Estimats Reis d'Orient,
Començo explicant-vos una anècdota que us ajudarà a entendre el regal que us vull demanar. El passat dia 30 de desembre, fent compres per al sopar de Cap d'Any amb els meus amics, vaig preguntar a una dependenta del Carrefour de Sant Pere Molanta (Alt Penedès) on eren les truites precuinades. La seva resposta, però, va ser '¿las qué?'. Si n'arribo a fer un tuit denunciant-ho, segur que ho peto amb likes i de retruc critiquem el Carrefour, que als catalans això de fotre a parir tot el que sigui francès sempre ens agrada. Però no. Resulta que vaig dir-li les truites, de nou, i com que ella va tornar-me a respondre igual que la primera vegada, finalment vaig haver-li de dir 'las tortillas' amb un to malhumorat. Inesperadament, va demanar-me perdó, es va posar vermella i mentre m'acompanyava al passadís de les neveres em va explicar que era argentina, feia un mes i mig que havia arribat a Vilafranca del Penedès i encara no sabia què eren les truites. Pero ahora ya lo sé, em va dir, y mi propósito de año nuevo es aprender catalán.

El meu, el mio, vaig dir-li, és aprendre a fer truites casolanes, a hacer tortillas caseras, i no haver-les de comprar al súper, y no tenerlas que comprar aquí, li vaig respondre de manera bilingüe, com li agradaria a Salvador Illa, amb un to radicalment allunyat del que havia gastat un minut abans. La noia va riure i va deixar de posar-se vermella, però quan em va preguntar de debò quin era el meu propòsit real d'any nou, tot d'una vaig ser jo qui va quedar-se sense paraules. Ser més positiu, más positivo, i deixar de donar la tabarra sobre el català, y dejar de dar la lata con el tema del catalán, li vaig respondre abans de dir-li adeu i bon any. Si vaig dir-li això és clarament perquè no sé si aquest darrer any m'he portat bé o no, però sé que he estat molt pesat amb un tema: la meva llengua.

Un dia, mentre fèiem un quinto a la plaça Virreina, una persona que estimo va dir-me que li agraden els articulistes que escriuen sobre allò que els apassiona, però que personalment detesta infinitament llegir columnes que transformen aquella passió fins a diluir-la en un plany continu, com una mena de disc ratllat. No parlo de tu, eh, va dir-me mentre s'encenia un cigarro i jo li deia que no sap mentir. Evidentment, vaig sentir-me tan al·ludit que inconscientment vaig respondre-li que la meva gran passió és escriure sobre literatura, sobre bars amb ànima pròpia o sobre converses dins un taxi, però que ni tan sols parlant d'aquests temes puc evitar donar la tabarra amb el català, ja que la llengua no és per als catalans una temàtica, sinó un filtre des del qual s'observa el món.

Per això, per exemple, quan Narcís Oller va escriure La papallona, l'any 1886 i amb pròleg del gran Émile Zola, la primera reacció que va rebre de Benito Pérez-Galdós no va ser cap valoració narrativa, sinó una carta on el novel·lista li retreia que «es tontísimo que V. escriba en catalán». Sigui perquè la parlem massa o perquè es parla massa poc, qualsevol aspecte central de la vida, diàriament, té a veure amb aquesta llengua nostra minoritzada per un idioma universal com el castellà i amenaçada per un fenomen global com la globalització. La del català és una causa noble i li sobren arguments per lluitar a favor d'ella, només faltaria, però hi ha un problema: des de fa anys, vivim amb la permanent sensació que anem perdent la batalla, però en comptes de bregar per sumar forces i capgirar-ne el resultat amb il·lusió, realisme i seducció, més aviat ens dediquem tot el sant dia a fer el ploricó bo i recordant com n'estem, de fotuts.

No he decidit escriure-us la carta d'enguany per demanar-vos millors xifres en l'ús social del català, però, no patiu. Sou 'mags', però no tant. El que us demano és que regaleu als catalans vacunes contra el desànim, ja que necessitem moltes coses per millorar la situació, però sobretot ens cal recobrar l'esperança. Si no sabeu on aconseguir les dosis, us informo que s'amaguen en diversos magatzems de Catalunya Nord, igual que les urnes de l'1 d'octubre. Segur que els vostres camells tenen un bon GPS i saben trobar-les. A mi les agulles sempre m'han fet por, però la primavera passada vaig codirigir un "30 minuts" sobre el català a la Catalunya Nord i la punxada al braç que va proporcionar-me conèixer aquella realitat lingüística m'ha immunitzat tant que des d'aleshores soc un altre. No he deixat d'escriure sobre llengua, però ho he fet amb un to diferent. Incloent-hi, lògicament, el to mateix d'aquell reportatge. Sempre genera més retuits i ven més diaris explicar que has anat a Cotlliure i no t'han entès a la farmàcia quan has demanat crema solar, però potser el que ens cal és dir més alt que un 82% dels habitants de Catalunya Nord afirmen voler aprendre català i que l'aprenguin els seus fills. De fet, potser si dediquéssim més titulars a la segona notícia que a la primera anècdota, una catalana com Rosalia s'hauria atrevit a parlar en català quan aquest estiu va cantar al Barcarès.

Ser crític és necessari, però obsessionar-se acaba sent destructiu. La setmana passada mateixa, sense anar més lluny, a Twitter es va parlar molt més del fet que l'ús del català entre els joves cau 15 punts en els darrers 15 anys que no pas de la presentació de ViaRàpida, un canal de YouTube molt necessari amb vídeos divulgatius de pissarra blanca, en català, sobre els temes d'Història que s'estudien a l'ESO. També és més cridaner sempre titular que a Barcelona, només 1 de cada 3 empreses afirma atendre habitualment en català o que només 1 de cada 4 alumnes d'ESO s'identifica amb el català, però si us demano que regaleu a tots els catalans la vacuna que us dic és perquè el got sempre es pot veure mig buit, és clar, però quan t'adones que l'allau de peticions per als cursos de català del CPNL satura el sistema, que el 84 % dels catalans volen que el català sigui oficial a la Unió Europea o que The Tyets han aconseguit 13 milions d'escoltes amb 'Coti x Coti', per posar tres exemples, penso que hi ha arguments de sobre per veure'l també mig ple.

Així doncs, aquesta carta pública que us envio, estimats Reis Mags, és també l'últim article ploramiques sobre llengua catalana que publicaré a "Cafè, copa i piti", ja que parlar-ne una vegada rere altra amb la desolació apocalíptica com a bandera no farà que més persones parlin català. En tot cas, farà que menys persones sentin atracció per un tema que, de tant repetir-lo, acaba fent la mateixa mandra que el debat sobre l'impost de successions, la controvèrsia sobre els orígens dels primers nadons de l'any nascuts a Catalunya o les escasses traces de guardiolisme que conté el Barça de Xavi. Igual que les polemiquetes de la tribu semblen immortals i cícliques, tampoc els catalans ni la llengua que parlem morirà mai, ja que com a cultura tenim unes arrels mil·lenàries tan i tan fondes que algun dia, en recobrar-les, ens adonarem de nou que la Catalunya global del futur parlarà en català o no serà. Entendrem, aleshores, que vacunar-se contra el desànim no té a veure només amb la llengua. Ni tan sols amb la independència, de fet, sinó amb un futur millor on, com a societat, no ens passem el dia ploriquejant pel que perdem, sinó donant valor a allò que tenim i treballant per construir allò que no volem perdre mai: la prosperitat. Ni que aquesta, ara mateix, calgui que l'amagueu entre or, encens i mirra.
Atentament,
Un expessimista anomenat Pep