és només RENFE-Rodalies. Governs tant del PSOE com del PP. O és que algú es pensa que tants anys de repartiment desigual entre ingressos i despeses i tants anys d'execució pressupostària de mínims no ens afecta el dia a dia —i no només pel que fa a infraestructures— dels catalans i catalanes? Precisament aquesta és la política que duen a terme els partits estatals, ara també Podem-Sumar, amb Catalunya.
El tema de la responsabilitat, del respecte, de l’honor, de la paraula donada o del pacte, va molt més enllà, però, en el cas català. No n'hi ha. No hi ha ni un tracte que no sigui paper mullat. L’estat espanyol i, per tant, tothom que en vulgui ser el seu representant, no els complirà mai. No s'hi senten obligats, i l’engany forma part ja de la tradició. És un joc en què se senten molt còmodes; més encara si hi ha partits catalans que els blanquegen. En qualsevol cas, sempre els surt de franc. Ho sabíem abans de la legislatura passada i ho sabem encara més ara, tot i que no ens calia la confirmació; sabíem que era completament redundant.
El govern d’Espanya és a l’aire, concretament a l’aire de Waterloo. Eren moltes les travesses que es feien, però cap comptava amb Puigdemont. Si més no de la manera en què ara protagonitza el tauler de joc. Per Pedro Sánchez, actual president del govern que no ho podrà tornar a ser sense Junts, Puigdemont era una anècdota —les paraules són seves— precisament, gràcies a ell!