Hi ha una cosa que crec que hauríem de fer abans de tornar a escoltar les promeses dels nostres representants polítics, abans de deixar-nos convèncer pels discursos de campanya, els debats televisats i aquells titulars que semblen escrits perquè reaccionem abans de pensar: recuperar els programes electorals amb què es van presentar a les últimes eleccions generals, llegir el que ens van dir llavors i comprovar què van fer després, perquè resulta curiós que dediquem tant de temps a analitzar el que prometen que faran i tan poc a revisar el que efectivament van fer quan van tenir ocasió de demostrar-ho.
I no cal recórrer a opinions ni interpretacions interessades. Els programes electorals del 23 de juliol de 2023 estan disponibles, les votacions consten en els registres del Congrés i les lleis aprovades poden consultar-se al BOE. Es tracta, senzillament, de comparar documents, encara que convé tenir present una qüestió fonamental: no és el mateix governar que donar suport a una investidura, ni comprometre's a presentar una llei que aconseguir aprovar-la, ni votar en contra d'un decret que rebutjar necessàriament totes les mesures que conté.
Comencem pel PSOE, que va aconseguir formar Govern després que Pedro Sánchez obtingués 179 vots favorables en la investidura del 16 de novembre de 2023. El programa socialista prometia avenços en drets socials, habitatge, conciliació i transparència, però l'exemple més evident de com poden canviar les posicions polítiques després d'unes eleccions el trobem en l'amnistia, que Sánchez havia descartat abans dels comicis i que no figurava en el seu programa electoral, mentre que Junts sí que la defensava expressament. Finalment, la negociació per a la investidura va modificar la posició socialista i va permetre aprovar la Llei Orgànica 1/2024, amb 177 vots favorables i 172 contraris. Per a Junts va ser la materialització legislativa d'una reivindicació prèvia; per al PSOE va suposar un canvi respecte al que es va defensar davant els electors. I podem discutir tant com vulguem sobre la legitimitat dels acords parlamentaris, però el canvi de posició és un fet que mereix ser recordat. No vull dir amb això que els canvis de postura siguin, per se, necessàriament bons o dolents. Aquí vull fer memòria, que cada vegada costa més perquè els titulars s'amunteguen, els discursos es contradiuen i el que ens queda són els fets. Però reconec que, al ritme que anem, és complicat tenir memòria.
En matèria laboral trobem una altra realitat interessant. Sumar havia promès en el seu programa del 2023 establir una jornada màxima de 37,5 hores setmanals durant el 2024, compromís que després es va incorporar al pacte de coalició amb el PSOE, tot i que amb aplicació progressiva fins al 2025. El Govern va portar finalment la proposta al Congrés, on va ser rebutjada el 10 de setembre del 2025 per 178 vots enfront de 170, després que PP, Vox i Junts donessin suport a les esmenes de devolució. Aquí no seria rigorós afirmar que l'Executiu mai va intentar complir el seu compromís, perquè sí que va presentar la iniciativa; tampoc pot considerar-se una promesa complida, ja que la reducció legal no va arribar a aprovar-se. Les dues coses són certes.
El mateix Govern pot acreditar, però, altres mesures que sí que es van materialitzar, com l'increment del salari mínim fins als 1.221 euros mensuals en catorze pagues el 2026, o l'ampliació dels permisos per naixement i cura a dinou setmanes retribuïdes per progenitor, tot i que tant el programa socialista com els compromisos posteriors en preveien vint. Són avenços concrets, amb una diferència també concreta respecte al que es va prometre. Mentrestant, l'anomenada herència universal de 20.000 euros per a joves de 23 anys, una de les propostes més recognoscibles de Sumar, no va arribar a convertir-se en la prestació anunciada. Hem de valorar igual una promesa parcialment executada que una altra que no es va posar mai en marxa? Evidentment, són situacions diferents i necessiten explicacions diferents.
Però si parlem d'assumptes que afecten directament la vida quotidiana, resulta impossible no aturar-se en l'habitatge. El PSOE va prometre construir 183.000 habitatges públics per a lloguer, mentre que anuncis posteriors del Govern van parlar d'habilitar 184.000 habitatges assequibles, incloent-hi construcció, rehabilitació i mobilització d'immobles existents. Segons la verificació publicada per Verificat l'octubre de 2026, el Ministeri comptabilitzava més de 124.000 habitatges mobilitzats, tot i que la xifra incloïa projectes encara en diferents fases de desenvolupament, i la informació disponible no permetia identificar amb precisió quants habitatges nous havien estat efectivament acabats i lliurats. Per tant, ni és correcte afirmar que no es va fer res ni seria seriós confondre habitatges anunciats, finançats, projectats o construïts. La diferència importa especialment quan parlem de persones que necessiten accedir a una casa, no a una previsió administrativa.
