Alguns encara tenien de Carles Puigdemont la imatge del cabdill que un dia d’aquests els portaria a la independència, que aixecaria per fi la suspensió de la declaració unilateral que ell mateix havia deixat en suspens aquell 10 d’octubre del 2017 en què la cara dels catalans que havien fet possible el referèndum del Primer d’Octubre es va omplir en qüestió de segons d’amargor i tristesa. D’aquell pas enrere, però, en deriva la claudicació que representa l’acord assolit amb el PSOE per tornar a investir Pedro Sánchez president del Govern d’Espanya, en funció del qual el 130è president de la Generalitat renuncia definitivament, sis anys després, a fer efectiva aquella declaració que en teoria només estava ajornada temporalment. Ara potser a aquests que encara hi creien els caurà d’una vegada la bena del ulls.

I és que, més enllà de la pompositat dialèctica amb què l’han presentat i defensat, el pacte que ha signat JxCat no és ni tan sols, com acostuma a passar amb els papers polítics d’aquesta mena, una declaració de bones intencions. És només un compendi, al contrari del que en teoria caldria esperar, no dels acords, sinó dels desacords que separen les dues forces polítiques, i una enumeració dels objectius que JxCat ja sap abans de començar que no aconseguirà mai de mans del PSOE, des del referèndum d’autodeterminació fins a la liquidació del dèficit fiscal, per exemple. Què més voldria l’independentisme que el pacte “obrís la porta a l’autodeterminació, concedís a Catalunya sobirania fiscal i presència internacional” i representés la mort “del pacte de la transició i del règim del 78”, com s’ha afanyat a valorar de forma esbiaixada i malèvola la caverna espanyola! No, l’acord PSOE-JxCat no és res de tot això, és una entesa al més pur estil autonomista, perfectament enquadrada en el marc constitucional espanyol, que és molt legítim que sigui el que vol la formació de Carles Puigdemont per anar sobrevivint, però que deixi de fer-ho passar com si d’una aliança en clau independentista es tractés, que admeti que el que busca és l’encaix a Espanya i no la independència de Catalunya.

Que el document rubricat entre les dues parts reconegui que el conflicte polític precisament entre Catalunya i Espanya es remunta a l’època dels Decrets de Nova Planta —sense citar per res la data del 1714 ni la figura del borbó Felip V— no té, a efectes pràctics, cap valor. També ho va proclamar Jordi Pujol en la solemnitat del debat d’investidura celebrat al Parlament l’abril del 1992 i no va tenir ni ha tingut cap conseqüència. Per molt que JxCat vulgui fer veure el contrari, el pacte és més inconcret que el firmat entre el PSOE i ERC, que ja és dir, i es resumeix en la creació d’una taula de diàleg, amb verificador internacional això sí, per començar a negociar, “si escau” —atenció a l’afegitó—, una sèrie de qüestions indeterminades en els àmbits genèrics del reconeixement nacional i dels dèficits i les limitacions de l’autogovern. Quan el que s’ha acordat és que “les dues parts hauran d’acordar, si escau (...), els continguts dels acords a negociar”, és que no hi ha millor manera de definir el caràcter i l’abast de l’acord. En la línia de la política del peix al cove, però la crua realitat és que aquest cop, per no haver-hi, no hi ha ni peix i el cove és buit. Un acord que, comptat i debatut, arriba al mateix punt en què es troba ERC, amb la diferència que els d’Oriol Junqueras van renunciar a tot l’endemà mateix de l’1-O i els del 130è president de la Generalitat, com a bons successors que són primer de CDC i després del difunt PDeCAT, ho fan sis anys després de mantenir la comèdia i la ficció.

