"La ficció és la meva única realitat"
Bunbury. Héroes del Silencio
Segur que ja els enxampo immersos en l'aventura de la vaga fantàstica. Més que res perquè, encara que no estigui en el seu ànim secundar-la, és gairebé impossible que no es coli en les seves vides. I no ho dic perquè n'esperi un seguiment brutal que paralitzi el país, sinó precisament perquè, com que no n'hi haurà, serà imprescindible per als convocants fer veure que sí. Això vol dir aturar les coses justes, les que després interfereixen en el desenvolupament normal de la vida dels treballadors i, així, impedint que aquests arribin a la feina, poder fer l'efecte que no hi van ser. Les coses del relat, que també és vaguístic.
De totes les vagues generals que els meus ulls han vist —totes les de la democràcia—, aquesta és sens dubte la més fantàstica. És quimèrica, fingida, sense realitat, imaginària, fictícia, il·lusòria i fins i tot fantasmagòrica. És una vaga general en la qual els sindicats de classe convoquen els treballadors contra l'oposició, animats pel govern en el poder i per qüestions només lleument emparentades amb els problemes laborals. Una vaga sense exercir cap pressió, una vaga sense negociació possible, una vaga sense punts concrets a aconseguir, una vaga a major glòria del poder. Una vaga, doncs, mitològica. Gloriós colofó a aquests anys en què hem viscut instal·lats en l'irreal.
Hi ha molts dubtes respecte al fet que una vaga general d'aquestes característiques tingui cabuda en un sistema com el nostre. La vaga general té un sentit molt precís en una democràcia liberal, ja que és un instrument de pressió col·lectiva de la societat civil sobre el poder polític i econòmic, que permet traslladar el conflicte social a l'espai públic sense recórrer a la violència ni a la ruptura de l'ordre constitucional. La vaga general és una forma de contrapoder, que no suplanta la sobirania popular. Una vaga amb el suport del govern inverteix completament la lògica del contrapoder. Així estan les coses. Tant és així que, segons RAC1, el Govern havia proposat als funcionaris i treballadors públics que "s'agafessin un dia de festa" amb motiu de la vaga general. Això, més que fantàstic, ja és rocambolesc.
Aquesta és, sens dubte, una vaga convocada per a donar suport a l'estratègia electoral de Pedro Sánchez
La consigna sindical és, sens dubte, paralitzar Madrid i Barcelona i després les altres capitals grans en la mesura que es pugui. Però Madrid i Barcelona són el mirall i el suport del relat. Amb la diferència que a Madrid una vaga contra "l'oposició" es fa també contra el poder local del PP, mentre que a Barcelona i a Catalunya en general la vaga es fa a favor d'obra tant del govern central com de la Generalitat. Més circumstàncies fantàstiques. El pitjor és que a més de paralitzar, per allò de donar imatge, ahir es va sentir parlar de destrossar, de "fer-la grossa" i ja sabem qui acabarà pagant aitals despropòsits.
La vaga fantàstica és, sens dubte, una vaga electoral. Una vaga convocada per a donar suport a l'estratègia electoral de Pedro Sánchez. Recordem que el desnonament de la Maricarmen li va semblar la gran palanca electoral per a exercir-se en una campanya electoral en la qual tenia molta desgràcia i molta corrupció a arrossegar i pocs èxits reals i promeses complertes a oferir al ciutadà del carrer, a qui li importa un rave la macroeconomia i com de bé li va a l'Ibex. Just el dia 5 d'octubre es va anunciar l'avançament, i dos dies després els sindicats de classe s'avenien a convocar una vaga que el Sindicat de Llogateres no podia convocar perquè no és un sindicat. Una altra fantasia! Aquell mateix dia va morir la Maricarmen. Ni dues setmanes els va durar l'estratègia. El dia 14 es coneixia que la seva portaveu parlamentària, la que més cridava i s'indignava contra els rendistes de l'habitatge, vivia amb un gran tenidor que es dedicava, bàsicament, als lloguers. Montse Mínguez va anunciar la seva dimissió com a portaveu del PSOE, la seva sortida de l'Executiva Federal i la seva renúncia a la candidatura per Lleida per a les eleccions del 29 de novembre. Aquest dia justament es va tornar inútil la vaga fantàstica. La campanya s'havia trencat per aquest punt i va virar a l'amor, com es va trencar l'amor després de la tragèdia d'Urda.
La vaga electoral pot esdevenir fins i tot un risc electoral. Que l'habitatge és el principal problema del país, que l'alimentació ha pujat una barbaritat, que els salaris no arriben, que ens hem convertit en una societat de treballadors pobres i que cada vegada costa més viure —tal com diu CCOO en la seva informació sobre els motius de la convocatòria— és una cosa que fa vuit anys que patim i que una vaga general en aquests moments no resoldrà. La gent ho sap. En tot cas, cada ciutadà ho resoldrà el dia 29N amb la papereta que li sembli més convenient per a posar remei als seus mals. Però sí que pot succeir que si la jornada d'avui fustiga els que volen treballar, fa servir males maneres prohibides, com els piquets no informatius, o, finalment, deriva en desordres públics i danys urbans, sigui el contrari del que busquen i serveixi perquè una altra part del vot moderat que no vol viure en una batalla perpètua abandoni els socialistes i l'esquerra.
En tot cas, un ens mitològic com aquest no influirà gaire en les eleccions, malgrat ser això, precisament, el que es buscava. Si més no, no podran dir mai més que no van veure una vaga fantàstica.