Negociar no esborra el que s'ha promès, governar no equival a anunciar i votar té conseqüències que haurien de poder explicar-se amb la mateixa claredat amb què es pronuncia un discurs
Els socis d'investidura també deixen un balanç que convé examinar per separat. ERC defensava en el seu programa electoral la negociació d'un referèndum d'autodeterminació, objectiu que no es va materialitzar, tot i que sí que hi va haver avenços en compromisos específics com Rodalies, la nova societat gestora de la qual es va constituir el gener de 2026, amb un 49,9 % del capital en mans de la Generalitat i un 50,1 % de Renfe. Això representa un pas institucional, no un traspàs integral ja completat. El PNB havia pactat culminar les transferències pendents a Euskadi en dos anys, termini que no es va complir íntegrament, mentre que el BNG va aconseguir que s'aprovés la Llei Orgànica 3/2026 per articular la transferència de l'AP-9 a Galícia, tot i que la seva execució encara requeria tràmits posteriors. EH Bildu va mantenir les seves reivindicacions socials i territorials, i Coalició Canària va demostrar que donar suport a una investidura no significava donar suport a totes les decisions del Govern. No existeix, per tant, un únic balanç dels socis: cada acord té el seu contingut, els seus avenços i els seus assumptes pendents.
I què passa amb els qui van estar a l'oposició? Seria injust exigir al PP i a Vox que executessin programes des d'un Govern al qual no van accedir, però els seus vots permeten comprovar a quines iniciatives van donar suport i quines van rebutjar. El PP defensava el 2023 modificar el sistema d'elecció del Consell General del Poder Judicial perquè els dotze vocals judicials fossin elegits per jutges i magistrats; després, el juny de 2024, va arribar amb el PSOE a un acord que va permetre renovar l'òrgan, encara que no va implantar aquell sistema d'elecció. Ambdós partits van mantenir també el seu rebuig a l'amnistia, però no van coincidir en totes les votacions: quan l'abril de 2024 es va debatre admetre a tràmit una iniciativa popular sobre regularització extraordinària d'estrangers, el PP va donar suport a iniciar la seva tramitació i Vox s'hi va oposar. Convé recordar que votar perquè una proposta es debati no equival a aprovar definitivament el seu contingut.
Especialment revelador resulta el que va passar amb la transparència. El PSOE va prometre una llei que regulés els grups d'interès, i el PP també incloïa la regulació dels lobbies i de la petjada legislativa en el seu programa. El Govern va aprovar finalment un decret l'agost de 2026, però el Congrés el va derogar al setembre per 179 vots contraris, 155 favorables i 12 abstencions. PP, Vox i Junts van votar en contra, encara que les seves objeccions no van ser idèntiques: es van discutir tant el procediment utilitzat com l'abast de les obligacions previstes. Es pot defensar la necessitat de transparència i discrepar d'una regulació concreta, però precisament per això resulta imprescindible conèixer quina alternativa proposa cada formació i què se'n va fer.
I també és necessari recordar els acords que sí que van ser possibles, perquè l'activitat parlamentària no es va reduir a l'enfrontament: el Congrés va aprovar la reforma de l'article 49 de la Constitució amb el suport de PP, PSOE i altres grups, mentre que la llei ELA va rebre el suport unànime de la Cambra. Són exemples d'iniciatives compartides, encara que la seva eficàcia real s'hagi d'analitzar també atenent els recursos disponibles i a la seva aplicació posterior.
A tot això hem d'afegir una circumstància que va condicionar la legislatura: no es van aprovar nous Pressupostos Generals de l'Estat per al 2024, 2025 ni 2026, de manera que van continuar prorrogant-se els del 2023, com recull la Secretaria d'Estat de Pressupostos. Això no significa que l'Estat deixés de funcionar ni que fos impossible aprovar noves mesures, però sí que obliga a preguntar-se com es pretenien desenvolupar determinats compromisos d'inversió i despesa quan no es va aconseguir aprovar el principal instrument pressupostari de cada exercici.
I arribats a aquest punt, em sembla que la reflexió més important té poc a veure amb els noms dels partits i molt amb la nostra manera d'entendre la democràcia. Perquè hem acabat acostumant-nos que cada formació ens expliqui el que van fer malament els altres, mentre reserva per a si mateixa una interpretació molt més generosa de les seves pròpies decisions. Si una promesa no es compleix, sempre existeix una dificultat, una negociació, una circumstància imprevista o algú a qui responsabilitzar. Algunes explicacions estaran justificades; altres necessitaran més proves. Però el que no hauria de desaparèixer mai és l'obligació de retre comptes.
No es tracta d'exigir que tots els programes s'executin íntegrament, perquè en un sistema parlamentari les majories es negocien i les circumstàncies canvien, sinó de reconèixer que negociar no esborra el que s'ha promès, governar no equival a anunciar i votar té conseqüències que haurien de poder explicar-se amb la mateixa claredat amb què es pronuncia un discurs.
El pròxim 29 de novembre tornarem a les urnes i, segurament, escoltarem noves propostes, noves advertències i noves promeses. Potser aquesta vegada convindria portar alguna cosa més que les nostres preferències polítiques a l'hora de decidir: memòria, informació i la disposició a exigir a tots el mateix rigor.
La democràcia necessita projectes de futur, per descomptat, però també necessita que algú recordi què va passar amb els projectes del passat. I aquesta tasca, per molt que incomodi, ens correspon també a nosaltres.