A partir d’ara, la clau serà no si Carles Puigdemont i els seus continuen enredant la gent que de bona fe hi ha cregut a ulls clucs, que ja es veu que sí, sinó si aquesta gent és capaç d’obrir-los i de no deixar-se enredar més

Capítol a banda mereix la llei d’amnistia fruit del pacte del PSOE tant amb ERC com amb JxCat. Deu ser l’únic acord concret i és sens dubte important per despenalitzar tots els represaliats per la defensa de la causa catalana. En aquest sentit és fonamental que se’n puguin beneficiar no tan sols els dirigents polítics, sinó sobretot els centenars de ciutadans anònims que es van partir la cara per tirar endavant el procés d’independència, tot i que el resultat final no fos el desitjat. És una mesura, per tant, gairebé de caire personal i humanament comprensible i gens criticable. Políticament, tanmateix, també és rellevant, perquè permet treure la política de la via judicial i retornar-la a la via política de què no hauria hagut de sortir mai. Ara bé, per si sola no resol ni de bon tros el conflicte secular entre Catalunya i Espanya. I la feina serà poder-la aplicar a la vista de la reacció, en forma de crides a la insurrecció, que està tenint aquesta caverna espanyola, de la mà del PP i Vox, però també d’una part del PSOE, de la judicatura, del clergat, de l’empresariat, dels mitjans de comunicació, de la Guàrdia Civil i de l’estament militar, dels poders de l’estat en poques paraules, i que està disposada al que calgui per evitar, encara que sigui mentida, que “Espanya es trenqui”. La situació és d’un clima creixent de cop d’estat —impensable en qualsevol país del món occidental, però no a l’Espanya que conserva tots els tics franquistes—, que pot esclatar en qualsevol moment i amb conseqüències imprevisibles.

Malgrat tot, i si res no es torça, tots aquests pactes permetran que Pedro Sánchez sigui investit demà passat una altra vegada president del Govern d’Espanya amb els vots, entre d’altres, també de JxCat. O el que és el mateix, el partit de Carles Puigdemont no haurà cobrat per avançat, tot i haver-ho exigit, perquè no s’haurà aprovat res abans d’aquesta investidura, ni l’oficialització del català a Europa ni tan sols la llei d’amnistia, entrada tot just ahir al Congrés, mentre que el líder del PSOE, en canvi, haurà aconseguit l’aval per continuar quatre anys més a la Moncloa sense necessitat d’haver hagut de pagar res per endavant. I un cop tornat a escollir, i per molt que la lletra de l’entesa prevegi que l’estabilitat de la legislatura queda subjecta “als avenços i el compliment dels acords que resultin de les negociacions”, com a bon mestre del trilerisme que és, ja trobarà la manera de sortir-se’n. És la diferència, la gran diferència, que hi ha entre els partits catalans i el PNB, que ha estat l’últim de segellar l’aliança amb el PSOE, que per cert l’ha firmat el mateix Pedro Sánchez en persona i no cap dels seus segons —ni el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, ni el secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán—, i que, com sempre, ha aconseguit una tirallonga de millores específiques no per al partit, sinó per a Euskadi.

El resultat de tot plegat és que JxCat passa a fer el paper que l’anterior mandat havia fet ERC i que tant havia criticat, i encara critica, i que ara assegura que, per descomptat, farà molt millor que ningú. La retòrica és la mateixa de sempre, i sense cap propòsit d’esmena. El redactat de la pregunta de la consulta interna per tal que la militància aprovés el pacte ho diu tot: “Ratifiques l’acord signat a Brussel·les entre Junts per Catalunya i el PSOE, en què s’estableixen tant les condicions com els mecanismes per a la resolució del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol i en què plantejarem un referèndum d’autodeterminació?”. A partir d’ara, doncs, la clau serà no si Carles Puigdemont i els seus continuen enredant la gent que de bona fe hi ha cregut a ulls clucs, que ja es veu que sí, sinó si aquesta gent és capaç d’obrir-los i de no deixar-se enredar més.

El 9 de novembre del 2023, el dia de la signatura del pacte PSOE-JxCat, que per als amants dels simbolismes era la festivitat de la Mare de Déu de l’Almudena, patrona de Madrid, i coincidia amb el novè aniversari de la consulta del 9-N del 2014, serà recordat, però, com el dia de la claudicació definitiva de tot el que va significar l’1-O.