A l'hora que escric aquestes línies —i segurament quan es publiquin— tenim uns resultats electorals que no acontentaran, especialment a Barcelona, ningú, més enllà de l'eufòria del moment. Serà com les bombolles del xampany: aviat s'esbraven. Una cosa queda clara: l'independentisme, esmicolat, resta arraulit al cap i casal —com a l'àrea metropolitana—. El PSC, capaç de pactar amb qui sigui, sembla el guanyador als mateixos sectors, en molts casos, amb majories (quasi) absolutes. A Barcelona, siguin els que siguin els resultats, aquests no determinaran quin serà l'alcalde o alcaldessa fins al 17 de juny, data en què, com l'experiència demostra, pot passar de tot. Així, podrem assistir des d'una sociovergència reviscolada, fins i tot amb el suport del PP, que minsament, però, es recupera, a un nou tripartit. Tot és possible a hores d'ara a la ciutat dels miracles. Res que, en última instància, no hagin previst les enquestes i, per tant, ningú pot al·legar sorpresa.

A la resta de Catalunya, les eleccions municipals són, és lògic, en clau local i es viuran relativament pocs canvis. Clama l'atenció Ripoll, amb l'extrema dreta independentista —però extrema dreta— guanyadora i la persistència de l'extrema dreta espanyolista i la caritativament denominada dreta extrema popular. La revifada del PP i l'entrada de Vox a molts municipis resulta, des del punt de vista de salut democràtica, preocupant. Certament, els electors, sobirans, no s'equivoquen. Però alguns sí que s'equivoquen, i de bon tros.

Llevat dels municipis amb majories absolutes o quasi absolutes, el 17 de juny, data en què s'han de constituir els ajuntaments, donarà més d'un sobresalt o silenciarà els càntics de joia d'aquesta nit

I algú s'equivoca quan l'abstenció és el primer partit del país, amb més d'un quaranta per cent. L'abstenció ha estat superior al 40% i, en molts casos, al 50%; abstenció que encara que alguns magnifiquin com a màxim exercici ciutadà, no és més que l'avantsala de la irrupció de l'extrema dreta en el parquet polític. Fa feredat el vot significatiu de molts conciutadans.

En tot cas, llevat dels municipis amb majories absolutes o quasi absolutes, és a dir, on l'opció numèricament majoritària resulta irreconciliable, el 17 de juny —data en què s'han de constituir els ajuntaments— donarà més d'un sobresalt o silenciarà els càntics de joia d'aquesta nit. Els descavalcats de la seva primogenitura parlaran de pactes entre perdedors per deixar-los fora del poder. Oblidaran, tanmateix, que en els sistemes parlamentaris qui governa és qui obté majoria d'escons a favor. Fa falta guanyar les eleccions i saber crear, després, majories. De tota manera, en l'esfera municipal, hi ha un incentiu perquè la força més votada no pacti i s'alci, si més no per un temps, amb l'alcaldia. L'incentiu és que, en cas de no arribar a un acord interpartidari, la màxima magistratura municipal va a parar a qui encapçala la llista més votada.

Per això, avui, el minut i resultat d'aquesta hora no ha de ser, forçosament, per a les majories molt minoritàries una majoria de govern. Pactar està bé; pactar amb seny —i més amb unes generals a la vista— encara seria millor.