L'espionatge polític, que és una cosa a la qual alguns sembla que ens haurem d'acostumar mentre d'altres el miren amb la indiferència de qui creu que mai no serà víctima de tan delictives pràctiques, està fent parlar molt en el pla europeu. Fa escassos dies la portaveu comunitària d'Interior, Anitta Hipper, manifestava amb tota rotunditat que "La nostra posició és clara. Qualsevol intent dels serveis de seguretat nacional d'accedir il·legalment a dades de ciutadans, inclosos periodistes i oponents polítics, si es confirma, és inacceptable".

No es tracta d'un posicionament personal, sinó d'una postura institucional de l'Executiu europeu, segons la qual "és absolutament important que [els estats membres] garanteixin la protecció d'informació personal, a més de la seguretat de periodistes i la llibertat d'expressió".

Sens dubte, es tracta d'una postura interessant que ens ha de fer reflexionar sobre la gravetat del tema —espionatge polític— i la contundència amb què les instàncies europees han d'actuar respecte d'aquells governs que, saltant-se o "tunejant" la Llei, dediquen recursos públics a espiar els seus oponents.

L'espionatge polític és una d'aquestes línies vermelles que una vegada traspassades impedeixen de qualificar de democràtic i de dret a cap Estat que el practiqui; simplement, és una manera d'entendre el poder estatal que és absolutament incompatible amb la democràcia i, per això, la Unió Europea, a través del seu Executiu, s'ha posicionat amb la rotunditat que acabem de veure.

Però l'Executiu europeu no és l'únic que s'ha posicionat clarament del costat del que ha d'entendre's per democràcia; també una sèrie de governs entre els quals no s'inclou l'espanyol, que ha guardat, una vegada més, un sospitós silenci que tots podem entendre a partir de com han gestionat la primera part del CatalanGate i les seves derivades.

Ara bé, el lamentable és que aquesta reacció europea l'hem vist en el cas de l'espionatge polític a Grècia, però no quan des d'Espanya se'ns ha espiat a un nombre elevat de ciutadans de la Unió pel simple fet que molts són opositors polítics —tractats ja com a enemics— i, d'altres, simplement som els seus advocats defensors.

L'espionatge polític és un símptoma clar de dèficit democràtic que, en el cas d'Espanya, s'estén a uns nivells que el transformen en sistèmic perquè no només involucra els serveis d'intel·ligència, sinó també estaments judicials, policials i polítics de diversa tendència

Una postura tan asimètrica pot tenir moltes explicacions, però cap justificació i la legitimitat democràtica dels plantejaments de l'Executiu europeu fa aigua quan en un cas d'espionatge massiu guarda silenci mentre en un altre, que és d'espionatge selectiu, surt a establir les infranquejables línies vermelles que tota democràcia ha de respectar.

L'espionatge polític, selectiu o massiu, no només és un delicte sinó que, a més, és un símptoma clar de dèficit democràtic que, en el cas d'Espanya, s'estén a uns nivells que el transformen en sistèmic perquè no només involucra els serveis d'intel·ligència, com en Grècia, sinó, també, estaments judicials, policials i polítics de diversa tendència.

Tot l'anterior preparat amb grans dosis de cinisme i/o silenci còmplice de molts mitjans que han preferit conservar les seves fonts en lloc d'investigar i informar sobre el realment succeït... és a dir, aportar-nos informació veraç sobre unes pràctiques que ens remunten a temps remots que potser pensàvem superats, quan no ho estan.

És sistèmic quan part —que no tot— de l'espionatge que hem patit ha comptat amb autorització d'un Jutge que, a més, al·lega que no l'informaven dels resultats d'aquest espionatge, però que l'anava prorrogant sense cap contemplació mentre, alhora, resolia, per exemple, recursos que li havíem presentat en nom de part dels espiats i firmat per un altre dels espiats... i temps al temps, igual acabem veient-lo assegut en tot un Tribunal Constitucional en representació de la progressia.

És sistèmic quan ningú no s'atreveix a investigar els fets fins a les últimes conseqüències, investigar-los seriosament i imparcial i amb accés a la informació per part de tots els espiats, sense que sorgeixin cortines de fum que ens impedeixin de conèixer el succeït, quant ha costat, els autors materials i els autors intel·lectuals.

No només s'ha tractat d'un espionatge a polítics opositors —més aviat a aquells als que es considera enemics—, sinó que, també i he d'insistir-hi, als seus advocats, amb el que s'han carregat l'última línia distintiva existent entre un Estat democràtic i un de totalitari en el qual la fi justifica els mitjans.

En qualsevol cas, i a partir del sorgit a Grècia i de la resposta de l'Executiu comunitari, potser existeixen esperances que, més aviat que tard, s'acabin pronunciant, amb igual rotunditat i exigint les mateixes investigacions respecte del CatalanGate que, com es veurà, no és més que la punta d'un iceberg que molts no volen veure i d'altres miren en menys, però amb el que van acabar estavellant-se. Mentrestant, l'orquestra continua tocant sense adonar-se que el forat antidemocràtic és de tal abast que no se solucionarà amb pedaços ni pegats, sinó amb una reconfiguració radical del sistema... almenys, si el que es pretén és viure en una democràcia que no requereixi adjectius.

Segurament, el problema de molts és que se senten còmodes amb l'actual situació i això té moltes explicacions, però cap justificació. Entre les explicacions, l'atavisme pot ser una i l'egoisme una altra.

És atàvica la falta de cultura democràtica, i per això els exabruptes totalitaris no grinyolen a molts i és egoista pensar que no és tan greu perquè només afecta alguns... sense mai pensar que aquests comportaments i retallades de llibertats se sap on comencen, però no fins a on arriben. En definitiva, a les democràcies els passa com als drets humans: no hi caben ni les equidistàncies ni les matisacions.