Avui una princesa, no de conte, jurarà la Constitució espanyola i així s’assegurarà succeir son pare com a reina en cas que aquest deixi de ser-ho. A diferència dels relats de ficció, aquesta princesa té el dret —recollit en la mateixa Constitució que demà escenificarà que acata— de passar a ser la cap d’estat d’Espanya. L'espanyola és, al meu entendre, una democràcia dinàstica —i, per tant, no una democràcia— que garanteix a la família reial espanyola uns drets que estan per sobre dels de la resta d’espanyols i espanyoles; en reconeixement, suposo, d’una propietat del país que encara no sé qui els hi ha concedit. I faig servir expressament el verb concedir perquè entenc que totes les concessions, com a tals, han de tenir o, si més no, poden tenir data de caducitat, encara que sigui i estigui fefaentment reconeguda com a adscrita per una imposició dictatorial que es disfressa, o no, perquè ni cal. Concessió, però que se’ls segueix atorgant. L’acte de demà n’és el paradigma, sense ni tan sols plantejar-nos com a ciutadania si és el que cal, segons el relat oficial d’un país abocat, en cos i ànima, a la reialesa.

Com és possible arribar al segle XXI després de tants anys de saber que els reis i reines no tenen sang blava, senzillament, en un moment donat de la història es van assegurar el poder, i seguir perpetuant-los emparats en una democràcia

De fet, és molt difícil que sigui d'una altra manera, amb la imatge penosa dels partits d’esquerres, inclòs el Govern, per molt que ara alguns dels seus membres facin escarafalls davant de l’acte. La ceguesa és tal que l’esquerra espanyola considera la dictadura un entrebanc que ve a embrutir aquests drets de la família reial espanyola i, per tant, val més ja ni aclarir, ni tan sols esmentar, l’origen d’aquests drets adquirits i així també és més fàcil que passen a ser entesos com a adscrits; talment com en l’edat mitjana. Ser d’esquerres, del tipus que sigui, i ser monàrquic, o si més no fer la genuflexió cortesana a la reialesa, és un maldecap que només es pot suportar si realment no ets d’esquerres però no ho admetràs mai.

I si no, expliqueu-me com és possible arribar al segle XXI després de tants anys de saber que els reis i reines no tenen sang blava, senzillament, en un moment donat de la història es van assegurar el poder, i seguir perpetuant-los emparats en una democràcia. I a més a més, deixar que en el seu nom es retallin els nostres drets.

Valtònyc ha tornat i no pas perquè Espanya sigui un país més demòcrata, sinó perquè el seu delicte ha prescrit, però, a diferència de Bèlgica, aquí, a l’estat espanyol, encara existeix el delicte d’injúries a la Corona; que ho poden ser fins i tot quan dius una veritat incòmoda. Darrerament, la realitat s’està conjurant per ensenyar-nos els contrastos entre dues Espanyes que ja no poden viure juntes i que han de decidir si aquesta fractura és només un tema de centre i perifèria o si és també el centre de l’Estat el que pot anar més enllà de 1986.